4a Temporada Relat 8

Quan s'apropen els darrers dies de l'any ja estem desitjant que arriben les festes de nadal. Encara que cadascú per un motiu determinat, en més o menys mesura, tots ens fem il·lusions. Així els més menuts estan desitjant que el Pare Noel, els Reis Mags o tots dos facen un exercici de malabarisme, que pugen per les teulades i es deixen caure pels fumerals imaginaris per descarregar els seus sacs de regals. En canvi els majors esperen altres coses: uns somien amb un dècim de la loteria que alimenta l'interès quan uns xiquets tots vestits iguals canten números i Euros davant d'un bombo que fa donar voltes a unes boletes de fusta, altres en ajuntar a tots els familiars que sols es reuneixen en aquestes dates, mentre que les dones més majors li donen voltes al cervells per veure que prepararan per sopar la nit de nadal.

Tot això que acabe de descriure és el que succeeix cada vegada que apareixen les primeres dies de fred, les primeres nevades i les darreres vacances de l'any. Quan els llums empolsegats que romanien guardats en magatzem municipals tornen a veure la llum i passen a ser, de nou, penjats als carrers dels pobles i ciutats. Eixes llums que formen paraules que generen il·lusió, que celebren els nadals i que ens feliciten. Aquestes son de colors, fan pampallugues i adornen avingudes, carrers i arbres.

Als centres comercials també apareixen les primeres neus artificials, productes de consum ràpid, roba, calçats i aparells tecnològics que ens fan la vida més còmoda. Les botigues s'omplin de gent comprant i les targetes de crèdits prenen forma d'ocell, desliçant-se per uns lectors electrònics que generen diners ficticis. Són dies de felicitat, de consum, de festa i de retrobaments.

 Ara bé, cal adonar-nos que aquestes festes, aquests àpats i aquestes reunions familiars davant de la xemeneia no són per tothom. Com tampoc ho són els regals, ni els Reis Mags o el Pare Noel. Hi ha un munt de gent a la que no li han donat a triar el lloc on néixer i no té dret a tot això, alguns celebren la nit de nadal en un vaixell on van cent persones quan en caben vint en busca d'una vida millor, altres sopen junts en un menjador comunitari on ningú es coneix ni ningú riu. Hi ha xiquets que no han vist mai cap regal, cap Pare Noel ni cap Rei Mag, però els que hem nascut en un lloc on hi ha de tot, sovint oblidem aquestes coses. Estaria bé que els qui poden feren alguna cosa més de la que fan.

4a Temporada. Relat 7

Els olors sempre van associats als records, encara que, de vegades, aquests també porten de la mà altres elements com podrien ser: persones, successos o sorolls. De fet és molt fàcil associar, o almenys a mi m'ho sembla, l'olor de la llenya cremada a les xemeneies que deixa una flaire dolça en els carrers adormits dels pobles, el de la tarongina quan els tarongers que formen una manta verda a la plana floreixen tots de cop o l'olor dolç dels cotons amb sucre de les fires hivernals on passegem els abrics amb el coll aixecat per no refredar-nos el bescoll.

Així cadascun d'aquests olors ens transporta a una època diferent de la nostra vida, a un espai de plaer i d'emocions, a dies de somriures i de llàgrimes, a records dels primers besos furtius o als primers amors que s'escapaven en el temps mentre la darrera carícia encara flotava en l'espai.

Aquests olors han dividit el temps i, de vegades, podem col·locar cadascun d'ells en moment de la nostra vida on el record encara perdura.

És evident que cadascú de nosaltres els classifica d'una manera diferent, cosa que fa que hi haja tantes classificacions com persones en el món. Uns recorden a la infantesa altres a l'estiu, altres a la calor i d'altres a les velles escoles, però hi ha que sempre són comuns a moltes generacions.

 Podria dir sense equivocar-me massa, o si, que l'olor dels pupitres vells de fusta ens recorden a les escoles a les que anàvem de menuts, tan fredes, tan buides però tan animades. Que un dels olors que més viatjava per les casetes de les marjals eren, al mateix temps i a diferents hores, la de la llenya per preparar la paella, la de la mateixa paella acabada i la del meló d'Alger (res de gelat i de cafè poc). O l'olor barrejada a les fires, acompanyada del fred, de les castanyes torrades, dels torrons que anunciaven la vinguda dels nadals i dels cocos acabats d'encetar presentats amb una safata de metall amb un pal clavat amb el preu. Tot això amb les veus que ressonaven ja allunyades del venedor de fruïts secs que es passejava per les barreres els dies de bou o dels cotxes de xoc que sempre ens acompanyaven amb els èxits musicals de la temporada.  

4a Temporada. Relat 6

En l'època en que vivim, com totes les coses, les males notícies també apareixen de manera telemàtica. Així, mentre Dolors estava a casa mirant un programa de televisió d'aquells en els que amants, ex-amants, separats, mal casats o personatges en busca de notorietat es tiren els trastos al cap mentre paren la mà per endur-se els diners, el telèfon mòbil sonava i mostrava a la pantalla un número que apareixia com a "ocult".

La notícia la va deixar atordida, sense saber que fer ni com reaccionar. No sabia a qui avisar. Fins que passats uns cinc minuts, que a ella li varen semblar dues hores, va telefonar a la seua cunyada i li va transmetre la notícia: "el teu germà ha tingut un accident amb el cotxe i ha mort". Li va dir el seu germà. No es va atrevir a pronunciar la frase que haguera sigut més addient "el meu marit ha mort en un accident".

Va agafar el cotxe i va anar a l'hospital. Havia de fer el reconeixement del cadàver. Ho va fer sota la influència dels tranquil·litzants que s'havia pres abans d'eixir de casa. I aquesta dependència la va mantenir durant els tres dies que van durar els tràmits de l'autòpsia, els papers del centre hospitalari, l'ajuntament i el jutjat.

Una vegada tot arreglat amb l'urna amb les cendres a sobre del moble de menjador, es va recloure a casa.

No havien tingut fills, havien sigut feliços els anys de festeig i els que després havien viscut junts. Ella s'havia acostumat tant a ell que no feia res per iniciativa pròpia. No havia treballat perquè amb l'empresa de l'home tenien diners per viure acomodadament. No s'havia preocupat mai per saber els diners que tenien perquè en tenia suficients per anar totes les setmanes a comprar a les millors botigues, a la perruqueria, al gimnàs i a un centre de bellesa.

Ara se'n havia anat tot en orris. La vida ja no tenia sentit. Tenia molts diners, però no tenia ganes de viure. Tot això la va portar a un intent de suïcidi que la va tindre ingressada amb tractament psicològic durant tres mesos. Fins que va eixir de l'hospital donada d'alta.

Aquell dia, en eixir de l'hospital psiquiàtric, es va quedar a la porta contemplant els carrers plens de gent i el sol que lluïa brillant en un cel primaverenc que invitava a la vida. Llavors va demanar un taxi. El taxista li va preguntar on anaven i després de dubtar durant uns segon li va dir que al centre comercial. Necessitava una altra oportunitat.

