Relats curts XX

Estava en l'estació de tren a l'hora convinguda, era el lloc on ens havíem de trobar per començar el viatge. Agafaríem un tren que no feia quasi parades per tal d'arribar més ràpid al nostre destí.

Era un dia que feia molt de fred i el vent que baixava des de les muntanyes ens tallava la pell a tots els que estàvem esperant el tren en l'andana de l'estació. El tren tardava a arribar degut al fred i a les xicotetes volves de neu que queien sobre la catenària.

Tots els que estàvem esperant-lo anàvem abrigats amb roba de ple hivern. Portàvem tot el cos tapat i no deixàvem que el vent es colara per dins de la roba i ens deixara glaçats.

L'estació l'havien construïda a les afores del poble per a que tots els que anaven a esquiar tingueren l'estació d'esquí més prop. Allò feia que allí els dies d'hivern les esperes es feren eternes. La muntanya estava situada molt a prop donant-li un encant especial a l'edifici de l'estació, des d'on es podien contemplar els pics de les muntanyes enfarinats gairebé tot l'any.

Ella va arribar uns moments abans de que el tren fera la seva entrada per l'andana principal. Semblava com si el tren hagués estat esperant a que ella arribara per fer la seva aparició.

Ens varem saludar molt fredament, no ens varem besar. Feia temps que no ho fèiem i semblava que tots dos haguérem assumit la nostra decisió, la qual per ella no tenia marxa enrere, encara que jo esperava una segona oportunitat.

Havíem de fer el viatge junts perquè ella m'havia demanat si podia acompanyar-la. Li vaig dir que no tenia cap inconvenient en fer-ho. Esperava una sorpresa d'última hora.

M'havia dit que anara amb ella perquè no coneixia bé el trajecte, ni la ciutat de destinació,però jo degut a la meva feina havia viatjat bastant per aquells llocs i per això ella m'ho havia demanat.

El viatge amb el tren va ser molt tranquil, amb les vistes dels flocs de neu que s'estampaven a les finestres i amb el vent que havia escombrat els núvols deixant a la vista els cims blancs de la serralada.

Se'm va fer curt. Feia temps que tenia moltes ganes de gaudir de la seva presència i ella em va regalar un viatge dolç, amb boniques rialles que eixien d'aquella boca de dents blanques alineades perfectament i que contrastaven amb el roig dels llavis pintats de manera exquisida.

Finalment varem arribar a la seva destinació, ens varem acomiadar amb un bes dolç i llarg. Em va dir adéu i un “ja ens veurem”. Ens varem donar l'esquena i cadascú se'n va anar pel seu camí, però jo no vaig poder evitar girar-me per veure com se'n anava. Llavors va ser quan des de la cantonada va eixir un home alt amb un vestit de jaqueta gris. Ella es va arrimar es varen donar un bes als llavis i varen marxar junts.

La nostra relació havia acabat definitivament

Relats curts XIX

Per fi ens havíem decidit a fer el viatge que estàvem aplaçant des de feia un munt de temps. Teníem els diners per poder-lo fer, ja que havíem posat una guardiola a la que anàvem alimentant religiosament cada setmana.

La varem obrir i varem comprovar que hi havia els diners suficients per al viatge, així que varem llogar una furgoneta per poder anar tots junts i que el trajecte fora més distret. Llavors varem eixir de casa molt matí per guanyar-li temps al dia i arribar mes aviat.

Teníem ganes d'arribar, de descarregar tot el que portàvem i deixar-nos seduir per les nits de lluna plena a la vora del riu. Estàvem immersos en l'interior d'una zona boscosa en la que s'escoltaven als mussols i al rierol cristal·lí que baixava a prop del nostre cau.

Varen ser unes vacances curtes, però intenses. Havíem deixat de costat les nostres obligacions diàries i havíem desconnectat del món. Durant uns dies la pressió que teníem en el nostre món laboral havia desaparegut i les tecles de l'ordinador havien deixat de martellejar-nos el cervell.

