2a Temporada. Relats curts 32

La rutina, i més en un poble tan menut, era el més comú. Així cada dia de la setmana o cada més eren iguals. Semblava que estàvem atrapats en una roda del temps de la mateixa manera que els hàmsters donen voltes a una roda que no s'acaba mai a dins d'una gàbia metàl·lica. Era una barreja entre el mite de l'etern retorn i el dia de la marmota.

Però com que cada dia de la setmana era igual durant totes les setmanes, l'únic dia en que podíem donar solta a la nostra imaginació era el diumenge. Aquest, encara que també venia condicionat per una sèrie d'imposicions de l'època, ens permetia una llibertat que la resta de la setmana no ens teníem. Fèiem una mena de jocs d'engany en que nosaltres enganyàvem els nostres pares i ells, conscients de la situació, es deixaven mig enganyar.

Així era comú que a l'eixida de l'escola, amb els pantalons mig estripats i els genolls bruts i repelats, arribàrem a casa i amb la taula parada i l'olla fumejant ens asseierem per dinar el que corresponia a cadascun dels dies de la setmana. Dilluns tocava bullit, perquè les mares compraven verdura al mercat, els dimarts posaven caldo per a dos o tres dies i així continuàvem cada dia fins arribar a la paella dels diumenges.

Diumenges era dia de missa i les mares ens obligaven a anar a visitar a Déu, un Déu que per nosaltres existia en forma de paquet de Ducados al que li fèiem unes pipades ansioses els diumenges després de desdejunar.

Aquestes cigarretes furtives anaven passant de boca en boca mentre alguns més potentats econòmicament assaborien una taronjada o un plat d'ensaladilla, però mentre contemplàvem amb la boca oberta els exquisits plats que adornaven l'aparador venia algun jove amb la butxaca plena de bitllets guanyats collint taronges i posava una moneda d'un duro a la màquina i feia sonar “Sultans of Swing” de Dire Straits”.

2a Temporada. Relats curts 31

Ara que està acabant el mes de maig el cervell ja comença a desconnectar de la feina i rutina tan estressants que ens angoixen durant els curts i freds dies d'hivern.

El subconscient comença a preparar-nos per a una època en que el bon temps, el sol i els dies d'esbarjo han de tardar poc de temps a arribar, així que com cada any començarem a gaudir del sol, la platja, els amics i les terrasses a vora mar, les quals ens oferiran una flaire característica de sardines i de peix fregit.

Aquest subconscient ja ens està portant de la mà cap a eixe nou escenari, el qual, anirà regalant-nos dies de sol amb nits fresques sota la llum de la lluna amb els llavis humits amb sabor a mojito, cervesa o tinto de verano.

Les terrasses i les balconades s'inundaran de paraules que flotaran en l'aire com el fum espès de la llenya cremada dels taronges acabats de capolar. Aquestes paraules es convertiran en tertúlies llargues on les sagetes dels rellotges es detindran i les hores deixaran de tindre importància.

Retornaran les amistats d'estiu i els amors que apareixen en el bon temps, llavors els besos humits tindran el sabor de l'aigua salada de la Mediterrània, i aquest sabor serà tan diferent i tan intens que el fred hivern serà incapaç d'eliminar-lo, mantenint-se fins al proper estiu.

Començarem a escoltar la veu dels televisors amb un munt de canals de televisió barrejats eixint de cadascuna de les vivendes amb les finestres i portes obertes sense cap mena d'intimitat. S'escoltaran els plors dels xiquets i el vidre dels gots i els plats rentats després de les menjades, així com alguns ronquits que també faran acte de presència durant la migdiada.

Tots aquests sons substituiran als sons dels despertadors hivernals, a les presses i l'estres, mentre que el temps, aquest maleït personatge, s'encarregarà de que a poc a poc aquesta meravella acabe massa aviat. 

2a Temporada. Relats curts 30

Era de nit, però no sabia quina hora poda ser, aleshores va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit, el qual estava ple de moneders i carteres que ja no usava, rellotges, algun anell i un parell d'agulles de corbata. De dins del calaix va treure un rellotge que li havia regalat la seua dona en un aniversari, va mirar l'hora i se'l va posar. Eren les tres de la matinada i no s'escoltava cap soroll ni dins de casa ni al carrer.

Es va aixecar i va mirar per la finestra per contemplar la gran avinguda que passava per davant de casa i no va veure ningú, ni cap cotxe, ni cap transeünt, ni gairebé cap llum encesa en cap edifici del voltant. Però sota una farola que es trobava molt a prop de casa va veure que començava a ploure una miqueta.

La pluja no era massa forta però sota el llum de la farola començava a apreciar-se una xicoteta cortina d'aigua que començava a ruixar els carrers.

Va obrir la nevera i va rebuscar alguna cosa per menjar. La nevera estava plena però no li venia res de gust, així que va treure una botella de llet i es va omplir un got, al qual li va afegir un poc de sucre. Quan se'l va acabar el va deixar al rentaplats i va agafar una cigarreta del paquet de tabac que tenia a la jaqueta i un encenedor i va eixir al balcó a fumar.