4a Temporada. Relat 5

Els records no s'acaben mai, aquests, immòbils, sempre estan en la memòria. Alguns els utilitzem perquè són els que més plaer ens han donat, mentre que d'altres estan amagats. Són com aquelles persones a qui ningú els vol i estan ajupits en un racó per tal de passar desapercebuts.

També hi ha d'altres que són com els virus d'un ordinador. Estan latents, quiets, com si no hi foren. Estan sempre esperant el seu moment i llavors quan sembla que no existien, que havien mort o que havien quedat en l'oblit, tornen a aparèixer i llavors recordem que encara eren vius.

Aquests darrers records són els que s'han anat adquirint des de la més tendra infantesa. Alguns d'ells, fins i tot, no seriem capaços de saber ni de quan són, ni el temps que estaven esperant per despertar.

Tot això ho gestiona aquest element viu i tan desconegut com és el cervell. Aquest funciona com una mena de disc dur en el que hi ha un munt d'informació tota ordenada en carpetes, sectors i particions, però més llest i molt més intel·ligent que l'artificial. Ell és capaç de trobar en cadascun dels seus «calaixos» i «prestatgeries» el que necessitem en cada moment i ens proporciona tota la informació que li demandem sense fer-nos esperar ni un segon.

Per sort tots en tenim un. Pot ser més gran o més xicotet, el podem utilitzar més o menys però està sempre a la nostra disposició. Fins i tot en tenen els grills, les formigues o els canaris.

Mentre estic davant de l'ordinador picant les tecles negres disposades d'una manera específica a la que tots ens hem acostumat, escolte un tren que fa uns xiulets mentre s'apropa pel camí de ferro format per dues línies paral·leles que continuen fins al fi dels temps sense que s'unisquen mai. El cavall de ferro es desplaça per damunt d'elles sense que arribe el moment en que aquestes acaben. Elles continuen sempre, de manera sinuosa contorsionant-se i travessant camps de tarongers que comencen a donar els seus fruits i altres que descansen per tornar a l'estiu a omplir-se d'una immensa verdor de cebes, enciams o pebreres.

Però aquest tren que passa ràpidament per davant dels meus ulls fa que el record latent que romania quiet i mut en el meu cervell em faça recordar l'olor de les estacions i de les màquines antigues que circulaven des del poble fins la ciutat. D'aquells seients de vellut rojos que quedaven marcats d'un color amarronat a la part on recolzàvem els caps. De l'olor a cigarreta impregnat en els vagons. De les tertúlies en veu alta en les que participava mig passatge sense que gairebé ningú d'ells es coneguera.

Records que contrasten amb els nous trens on ens informen de la propera estació, que tenen un olor asèptic, uns seients de plàstic i d'un color indefinit i en els que ningú parla, o sí, però que ho fan davant d'una pantalla i amb els dits.

4a Temporada. Relat 4

Des de ben menuts s'havien passat tota la vida treballant unes terres que havien anat passant de generació en generació. Aquestes els havien fet viure bé durant un munt d'anys i ara, després de la mort dels pares, Joan i el seu germà havien rebut, cadascú, la meitat de l'herència.

Eren terres de marjal que estaven molt a prop de les platges que primer havien rebut, amb carro i cavall, als veïns de poblacions properes, per posteriorment haver vist desfilar les primeres rosses de cabells llargs amb biquinis que pràcticament no tapaven res. Però que les europees lleugeres de roba sovintejaren els terrenys d'horta humits no minvava el treball i les bones collites, suficients per alimentar a tota una família.

Les terres els donaven fruites i verdures durant tot l'estiu i taronges de varietats diverses durant l'hivern, al mateix temps els donaven una quantitat important de diners que permetia fer una nova inversió i augmentar les plantacions i directament les collites.

Llavors la mar, a pocs metres d'on ells suaven sota els rajos de sol, era un monument idíl·lic i tranquil, sols alterat de manera puntual durant els mesos d'estiu.

Però va arribar un moment en que la maleïda globalització els va fer canviar el mode de treballar i de repensar el futur. Així les terres, en principi separades per l'herència, però que mai ho havien estat físicament perquè tots dos germans continuaven treballant plegats, varen passar a valdre un munt de diners.

Ells no sabien massa bé que era el que passava, però semblava que aquelles marjals de naps, cols, tomaques, clementines i nàvels començaven a revaloritzar-se. Era veritat que els preus de les fruites i de les verdures no havien sigut mai massa elevats però amb el que guanyaven podien subsistir sobradament.

Per part d'uns veïns del poble es varen assabentar que uns inversors estrangers volien crear unes urbanitzacions on, segons deien, havien de vindre un munt de russos, anglesos i alemanys a quedar-se a viure tot l'any i que, a més, comprarien les cases a preu d'or. En definitiva, passaria a ser una platja per a rics i de pas aquests portarien la riquesa a tots els llauradors.

Fins que un dia, mentre estaven plantant cols, varen vore arribar un cotxe molt luxós del que va baixar un home amb vestit i corbata i fumant un puro d'allò més llarg. Es va presentar com a un promotor que volia construir en les terres dels dos germans multiplicant-los per mil el valor del terreny. Aquests es varen quedar amb els ulls com a plats i no donaven crèdit a aquella oferta. Era l'oportunitat de la seva vida i amb aquells diners podrien viure perfectament quatre o cinc generacions. Però varen voler ser prudents i Joan, el major, va dir que ho havien de parlar i que tornara en un parell de dies.

Ja en casa, amb el neguit al cos durant tot el dia, varen debatre el tema. Joan no ho tenia clar, però el seu germà sí. Aquest volia vendre-ho. Argumentava que el treball del camp era molt sacrificat, que no mereixia la pena estar tota la vida igual, que anaven a ser rics de la nit al matí, però Joan no les tenia totes amb ell. Així que ho varen fer saber a les seues dones. Les dues varen dir que estaven d'acord en vendre-ho.

Joan no en sabia que fer i finalment va decidir que no vendria la seua part. Ell era feliç al camp, era el que havia fet tota la vida i no volia cap feina que no fora aquella. No li feia falta cap cotxe nou, ni cap casa d'estiu perquè tenia terreny suficient per obrar-se'n una.

Finalment Joan no ho va vendre i el seu germà si (ell i un munt de veïns) cosa que li va portar un munt de maldecaps: la separació de la dona, barallar-se amb el seu germà i el menyspreu de tots els que anaven amb un descapotable.

Però quan encara no havien passat deu anys el seu germà ja s'ho havia gastat quasi tot i no li quedava res. Dels diners que li havien donat havia comprat tres cotxes de luxe i un xalet amb un terreny immens, s'havia afeccionat a la hípica i tenia cinc cavalls i a més a casa no entrava ni un cèntim. Però ell no va ser l'únic ja que gairebé tothom estava com ell.

