Relats curts XXXVI

Lola no havia tingut una vida fàcil. El fet de ser homosexual no ho havia portat mai bé i encara que era una persona magnífica i agradable no havia acabat de superar el complex que tenia degut a la seva inclinació sexual.

Ho duia d'amagat tota la vida, però la seva germana i els seus cosins ho sabien, ja que freqüentaven els mateixos llocs d'oci i de tant en tant l'havien vista acompanyada amb persones del mateix sexe.

Al cosins i a la germana, Empar, els ho va acabar dient, ja que d'ells no es podia amagar, però als tios i als pares no s'havia atrevit mai a dir-los-ho. La seva germana li havia insistit en que ho havia de fer perquè tard o d'hora s'acabarien assabentant, i era millor dir-ho ella que assabentar-se per terceres persones.

Els pares tenien una mentalitat molt tancada, per la qual cosa el tema de la sexualitat no s'havia tocat mai en casa. Ells eren dels que pensaven que allò era una malaltia i que tots els homosexuals eren persones malaltes i gent de mala vida. Per això Lola tenia pànic d'enfrontar-se a la situació de donar-los la notícia.

Lola tenia una amiga amb la que quedava sovint per eixir els caps de setmana, entre les dues hi havia una relació de parella, però aquesta no era fixa. La relació anava i tornava com si fora un bumerang, però no havia arribat mai a quallar. No perquè no s'estimaren sinó perquè Lola no volia enganxar-se a una relació i tindre que donar explicacions en casa.

Raquel, la parella de Lola, havia parlat amb Empar i per tant coneixia la situació de primera mà. Ella estimava a Lola i no volia deixar passar l'oportunitat de perdre-la per un motiu de covardia o de falta d'indefinició.

Així que un diumenge que estava la família de Lola reunida per dinar va decidir presentar-se allí. En la taula estaven dinant Lola, Empar, els seus pares, els tios i els cosins. Així que quan estaven a mitat del dinar va sonar el timbre i Empar es va aixecar per obrir la porta. De sobte es varen presentar en el menjador Raquel i ella. Lola es va posar tota roja i va baixar el cap. Tothom pensava que es tractava d'una amiga d'Empar, llavors aquesta va dir “Ella és Raquel, la núvia de Lola”.

En aquell moment cap dels majors va saber com reaccionar, però passat un temps tothom ho va comprendre i Lola va respirar de nou. Per fi, s'havia convertit en una persona feliç.

Relats curts XXXV

James era un personatge taciturn, rar i de poques paraules, però era un home educat, amb bona presència i que tractava molt bé a Glòria.

Ella no sabia res del seu passat, però des de que s'havien conegut vivien junts en un pis a València. Ella era professora d'Anglès en un institut de secundària i en un dels viatges que havia fet a Londres l'havia conegut, aleshores James va traslladar el seu despatx per poder estar al costat d'ella.

Era un psicòleg afamat que tenia una clientela molt important al seu país, la qual continuava amb contacte amb ell per mig de la xarxa. Així podia atendre els casos que havia deixat a Anglaterra i agafar-ne de nous a València. Degut a això viatjava sovint a Londres.

Glòria li havia dit en repetides ocasions que anara abandonant la feina a l'estranger perquè li comportava un volum de treball molt gran, i amb la feina d'ella i els casos nous que havia aconseguit a València en tenien prou per viure acomodadament.

El pare de Glòria, un antic policia municipal del poble, volia el millor per a la seva filla i no havia acabat de pair que ella es casara amb un estranger, del qual no en sabien res. Era l'única filla que tenia i sempre l'havia tinguda molt protegida. Ella sempre li deia que no es preocupara, que era prou major, que havia rodat mig món i no havia tingut mai cap problema. Acusava a son pare de ser massa malpensat i de no haver vist món, però a ell James continuava sense agradar-li.

James continuava fent dos o tres viatges per setmana a Londres i Glòria ja començava a estar una mica cansada. Pensava que una vida així no era el que havia desitjat. No entenia perquè havia de viatjar tantes vegades si no era perquè tenia alguna una altra cosa entre mans.

Va començar a malpensar així que quan ell estava a la dutxa o se'n anava a fer fúting li revisava les telefonades en la Blackberry. Un dia va veure un número que es repetia un munt de vegades cada dia, sense importar l'hora. Va recórrer a un amic que tenia en la comissaria de policia de València i li va comentar el cas, era evident que no li podia dir res a son pare. Ell li va respondre que no era motiu per investigar però que li faria el favor per ser amic d'ella.