Era una nit d'octubre però no feia massa fred, devien d'haver uns catorze graus, però es va posar una jaqueta al damunt per no refredar-se. Mentre li feia unes pipades ansioses a la cigarreta va contemplar la lluna plena, la qual il·luminava la serralada que hi havia a prop de casa, enteranyinada per la fina pluja que encara continuava caient. Va apurar la cigarreta, va agafar una cadira i es va posar dret a la barana de la balconada, llavors es va donar un impuls i es va llençar al buit.

Mentre queia veia avançar de manera molt ràpida cadascun dels balcons i finestres que es trobaven als pisos inferiors del seu, de la mateixa manera que el sostre se li apropava cada cop més.

Però quan estava a prop d'estavellar-se contra l'asfalt va pegar un bot i es va despertar. Per sort tot havia sigut un somni.

2a Temporada. Relats curts 29

Feia temps que entre ells les coses no anaven bé. Ricard s'havia queda sense feina després d'haver treballat durant molts anys en una empresa que s'havia establert en el poble feia uns quants anys i que depenia de la Diputació.

Maria continuava treballant en el menjador de l'escola, cosa que els permetia anar vivint amb els pocs diners que aquella feina els aportava, però el sou havia anat descendint per culpa de la crisi i de les retallades en l'educació.

Ell ja feia temps que estava aturat i que buscava feina sense sort. S'havia desplaçat als pobles del voltant, havia demanat feina de qualsevol cosa, però així i tot no trobava res. Estava desesperat. De que li servien els anys que havia estudiat en la Universitat?. De res, ja que ara, en alguns llocs, li deien que tenia massa formació. Així que estava decebut amb ell mateix, amb els polítics i amb els sistema.

Durant aquests darrers anys havia anat canviant-li el caràcter i s'havia tornat molt esquerp. No tenia ganes d'anar enlloc i es passava els dies fumant al balcó amb els pensaments fora del cervell.

Cada dia era la mateixa rutina: obria l'ordinador, mirava les ofertes de treball que hi havia en les pàgines d'oferta de feina i enviava algun currículum, el qual circulava per la xarxa i que ell sabia que s'esvaïa sense cap mena de possibilitat. Després encenia el televisor, mirava amb desgana les tertúlies polítiques i acabava apagant-la ràpidament perquè aquells xerraires només feien que parlar però no aportaven cap solució.

A poc a poc va anar deixant de veure aquests programes i també els telenotícies, estava fart de mentides i més mentides. El seu futur no tenia solució i ja es trobava en un estat que anava des de la desgana a la depressió i a la desesperació.

Ja no sabia que fer i tant li donava estar viu que mort, a més la relació amb Maria s'havia tornat insostenible i ja pràcticament no es dirigien la paraula.

Ella quan es trobava sola no feia més que plorar, ja que encara l'estimava, però el maleït atur i la falta de futur havia fet malbé la seua relació.

Un dia Ricard va eixir de casa, feia temps que no ho feia, s'havia vestit elegantment i anava fumant cap a la plaça on es trobava la Diputació Provincial. Allí en la recepció treballava Enric, antic company d'ell, el qual encara conservava el seu lloc de treball, Ricard li va dir que volia parlar amb el president per veure si el podia tornar a contractar, així que el va deixar passar. Ricard es va dirigir cap al despatx del president i en entrar va vore com aquest el rebia amb un vestit molt elegant i amb un somriure d'orella a orella. Ricard li va preguntar si tenia alguna cosa per ell, ja que havien passat quatre anys i no li havia dit res, però li va dir que les coses anaven malament i no tenia cap feina per ell. Ricard li va recordar la promesa que li havia fet, que consistia en que quan se li acabara la prestació d'atur el tornaria a recol·locar, però no era així.

Ricard estava fart i no tenia res a perdre, així que es va aixecar de la cadira i es va apropar cap al president, llavors es va treure un ganivet que portava amagat a la jaqueta i el va assassinar. Al cap i a la fi ja no esperava res de la vida.

2a Temporada. Relats curts 28

Sense records no podem viure, almenys això és el que sembla. Els records ocupen espai en el cervell i en el subconscient, però també n'ocupen a les prestatgeries, als àlbums de fotos o en quadres penjats en les parets despullades de la nostra casa.

Però ara els records no sols ocupen espai físic, almenys tots, ja que molts d'ells estan ocupant espai temporal en forma de bits, d'uns i de zeros.

Aquests records han passat a substituir l'aigua que hi havia en els núvols, així els joves de huí en dia comenten que que en el núvol està la foto que es varen fer amb els amics o la d'aquella xica que varen conèixer en un estiu de platja i adolescència desaforada. Però aquest núvol també guarda informació de les nostres vides, documents que es comparteixen amb companys d'estudis i altres elements que guardem com si d'una caixa forta es tractara. És clar que tot protegit amb una contrasenya que fa que sigam els únics que pugam accedir a la informació.

Però, que passarà quan s'acabe la nostra vida?, continuarà existint el nostre núvols després de morts?, hi haurà prou d'espai per a tants núvols?.

Tant de bo aquest núvol imaginari no ens tape la vista i ens deixe vore que hi ha una vida real, persones amb cara i ulls i un món ple d'éssers que pateixen i moren de gana. Cal conservar tots els records per recordar els bons moments de la vida i la felicitat, d'una vida no tan llunyana que alguns asseguts als seus despatxos fumant i bevent-se una copa de whisky ens volen eliminar a base de retallades.