Però Joan continuava com sempre. Tenia el seu terreny, la seua feina i la felicitat que els diners havien fet perdre a molts dels seus amics. 

4a Temporada. Relat 3

Quan arriben els darrers dies de desembre venen les festes de nadal i els més menuts tenen dues alegries, que possiblement, siguen les més gran de tot l'any: en primer lloc comencen unes vacances, que després d'un dur trimestre escolar, es fan molt necessàries i en segon lloc perquè al final de les vacances apareixeran pels nostres pobles els reis mags. Aquests vindran des de l'Orient i ho faran en un ventall de vehicles tal que cada vegada es fa més difícil esbrinar per on apareixeran. Venen per terra, mar o aire i no fallen mai a la seua cita. Però el que no es queda mai és cap casa ni cap xiquet sense els seus regals.

Però passat un temps arriba una edat crítica. L'edat en que ja anem cap a una preadolescència. Moment en que comencem a fer-nos grans, a descobrir el sexe contrari i els primers amors, i també a eixir, a poc a poc, amb amics. I també és el moment en que deixem de creure en els reis mags.

Encara que aquest procés va associat a la transició vital les imatges de fets, llocs o personatges desconeguts poden fer que aquesta transició convertida en una cinta de vídeo antiga puga ser rebobinada per tornar-nos unes creences i unes il·lusions que creiem oblidades i aparcades en el temps.

I com no una d'elles és la dels reis, aquests són diferents en els pobles i en les grans ciutats. Als pobles acaben la seua màgia quan els xiquets compleixen uns deu anys però a les grans ciutats es mantenen durant uns anys més.

Això li va passar a aquell jove que va anar a casa d'uns familiars des del poble a la ciutat. Al poble els mags d'Orient ja s'havien convertit en éssers humans, éssers de carn i óssos. Però en la ciutat es passejaven en grans carrosses plenes de llums i de colors. Eren els veritables reis. Eren els reis de debò. No eren els mateixos reis del poble. Allí els reis portaven els seus pages, els seus camells i tots els seus ajudants.

 Havien passat molts anys i aquell jove ja no creia en ells, però aquests eren els que ell tenia, des de ben menut, en la seua imaginació. S'havia quedat bocabadat. Però quedava el millor. En arribar a casa encara va poder contemplar com uns dels mags d'Orient, després de deixar els regals, eixia per la finestra i li picava l'ullet. La màgia havia tornat

4a temporada. Relat 2

Després de molts anys de casament les coses varen començar a anar malament. Tenien una filla de tretze anys i la vida sempre els havia anat bé, tan econòmicament com socialment.

Ell tenia una empresa de construcció en la que portava a quatre treballadors i ella no treballava però portava la comptabilitat de l'empresa. Amb aquest treball podien permetre's una vida de viatges, plaer i diversió. Podien portar a la filla a una escola privada i es permetien els luxes que els venien de gust.

Però va vindre l'època de crisi i les coses varen començar a anar malament. La feina de la construcció escassejava i varen anar, a poc a poc, acomiadant a tots els treballadors. Tenien factures pendents de cobrar, el que significava que ells també en tenien per pagar. Es varen acabar els capricis, els viatges i els plaers i de rebot la vida matrimonial es va començar a ressentir.

Les baralles eren contínues i els crits s'escoltaven des de tota la finca de pisos. Gairebé no dormien cap dia junts perquè ell estava tot el dia en el bar i quan arribava a casa estava borratxo i insuportable.

L'única cosa que encara mantenien des de l'època de bonança econòmica era el col·legi privat de la filla i ho podien fer perquè ella, més previsora que ell, havia guardat uns pocs diners en un armari rober sense que ell ho sapiguera.

La mare volia que la filla acabara els seus estudis en el mateix institut on havia començat i ho volia costara el que costara. Ella no volia que la seua filla acabara pagant les conseqüències d'una crisi que s'havia endut l'empresa per davant i del poc de cap que havien tingut els seus pares.

Però a casa la situació es va tornar cada vegada més insostenible i la gota que va vessar el got va ser quan el pare li va pegar una bufetada a la mare. Ella el va enviar de casa i el va denunciar. A ell li varen posar una ordre d'allunyament i la filla es va quedar amb la mare.

Els estudis de la filla eren cars i els diners que tenia la mare estalviats s'anaven acabant. La mare no trobava feina i començava a desesperar-se. Sabia que no es podia permetre un col·legi com el que portava a la filla però era una cosa d'orgull propi i no volia renunciar, així que va pensar en fer un pas en davant per portar diners a casa.

Va inserir anuncis als periòdics oferint sexe a casa. Ho faria a les hores que la filla no estava en casa i no s'assabentaria ningú.

A poc a poc va anar tenint clients i començaven a entrar diners a casa. La mare ja començava a donar-se algun caprici i la filla sospitava alguna cosa. Li preguntava a sa mare d'on treia els diners i sa mare li deia que pels matins anava a netejar cases, però ella no era tonta i sabia que hi havia alguna cosa que no estava clara.

Un dia que va torna prompte de l'escola va entrar a casa i va escoltar sorolls a l'habitació de sa mare. Va obrir la porta lentament i va vore l'esquena d'un home despullat i sa mare baix. Estaven fent l'amor. La xiqueta no va poder resistir aquella visió i va anar a la cuina va agafar un ganivet i va matar a l'home.

4a Temporada. Relat 1

Ara que ha passat l'estiu i tornem a la tardor sembla que al principi sempre ens costa tornar a l'activitat normal (sempre que al nostre poble o a la nostra comarca puga'm considerar el mes de setembre com a normal). Hem deixat enrere els plaers de l'estiu i ens hem endinsat en una època on molt aviat deixarem de vore les cames descobertes i ens trobarem amb les mànigues llargues eixint de l'armari.

Però el que hem deixat enrere no ho oblidarem tan fàcilment, perquè els mesos de setembre i d'agost, tan diferents entre ells, s'assemblen més del que ens imaginem.

Si ens aturem a pensar en aquestes dues èpoques, comprovem que a principis d'agost ens retrobem amb amics, coneguts o familiars que formen la gran família estiuenca i amb els que sols ens relacionem a l'estiu. Mentre que al setembre tornem als nostres caus, com si fórem els ossos, i el retrobament ara és amb els companys de feina veïns o companys d'estudis amb els que ens relacionem la major part de l'any. És una mena de “eterno retorno” on els esdeveniments es repeteixen amb el mateix ordre com si fora una roda en la que tenim marcats tots els dies de l'any i que torna a voltar per tornar a començar de nou.

Aquests dos començaments, un d'estiu i un d'hivern, fan que, quan ens retrobem passem llista per veure si falta algú com si fora l'escola. Ens preguntem per les nostres coses, per la família, per la feina i per tot el que ens envolta per, finalment, anar esgotant els dies fins que arribem al nou inici. I així, any rere any, sense que el rellotge ens done una breu pausa que ens permeta aturar-nos a respirar.