Varen descobrir que el telèfon pertanyia a una antiga novia de James anomenada Mary que havia desaparegut feia anys, la qual estava embarassada en el moment de la desaparició, però que el cas no s'havia investigat perquè no hi havia denúncia.

Als poc dies Glòria va rebre una trucada del seu amic policia i li va dir que l'antiga núvia de James havia sigut trobada assassinada i enterrada amb el mòbil en la ma en un descampat propietat d'ell, i que tot apuntava que James en podia ser el culpable.

De sobte a Glòria li va sonar el mòbil, era el mateix número que es repetia tantes vegades en el telèfon de James, ella el va agafar i una veu li va dir “Sóc Mary”. Immediatament la trucada es va tallar.

Relats curts XXXIV

Lluís a més de ser bon pescador era amic meu així m'havia dit moltes vegades que volia portar-me a navegar cap a les illes Columbretes. Una vegada allí podríem gaudir d'una nit de pesca, bon menjar i bon vi. El viatge seria curt, però la nit ens permetria veure la mar amb l'escuma brillant acompanyant la flaire de peix fregit.

Per fi em vaig decidir i vaig acceptar la invitació, finalment varem eixir un dissabte després de dinar. Navegaríem fins la nit i quan arribaríem a les illes embarcaríem, soparíem i passaríem la nit a bord del vaixell, però a la sendemà ens aixecaríem prompte per tal d'arribar a casa a hora de paella del diumenge.

Em semblava un magnific pla així que em vaig presentar al port amb un munt de material per tal d'intentar distreure'm durant la travessia, portava el meu lector de llibres electrònics, la tableta i una llibreta. Lluís es va posar a riure quan em va veure tan carregat, llavors em va dir que tan sols necessitava una jaqueta per si a la nit feia fred i roba per poder-me canviar al dia següent.

Varem eixir del port cap a les illes amb un horitzó blau, enllumenat per un sol de tardor que ja quasi es trobava de retirada. El mar estava quiet, tal i com acostuma a estar-ho en aquesta època, i ens acompanyava plàcidament groxant-nos sobre la seva esquena. Al nostre costat anàvem deixant un rastre de peixos de tots tipus i maneres, que fugien del nostre vaixell intrús.

Quan varem arribar a les illes, la visió era espectacular. Estava tot tranquil amb unes aigües que ens havien acceptat com a visitants i amb un cel que havia substituït la lluna per el sol de tardor.

Varem fregir sardines, dues dorades i uns quants llagostins que portava Lluís a la nevera. El menjar el regàrem amb una ampolla de vi blanc que havia preparat per a l'ocasió. Després ens varem quedar asseguts contemplant la imponent silueta de les illes sota un cel poblat d'estels que ens il·luminaven la coberta del vaixell.

Relats curts XXXIII

Ja havia arribat la data!. Era el dissabte que havíem acordat que faríem el sopar. Ho fèiem cada hivern i era una manera de retrobar-nos els amics de sempre. Era el dia que xarràvem del passat, el present i el futur.

El futur no ens preocupava tant, estàvem lligats a l'esdevenir dels nostres fills, els quals i sempre amb el nostre beneplàcit, havien acabat hipotecant el temps del que disposàvem actualment. Per això el futur no era quelcom massa important per nosaltres, era alguna cosa que sempre acabàvem associant als nostres fills i a la família, però en un sopar de vells amics això no tocava, era millor parlar de nosaltres i recordar els temps de la nostra joventut.

Sempre anàvem a sopar al mateix bar, i com que ho fèiem una vegada a l'any deixàvem en mans de la cuinera el menú. No ens importava massa el menjar, ens importava més la tertúlia i el record de temps passats. Records de malifetes escolars, d'amors platònics i de somnis incomplits.

En el temps que feia que celebràvem l'esdeveniment havíem sopat carn, peix, embotits, marisc, etc. Ho havíem provat gairebé tot, però la cuinera sempre acabava sorprenent-nos. No sé si perquè realment ens sorprenia de veritat o que nosaltres ens conformàvem en menjar, beure i xarrar.

Les converses flotaven en l'ambient, quedant demostrat que els anys ens havien anat passant. No volíem reconèixer-ho, però quan explicàvem coses de la nostra infantesa observàvem la llunyania en que havien quedat. Algunes, fins i tot havien quedat estancades, com si el motor que les mantenia en vida haguera quedat sense corrent elèctric.

Rèiem, bevíem, menjàvem, recordàvem i parlàvem. El sopar sempre era amè convertint-se en una excusa per eixir de casa, seure en una taula i recordar temps passats que ens feien rejovenir durant una nit cada any. Mentre que les copes plenes de vi ens acompanyaven fidels en el pas del temps.