El fum i la pol·lució l'havíem oblidada i havíem respirat un aire tan pur, net i transparent que quan arribava als nostres pulmons fins i tot ens feia mal.

Sabíem que la tornada seria difícil i que ens fotríem de morros amb la realitat, però de moment no volíem fer-nos a la idea.

Amb el pensament en el bosc i amb els oïts fixes en les aigües que brollaven pel rierol, miràvem la llarga carretera que ens portava de retorn a casa. A través del vidre de la furgoneta varem veure com queien les primeres gotes de pluja...

Relats curts XVIII

Era un dia de tardor dels que no acostumàvem a tindre, ja que semblava que els mesos d'octubre i de juliol s'havien invertit. Feia calor i gaudíem d'una mena d'estiu que no era normal. Tothom anava amb pantalons curts i mànega curta i quan estàvem una estona al sol les gotes de suor relliscaven pel nostre rostre ennegrit pels rajos del sol.

Feia temps que no ens veiem i desitjàvem passar un dia de festa junts de nou. La nostra intenció era la de gaudir d'un bon dinar, una bona tertúlia i la sobretaula acompanyada dels cafès i els licors.

Havíem trobat l'excusa perfecta per retrobar-nos... Feien bou.

Per una vegada l'espectacle taurí ens havia posat a tots d'acord, deixant de banda les opinions de cadascú de nosaltres sobre el tema. El retrobament pesava més que la festa, però allò havia servit per unir-nos al voltant de la taula.

La taula ens semblava quelcom imprescindible per enfortir les amistats i quan hi havia una nova trobada o un nou esdeveniment ho solíem fer envoltats de culleres, ganivets, gots i plats. Tot amanit amb bon menjar i bona beguda.

Però l'àgape no havia acabat amb el dinar, i després del primer bou va vindre el segon, i una cosa va portar a l'altra. Mentre els bous trepitjaven l'arena en busca d'una revenja impossible amb els aficionats, la taula es tornava a omplir. Llavors la flaire de coca amb tomaca, pizza, ametlles i patates fregides s'apoderava de l'olor que ens havia deixat el coet que anunciava l'eixida del bou. El menjar i la beguda tornaven a córrer per les nostres goles, mentre que al carrer la lluita entre l'home i l'animal encara continuava.

Relats curts XVII

Cada dia passàvem per la porta de la casa, on vivia aquell home que feia pocs dies havia mort. El trobàvem a faltar, ja que cada dia quan passàvem per allí ens saludava amb un "Bon dia". Era una casa vella, amb les parets descolorides, unes finestres de fusta clavillades i la porta de l'entrada tancada amb clau.

Quan anàvem a l'escola sempre passàvem per davant, i com era normal, la casa continuava igual cada dia. No hi havia cap canvi, continuava tot tancat. Tan sols quedava oberta una finestra, que segurament s'havien oblidat de tancar quan varen fer el tancament definitiu, després de la mort de l'inquilí.

Un dia en el balcó rovellat va aparèixer un cartell d'una entitat bancària, en el que hi havia un número de telèfon, un nom i una marca publicitària. Algú l'havia penjada per indicació del nou propietari, lligant-la amb un cordill plastificat transparent amb els nucs apretats per que no poguera caure.

Quan vaig arribar a casa varen comentar que una família vinguda d'un poble veí havia passat per la porta, havia parat i la havia estat mirant. L'home havia tret un bolígraf de la butxaca, havia apuntat l'adreça i el telèfon en un paper i havien marxat.

Quan varem passar el dia següent pel matí , la varem mirar. Tot continuava igual que sempre, el cartell, el balcó rovellat... Tot menys el número de telèfon, el qual s'havia descolorit. Llavors per la finestra vam veure la bombeta, que penjada del sostre enllumenava de nou l'estància.

La casa s'havia rebel·lat. Havia recobrat la vida.