Llavors quan passem d'una època a l'altra, ens girem enrere i trobem els primers amors d'estiu, els llums en penombra de les revetlles o les onades d'un mar blau escumós acaronant-nos els peus. Mentre que mirem per la finestra i veiem com el bosc comença a agafar un to marró i el cel plora pensant amb l'amor d'estiu que li ha robat el cor.

3a Temporada. Relat 27

Quan ens pregunten pel carrer per l'edat que tenim sempre tenim dubtes a l'hora de respondre. Se'ns fa difícil el recompte i ja no sabem ben bé si en tenim quaranta-u, quaranta-dos, tres o uns quants més. Els dies han passat de pressa i hem passat de complir quaranta a complir-ne cinquanta o seixanta. Ja no són sols els dies els que passen ràpidament, ho són les setmanes, els mesos i els anys.

Però el temps, que ara passa tan ràpid, no tenia la mateixa velocitat quan érem joves. Llavors el temps no avançava i l'arribada als anhelats dihuit anys es feia eterna. Cada any durava com ara en duren cinc i les fulles dels calendaris queien tan lentes com les fulles que cobreixen els boscos en la tardor.

Però quan realment ens adonem de l'edat és quan una persona d'una edat semblant a la nostra desapareix. És en eixe moment quan fem un recompte mental i calculem de manera ràpida els anys que tenim i de sobte ens ve una sèrie de dubtes per als que no tenim resposta, Som joves per morir? O ja som prou vells? Tenim l'edat que marca el nostre rellotge biològic o realment semblem més joves? Però tots aquests dubtes acaben responent-se per si sols.

Així podem dir que l'edat és un número, no significa que som més o menys vells, sinó que cadascú en el seu subconscient té l'edat que vol tenir. Per això les pèrdues sempre ens semblen massa ràpides.

Totes aquestes coses que se'ns passen de tant en tant pel cap no deurien de ser un impediment per poder gaudir de la vida, dels amics o de la natura. Nosaltres no podem fer res contra aquest maleït rellotge que no para mai. Aquest enemic de la joventut, de la societat, de la vida. Ell, amb un moviment silenciós va avançant sense pressa però sense pausa i cada moment que passa és un moment de vida que consumim, per la qual cosa no deuríem de pensar en el futur.

Cal tenir en compte que la major part de les vegades el futur va en contra nostra, així quan desitgem que un hora, un dia o un mes passen ràpids estem fent que la nostra vida també avance. Per la qual cosa deuríem de pensar en el present, desitjar que les fulles del calendari quedaren aturades per sempre i que la felicitat i el plaer foren eterns. Que guanyem desitjant que passe el temps ràpid? No seria preferible que el rellotge aturara les seues sagetes?

 Com tot açò és, de moment, quelcom impossible, gaudim del temps, dels moments agradables que ens dona aquesta, de vegades, maleïda vida. Aprofitem les vacances de les que gaudirem aquest estiu, observem des de les terrasses les postes de sol amb una cervesa a la mà i compartim tertúlies amb amics i companys d'estiu mentre pensem com aturar el temps per sempre.

3a Temporada. Relat 26

Feia temps que la relació entre pare i fill havia anat refredant-se. Aquesta no havia sigut mai bona però després de la mort de la mare les coses van començar a anar pitjor entre ells. Sempre que es veien acabaven discutint per qualsevol cosa i pràcticament no es posaven mai d'acord en cap de les coses que havien de solucionar.

La economia tampoc anava gens bé. El pare, antic treballador d'una fàbrica de taulells acomiadat recentment, havia treballat com a encarregat de planta durant vint-i-cinc anys i de la nit al matí amb l'excusa d'una reestructuració per culpa de la crisi l'havien deixat a l'atur en el pitjor moment de la seua vida, doncs tenia cinquanta-set anys.

Però al fill no li anaven millor les coses. També estava aturat i la perspectiva de futur era molt dolenta. Ell no havia volgut escoltar els consells de son pare (sempre en una guerra contínua) i de ben jove, sols acabar l'educació obligatòria, es va posar a treballar en una empresa de ferros que subministraven materials per a la construcció de pisos i d'estructures de naus industrials. Aquesta, després d'haver passat uns anys en que els diners entraven a muntons, va haver de tancar les portes quan la construcció va caure en picat.

Així que pare i fill es trobaven compartint una casa, per sort en propietat, i malvivint amb les ajudes que els donava el govern. La situació era molt tensa entre ells i la falta de recursos econòmics i la perspectiva d'un futur negre no ajudava a la convivència entre ells.

En la darrera discussió que varen tenir mentre sopaven, el fill es va aixecar de la taula i va marxar després de pegar una puntada de peu a la porta. El pare el va cridar per l'escala i li va dir que no marxara, però ell va fugir com si el perseguira el dimoni.

El pare ja no aguantava més la situació: no trobava cap feina, el seu fill tampoc i la situació personal no millorava entre ells. Es va començar a trobar malament i notava que li faltava l'aire, llavors va intentar telefonar al fill i aquest no li'l va agafar. Tal com va poder va tornar a telefonar i va demanar una ambulància.

Havia sofert un infart i es trobava molt greu a la unitat de vigilància intensiva. El fill no havia tornat a casa i tampoc agafava les trucades que li feien des de l'hospital. Així la vida del pare es va anar apagant a poc a poc amb una gran desil·lusió per no poder veure al seu fill. L'home va morir al cap de dos dies i els metges van dir que havia mort més de tristesa que de malaltia.

Al cap de dos dies d'haver mort, el fill va passar per casa i en no trobar a son pare es va preocupar, va telefonar a la policia i als hospitals i finalment es va assabentar de la greu notícia. Assegut en casa totalment abatut, de sobte li va sonar el telèfon. Era un número desconegut i va despenjar. Una veu des del més enllà va dir: “Perdona'm fill” i es va tallar la trucada.

3a Temporada. Relat 25

Des de feia anys les coses no anaven bé entre ells. Existia una violència verbal per part d'ell que es feia insuportable. Però ella l'estimava i no volia adonar-se que aquella relació no tenia futur. Eren baralles, rere baralles. Crits i menyspreus per part d'ell que ella es negava a reconèixer. Si bé era cert que ell no li havia posat mai la mà damunt era una cosa que podia passar qualsevol dia.

Els veïns del vell i descolorit bloc de pisos on vivien escoltaven cada dia com ell li cridava i l'amenaça, inclús alguns d'ells s'havien de tapar les orelles per no escoltar aquella tortura. Però ella semblava feliç, no se li notava cap mena de sofriment a més quan alguna persona del veïnat li preguntava si estava bé ella sempre deia que si. Argumentava que aquestes discussions es produïen en totes les parelles i que eren una cosa normal.

Una nit el silenci regnava en l'edifici. Tots els seus habitants dormien plàcidament i encara que semblara estrany, per primera vegada en molt temps, no s'escoltaven crits ni baralles.

El dia següent més d'un pensava que no deurien d'haver estat a casa per què allò no era normal. Algunes veïnes fins i tot ho comentaven des de bon matí i fins i tot alguna d'elles tenia l'esperança que allò s'haguera arreglat. Fins que aquests comentaris es varen veure interromputs per un cotxe de la policia i dos agents uniformats que varen baixar d'ell.

L'esperança es va convertir en pànic. Pensaven que podia haver passat el pitjor. Així, després de veure que els policies entraven en el pis de les baralles, varen esperar esdeveniments. Els policies no varen trigar gaire en eixir i abans de que elles els pogueren preguntar que havia passat, ells els varen dir que volien fer-los unes quantes preguntes.

Els varen preguntar quan era la última vegada que havien vist a la dona, si hi havia problemes entre la parella a més d'unes quantes preguntes sense massa importància. Elles varen respondre a cadascuna de les qüestions per finalment preguntar pel que havia passat. El policia més alt va respondre molt breument que havia desaparegut i varen marxar.

Va passar el temps però no se'n sabia res de la desaparició i llavors va passar a engreixar la llista de les persones desaparegudes. Al bloc de pisos es varen oblidar d'ella amb les opinions diferents dels que pensaven que havia fugit d'ell i dels altres que pensaven que l'havia assassinada.

Però no va ser fins després de dos anys que en una platja propera va aparèixer un cos que pertanyia a la desapareguda. Era evident que havia sigut assassinada i que havia tornat esperant la condemna de l'assassí.

3a Temporada. Relat 24

Era la primera nit que passaven junts. Havien fet una escapada d'un cap de setmana a una cabana semiamagada del bosc que era propietat d'uns amics. No li faltava de res la casa estava preparada per passar xicotetes temporades, ben cuidada i ben arreglada.
Amb el menjar i la beguda que havien portat podien passar gairebé una setmana, però com no tenien massa experiència en aquesta mena d'eixides anaven preparats més que de sobra. Així amb el menjar que portaven varen fer un àpat davant de la llar de foc que cremava troncs d'alzina vella. Varen menjar pernil, formatges i varen torrar embotits que portaven de casa. També van encetar una ampolla de vi negre fabricat en el poble i després de prendre's un cafè negre i fort es varen quedar abraçats i nus contemplant el foc que feia esclafir les branques amb unes flames de colors blaus i ataronjats.
Va ser una nit llarga, d'amor i de plaer. Era la primera nit que compartien un llit i tota una nit sencera per ells.

Es varen començar a moure quan va eixir el sol, no sabien ni quina hora era ni tampoc els importava, i mentre es desempallegaven l'un de l'altre obrien els ulls contemplant els primers raigs de sol que es filtraven per la blanca cortina que penjava inquieta en l'habitació.

Varen preparar un desdejuni a base de suc de taronja que portaven fet de casa i varen torrar pa damunt de les darreres brases que quedaven del foc de la nit anterior. Llavors mentre s'acabava d'escalfar el pa, ell va anar a pel telèfon buscant alguna trucada perduda, algun missatge de text o algun uasap, però no en tenia cap. En principi li va sobtar perquè estava bastant enganxat al telèfon i el més normal és que en una nit tinguera un munt d'icones a la pantalla indicant-li que un munt de gent havia volgut contactar amb ell, però res de res.

“Què estrany!", va pensar. Encara que més estrany era que no tenia ni una ratlla de cobertura. Va eixir fora de la cabana però tampoc. Li va preguntar si ella en tenia i no, tampoc en tenia.

Llavors mentre parlaven de la cobertura i feien posturetes amb el mòbil per veure si en trobaven van decidir agafar el cotxe i anar al poble més proper per veure si allí hi havia. Però en arribar varen trobar el poble desert. No hi havia ningú. Les tendes, bars i cases particulars tenien les portes obertes i estaven buides. Alguna cosa devia haver passat. Així que van marxar cap al següent poble i varen vore el mateix. I al següent i a dos més. I tot igual, sense gent, sense cobertura i la ràdio del cotxe sense funcionar. Llavors al cim d'una muntanya varen vore una mena de nau espacial gegant i varen decidir amagar-se al bosc. No sabien ben bé que és el que havia passat però semblava que estaven sols en el món. 

3a Temporada. Relat 23

Totes les bruixes vivien en una casa del centre de la ciutat. Eren dones que havien practicat la bruixeria des del segle dihuit i sobrevivien gràcies al pacte de sang que havien fet amb el bruixot.

Cap persona que tractara amb elles sabia que ho eren perquè feien vida normal: unes eren administratives, altres mestres, en fi practicaven feines com qualsevol dels mortals. Totes tenien una rutina diària i no treien els seus dots de bruixa si no era necessari. I si ho feien s'asseguraven que no hi haguera cap testimoni ni deixar cap rastre.

Practicaven la bruixeria en la intimitat per no aixecar sospites i cada poc canviaven de vivenda per a que ningú poguera esbrinar el seu veritable passat. Així no se'ls permetia mantindre relacions llargues, ni casar-se, ni tindre fills. Formaven una congregació i no podien desvetllar cap de les seues activitats com a bruixes. Mantenien contacte amb bruixes d'altres territoris amb les que compartien ritus i vivències. Tal era el seu secretisme que mai havien pogut trobar cap de les membres en activitats sospitoses.

Però els problemes varen vindre quan Margaret, una bruixa amb molt de poder dins de la congregació va voler fer-se amb el control. Va contactar amb el bruixot major que era el que tenia la potestat de nomenar a les caps de les congregacions i li va dir que volia ser la que governara el grup de bruixes al que ella pertanyia, és a dir volia tindre el màxim poder i reivindicar-se com a bruixa superior. El bruixot li va dir que li havia d'entregar la seua ànima i ella va accedir.

El bruixot va començar amb el ritual que consistia en unir els llavis i absorbir l'ànima de la bruixa però, a poc a poc, va anar perdent el control fins que va caure al terra. “Que m'has fet” li va dir mentre es rebolcava endolorit. “La teua ànima ja és meua i ara domine el món” va dir 

3a Temporada. Relat curt 22

La naturalesa és molt sàvia. Es diria que té vida pròpia i fins i tot que és més llesta que els humans. Mentre la naturalesa es defensa dels atacs rebuts per part dels éssers humans, aquests últims fan l'impossible per acabar amb la seua espècie. Com es pot arribar a este punt d'inutilitat? Com és possible que no intentem defensar la nostra espècie tal com fan la resta d'éssers vius?

Els humans no tenim cap mirament pel que passa en el nostre entorn. Sols ens preocupem per una vida més rica, econòmicament, que els altres. Estem plens d'enveges, de sofriments inútils, de guerres innecessàries i d'accions sense sentit. No cuidem, ni respectem el que és nostre. Maltractem la fauna i la natura i tampoc som respectuosos amb el medi ambient

Però la naturalesa sap fer una metamorfosi i anar canviant segons el temps i el moment. Així podem contemplar els boscos verd i florits a la primavera i sense fulles com passen a estar mig adormits durant la tardor. Els rius brollen després del desgel amb una escuma clara i neta en acabar l'hivern, per després baixar més tranquils cap a mars blaves i intranquil·les i cap a oceans més braus i valents.

Tots aquests elements que tenim al nostre entorn ens envolten d'una bellesa i una saviesa que no arribem a valorar. És clar, tots aquests elements no ens fan ser més rics, ni tindre més diners ni de disposar d'un estatus que puga esdevenir en l'enveja dels nostres veïns i coneguts.

És moment de deixar enrere tot el que és material, cal oblidar-nos de la immediatesa que ens fa anar de cap. Ens hauríem de fixar més en el nostre medi ambient, aprendre a valorar els ecosistemes que ens envolten i gaudir del plaer de que ens dona el tranquil mar que a l'hivern mulla amb onades menudes els blavons de la vora o els boscos verds i marrons que ens acompanyen en els passejos per les muntanyes del nostre voltant.

3a Temporada. Relats curts 21

El matrimoni format per Carme i Ramon i el que unia a Teresa i Mateu havien sigut veïns tota la vida. Vivien paret contra paret i la seua relació era més que de veïns, es consideraven com a família. Compartien sopars, festes, vida i il·lusions.

Totes dues parelles havien tingut un fill, l'un era un xiquet i l'altra era una xiqueta, que es portaven dos anys, però no havien tingut la mena de fills que desitjaven. La xiqueta havia nascut amb molts problemes i havien acabat detectant-li un Síndrome de Down. Per l'altra part el xiquet tenia un problema psicològic lleu que el feia tindre un retràs a més de mental també físic.

Els pares es varen prendre molt malament que els seus fills tingueren problemes i després de portar-los a l'escola fins que varen complir els catorze anys ja no varen voler que continuaren estudiant en un centre d'educació especial.

Eren persones que havien viscut al poble tota la vida, no tenien estudis i la problemàtica amb els fills els havia fet tancar-se cada vegada més al món exterior. Sols es relacionaven entre ells, tret de la vida laboral, i en aquest clima de desesperança amb el que vivien els dos matrimonis havien fet partícips als seus fills.

Malauradament els xiquets no varen poder aprendre més ni compartir inquietuds amb altres alumnes amb mancances. Malgrat les indicacions per part dels professors de l'escola per a que els portaren a un col·legi d'educació especial els pares no varen voler, així varen quedar reclosos a la vida del poble sense cap mena d'oportunitats ni de vida pròpia.
Però els xiquets varen anar creixent i varen anar evolucionant, encara que de manera menys avançada que els seus coetanis, físicament i psicològicament. Ja s'havien fet grans i començaven a tenir inquietuds, cosa que feia que experimentaren amb els seu cos. Somiaven amb enamoraments, besos furtius, amb cossos despullats i amb el sexe.
Va arribar un moment que totes aquestes inquietuds varen fer que entre ells apareguera una atracció lògica entre els éssers humans de sexes diferent. Varen començar amb els primers besos, les primeres carícies. Imitaven als actors de cinema que veien a la pantalla de la televisió. Ho feien d'amagat a les golfes de la casa de Carme i de Ramon. Un dia mentre les dues famílies estaven dinant els xiquets, ja no tan xiquets, els varen dir que volien donar-los una notícia. Els pares no sabien que podia ser i esperaven alguna mena de proposició infantil, però no va ser així, varen dir als seus pares que volien casar-se i viure junts. El dinar va acabar de cop i cadascú se'n va anar a sa casa.

Van passar els dies i els pares no en parlaven d'allò. El tema era tabú. Aquests xiquets no es podien enamorar. No eren com els altres. No podien compartir vida en comú i el que més els preocupava era el que dirien al poble d'aquesta estranya relació. La solució va ser apartar al seus fills l'un de l'altre.

Però ells es continuaven veien d'amagat. S'estimaven. Pensaven que mereixien una oportunitat com una parella qualsevol, però en vista de que no tenien res a fer varen decidir prendre un pas endavant. Així varen quedar un diumenge, que els pares estaven en missa, en vore's de nou a les golfes. Es varen despullar a poc a poc. Es varen acariciar. Es varen estimar i varen fer l'amor abraçats a sobre d'un matalàs vell. Tenien clar que no podien continuar vivint la vida que els esperava amb seus pares, així que varen prendre un còctel de barbitúrics i es varen suïcidar. Com que no tenien res a fer en el món dels humans almenys marxarien junts per sempre.

3a Temporada. Relat 20

A l'edat mitjana en el vell castell dels afores del poble havia viscut un matrimoni de nobles que no havia pogut tindre fills. Al voltant de la història les llegendes contaven que al no haver pogut tindre descendència havia acabat la nissaga i la història del matrimoni havia tingut un final aterrador. L'home havia assassinat la seua dona i no sé sabia ben bé que és el que havia fet amb el cos. Deien que quan va ser assassinada ella estava embarassada però que ell no l'havia creguda després de tants intents fallits i alguns avortaments.

El cos no va ser trobat i la llegenda va anar passant de generació en generació i el preciós castell va anar envellint buit al pas dels anys. Va ser considerat pels habitants del poble veí com a maleit i ningú volia viure en ell.

Portava més de dos-cents anys buit i sempre que algú s'havia interessat per ell havia acabat desistint davant les històries que contaven els habitants del poble. Aquestes anaven des d'una suposada aparició del cos de la dona en el bosc que rodejava el castell, fins altres que explicaven que els crits de la dona demanant clemència cap al seu marit s'escoltaven en les nits de lluna plena.

Però un bon dia un escriptor de novel·les de misteri va arribar en busca d'un lloc d'inspiració per acabar la trilogia de novel·les de suspens que l'havien fet famós i li havien reportat beneficis molt substanciosos. Va visitar el castell i li va sembrar un lloc ideal, i sense fer cas de les històries que es contaven pel poble, va decidir comprar-lo i passar una temporada en ell mentre acabava la novel·la. Després de fer una xicoteta restauració es va establir en ell.

La primera nit que va passar en ell va comprovar que l'edifici tenia vida, no estava habitada però tenia un aura que li feia tindre la sensació de no estar sol. També s'escoltaven sorolls, plors d'un xiquet i algun que altre crit. Es va tancar a l'habitació i no va eixir en tota la nit. El dia següent portaria un mèdium i un parapsicòleg.

Quan es va aixecar pel matí es trobava malalt, li feien mal tots el ossos i no havia pegat ull en tota la nit. Sense obrir la porta es va arrimar a la finestra i va vore que la marea havia deixat gairebé un quilòmetre d'aigua sense cobrir. En la sorra descoberta pel mar es veia un quelcom que semblava el cos d'una dona. Va baixar corrent per l'escala i va anar a vore que era. En arribar va comprovar que es tractava d'una dona embarassada vestida de negre. El cos havia estat ocult sota la sorra i tapat per l'aigua un munt d'anys. Li donaria sepultura i que definitivament descansara en pau.

3a Temporada. Relat 19

Al bloc de vivendes de protecció oficial que havia construït l'ajuntament feia més de deu anys que vivia gent treballadora que estava totalment identificada en la idiosincràsia i la forma de viure dels veïns del poble. Era gent vinguda de zones més pobres del país que havien trobat acomodament en un poble que els donava feina i menjar.

Des que s'havia construït l'edifici vivien les mateixes famílies, fins que un dels pisos es va quedar buit per la mort del seu propietari, un home major que vivia sol i que feia un temps que estava malalt.

Els veïns eren contraris a l'entrada d'una nova família i en una reunió varen decidir que si algú comprava la vivenda se li exigirien una sèrie de requisits. Vivien molt a gust i funcionaven com si fora una sola família per la qual cosa no volien que ningú enterbolir el magnífic ambient de la finca.

Un dia es va presentar una jove acompanyada del propietari de la immobiliària que tenia el pis en venda. Era una jove molt ben plantada, guapa i de bones maneres, encara que degut a la seua forma de vestir tenia una pinta una mica estranya. Anava tota de negre, amb un barret també negre i un collar amb un símbol estrany que li queia entre mig dels pits.

Quan els veïns es van assabentar que volia comprar el pis varen demanar una reunió amb ella per poder-li explicar les condicions que havia de complir tot el que accedira a formar part del veïnat. I així ho varen fer. Ella es va mostrar disposada a complir tot el que li demanaven. Els va assegurar que no tindrien cap problema amb ella i que si volien els deixava quinze dies de prova. Es va mostrar molt amable i els membres de la finca li varen donar el consentiment.

Quan ja portava un mes vivint a la finca un rumor es va estendre entre el veïnat. Algunes de les veïnes deien que al pis de la nouvinguda s'escoltaven soroll estranys, hi havia penjats a l'estenedor llençols i tapets de taula amb símbols i anotacions estranyes. Eren cercles amb flames, símbols rars i una mena de creus de significats inintel·ligibles.
Llavors el rumor es va fer més insistent i tothom imaginava que al pis es feia bruixeria i reunions amb persones d'aspectes rars i estranys. Fins que un dia una veïna en passar per davant de la porta va vore que estava oberta i feia molta olor. Varen cridar a la policia i la van trobar morta en terra rodejada de llençols negres i despullada. Semblava un assassinat però l'autòpsia va determinar que havia sigut una mort natural.

Passat un temps una germana d'ella va aparèixer per l'edifici. Volia saber que havien fet amb el cos de la seua germana. Volia emportar-se'l i soterrar-lo al poble on havia nascut. Li ho varen explicar i va anar al jutjat a fer els tràmits necessaris per poder-la traslladar. Al jutjat li varen dir que abans de traslladar el cos havien d'obrir el taüt per fer el reconeixement. Davant la presència del president de la comunitat, actuant com a testimoni, el jutge de pau i la germana varen obrir el fèretre. Dins es trobava el cos intacte, com si acabara de morir, era estrany, però més estrany va ser quan va obrir els ulls i va pegar un crit.

3a Temporada. Relat 18

Enric era molt aficionat als esports de risc. Solia anar a fer senderisme per la muntanya, fer escalada i esquiar. Un cap de setmana va anar a esquiar als pirineus francesos. Era un esquiador molt hàbil i baixava per les pistes com un coet. Va començar a esquiar de matí i quan va arribar a la part de baix de la pista, abans de pujar al telecadira per tornar a l'inici, es va produir un allau que va soterrar la zona on ell estava esperant per continuar amb el seu esport preferit.

Cap a la zona on es va produir l'allau es varen desplaçar ambulàncies, bombers, policia i gossos ensinistrats preparats per trobar persones soterrades en la neu. Varen començar la recerca de supervivents que va duar pràcticament tot el dia i varen treure cinquanta-huit cossos entre els que es trobaven tres morts.

La cerca es va donar per acabada quan va quedar neta la zona, però en fer recompte als hotels del voltant de l'estació d'esquí varen comprovar que Enric no havia aparegut per l'hotel on s'allotjava. Varen avisar la seua dona i el seu fill de tres anys perquè desprès de rastrejar el lloc de l'accident el seu cos no apareixia i a l'hotel no tenien constància de que haguera tornat de les pistes.

En passar una setmana les autoritats el varen considerar com desaparegut. Era un misteri ningú sabia res. Sols tenien el testimoni d'un dels supervivents que va declarar a la policia que l'havia vist a la zona on havia ocorregut l'accident.

Al cap d'un any va ser incorporat a l'arxiu policial de persones desaparegudes i es va donar per tancada la investigació.

Quinze anys després el fill d'Enric va desenvolupar les mateixes aficions que son pare i un cap de setmana va anar a esquiar amb uns companys d'estudis als Alps. Després d'un dia frenètic d'esquí varen eixir a un bar dels voltants de les pistes a menjar alguna cosa i prendre unes cerveses. Estaven asseguts en una taula al fons del local menjant, bevent, rient i cantant quan es varen acabar les cerveses i el fill d'Enric va anar a la barra a demanar una altra ronda. Al fons de la barra va vore una parella que prenia un cafè i que parlava de manera animada. La cara de l'home li sonava, i encara que era molt difícil que algun conegut d'ell estiguera en aquell lloc es va apropar a comprovar-ho. Quan es varen trobar cara a cara al fill d'Enric li va donar la sensació com si estiguera davant d'un espill. Era evident que aquell que tenia davant d'ell era son pare.

3a Temporada. Relats 17

Des de feia un temps corria un rumor per la comarca que un jove pertorbat anava pels pobles perseguint a les xiques amb intenció de violar-les. Tal com va anar escampant-se la notícia la por entre les més joves va anar en augment. Ningú l'havia vist mai, no sabien com era, tampoc existia un retrat robat que poguera donar alguna pista, però el pànic i la psicosi ja s'havia instal·lat entre els veïns. Tal era la força del rumor que la Guàrdia Civil ja havia admès que buscava un maníac sexual.

Els rumors que sovint corrien pels pobles menuts sempre hi havia que posar-los en quarantena, ja que d'un gra de sorra es feia una muntanya. Les notícies (bones i dolentes) no es contrastaven mai i aquestes anaven passant de boca a boca amb una rapidesa impressionant.
Tothom coneixia algú que l'havia vist i alguns de més agosarats l'havien vist en persona però, no hi havia cap veí que poguera fer una descripció real del personatge. La policia ho havia intentat però els trets físics eren diferents segons qui feia la descripció. Així per alguns era ros, per altres tenia els cabells negres, tan prompte era alt com baixet, en fi no hi havia cap manera de fer un retrat robot fiable.

Malgrat que el temps anava passant el rumor no parava, però ni hi havia xiques desaparegudes ni cap fet rellevant que poguera donar crèdit a tota la rumorologia.
Un dissabte al matí varen eixir al bosc un grup de veïns que anaven a fer bolets. Anàvem a unes pinades que estaven a la falda de la muntanya des de la que es podien contemplar els xicotets pobles que formaven la comarca.

Anaven carregats amb cistells i portaven ganivets amb els que tallar els bolets i carregar els basquets. Varen començar a pujar per una senda de pedres soltes que tenia un difícil accés. Sabien que per aquells llocs no podia passar cap persona que no coneguera la zona i la collita de bolets podia ser espectacular. Allí sempre hi havia molts, ho sabien d'anys anteriors.

Varen començar a omplir cistells molt de pressa i a migdia ja quasi no els en cabien més. Però quan varen arribar a una planura que semblava regirada per alguns boletaires van vore que hi havia un clot. Varen guaitar i van vore el cos d'una xica. Semblava que el rumor era realitat. 

3a Temporada. Relat 16

 El centre de dia estava situat als afores del poble. Era un lloc encantador amb unes cristalleres grans que feien que el sol entrara dintre i des de bon matí donara calor als pacients. Des dels grans finestrals es podia vore el jardí que rodejava l'edifici. Aquest es trobava ple d'arbres que treien les primeres fulles i de plantes que florien donant la benvinguda a la primavera.

Hi havia pacients de dos tipus: uns estaven de continu a la residència, es a dir passaven el dia i la nit, i altres anaven a passar unes hores mentre els familiars estaven treballant i no es podien fer càrrec d'ells. Allí passaven els dies jugant a cartes, mirant la televisió i xarrant de la joventut vivia que quedava tan lluny en el temps i en el espai. Sempre recordaven els balls a les revetlles, amb les mans furtives que regiraven per baix de la roba, els passejos pels carrers deserts de cotxes amb la vigilància intensiva de les mares. Eren records que sovintejaven en totes les tertúlies vespertines que es portaven a terme en el centre.

Des que s'havia posat en funcionament permaneixia ingressada Teresa. Era una pacient que havia acudit al centre pel seu compte. No tenia família, era major i va vendre la casa que tenia per poder pagar-se una retirada en un lloc on podria ser magníficament cuidada i sense molestar als nebots llunyans que li quedaven. A poc a poc havia anat perdent salut, tenia principis d'Alzheimer i les cames ja no li funcionaven com abans. S'ajudava d'un bastó de fusta i havia d'anar acompanyada d'una infermera per eixir al pati o per anar al servei.

Manel era un altre dels pacients. Havia ingressat en el centre feia tres anys i des del primer moment havia fet molta amistat amb Teresa. Compartien tertúlies, programes de televisió i passejades pel pati. Però la salut deteriorada de Teresa va fer que Manel entrara en un estat depressiu que el feia infeliç. Havien compartit moltes estones junts i ara Teresa no podia seguir una conversa ni podia valdre's per ella sola. Ell tractava d'ajudar-la en tot el que podia: li donava el menjar amb la cullera, la passejava del braç o amb un carro de rodes i li deia coses gracioses que ella, de vegades, era incapaç d'entendre.

La malaltia va anar fent-se més greu i Teresa ja no podia parlar, ni menjar... Era com un vegetal. Manel estava molt trist de vore com una persona amb tanta alegria havia arribat a ser com una planta. A més tenia dolors i patia molt. Allò no era vida.

Un dia Manel va decidir que allò havia d'acabar, no podia ser que un esser humà acabara els dies d'aquella manera tan cruel. Va anar a la farmaciola i va treure diferents pots de barbitúrics que va des-fer i els va barrejar en un poc de suc. Va entrar per la nit a l'habitació de Teresa i li va fer beure el preparat. Al cap d'uns minuts un somriure plàcid apareixia en el rostre de Teresa. Havia mort, però per fi havia deixat de patir.  

3a Temporada. Relat 15

Albert sempre havia portat una vida desenfrenada. Quan era jove i estava estudiant a la Universitat va començar a coquetejar amb el món de la droga. Així cada vegada que eixia de festa amb els companys era bastant normal fumar marihuana o haixixs.
Al principi sols consumia drogues blanes i sempre quan eixia de festa o els caps de setmana que no tenia classes. Ell (teòricament) assegurava tindre un control sobre els estupefaents i dominava la situació.

En acabar els seus estudis d'arquitectura amb un bon expedient acadèmic (sempre havia sigut un alumne brillant i amb una gran capacitat d'assimilació de matèria) va ser contractat per una empresa que feia projectes per a una gran multinacional americana. Aquesta feina l'ocupava una gran quantitat d'hores cada dia, cosa que feia que alguns caps de setmana també haguera de treballar.

Amb els anys no havia perdut el costum de fumar herba, cosa que ara feia per a esvair-se del treball i per relaxar-se i deixar volar la imaginació. Era una mena de desconnexió del cervell per després tornar a resetejar.

Però amb el volum de feina que tenia, unit als viatges continus arreu del món l'herba ja no era suficient per desconnectar, llavors va començar a prendre substàncies més fortes com la cocaïna. A poc a poc aquesta substància va començar a formar part de la quotidianitat. En prenia quan estava cansat, quan tenia problemes amb clients, en fi l'acompanyava en el seu itinerari diari i s'havia convertit en quelcom imprescindible.

Un dia que es trobava de viatge de negocis a Nova York després de sopar va eixir a prendre una copa. Mentre estava en un pub va conèixer una xica amb el pel negre i uns ulls de color verd que el varen fer sucumbir als seus braços. Varen decidir anar a l'habitació de l'hotel d'Albert, però abans de marxar ell va dir que havia d'anar al servei. Va entrar i va esnifar cocaïna de nou. Encara que ja era la tercera vegada del dia ho necessitava i li ho demanava el seu cos. En arribar a l'habitació es varen despullar en busca de una nit frenètica de sexe i de plaer, però abans la xica va treure una bossa xicoteta amb cocaïna i va li va dir que anava a fer-se una ratlla. Li'n va oferir i ell, després de rebutjar-la inicialment, va accedir. Per un poc més tampoc passaria res.

Quan el sol ja començava a escalfar l'habitació i els rajos solars queien sobre la seua cara va despertar. No recordava res de la nit anterior, tampoc recordava la cara de la xica que l'havia acompanyat a l'hotel. La droga li havia fet perdre la memòria. Llavors es va fregar la cara per treure's la suor. De sobte fa fer un salt en el llit. La mà la tenia plena de sang. Es va girar i a l'altre costat del llit va vore el cos de la xica. Estava morta amb un ganivet clavat al cor.