3a Temporada. Relats 17

Des de feia un temps corria un rumor per la comarca que un jove pertorbat anava pels pobles perseguint a les xiques amb intenció de violar-les. Tal com va anar escampant-se la notícia la por entre les més joves va anar en augment. Ningú l'havia vist mai, no sabien com era, tampoc existia un retrat robat que poguera donar alguna pista, però el pànic i la psicosi ja s'havia instal·lat entre els veïns. Tal era la força del rumor que la Guàrdia Civil ja havia admès que buscava un maníac sexual.

Els rumors que sovint corrien pels pobles menuts sempre hi havia que posar-los en quarantena, ja que d'un gra de sorra es feia una muntanya. Les notícies (bones i dolentes) no es contrastaven mai i aquestes anaven passant de boca a boca amb una rapidesa impressionant.
Tothom coneixia algú que l'havia vist i alguns de més agosarats l'havien vist en persona però, no hi havia cap veí que poguera fer una descripció real del personatge. La policia ho havia intentat però els trets físics eren diferents segons qui feia la descripció. Així per alguns era ros, per altres tenia els cabells negres, tan prompte era alt com baixet, en fi no hi havia cap manera de fer un retrat robot fiable.

Malgrat que el temps anava passant el rumor no parava, però ni hi havia xiques desaparegudes ni cap fet rellevant que poguera donar crèdit a tota la rumorologia.
Un dissabte al matí varen eixir al bosc un grup de veïns que anaven a fer bolets. Anàvem a unes pinades que estaven a la falda de la muntanya des de la que es podien contemplar els xicotets pobles que formaven la comarca.

Anaven carregats amb cistells i portaven ganivets amb els que tallar els bolets i carregar els basquets. Varen començar a pujar per una senda de pedres soltes que tenia un difícil accés. Sabien que per aquells llocs no podia passar cap persona que no coneguera la zona i la collita de bolets podia ser espectacular. Allí sempre hi havia molts, ho sabien d'anys anteriors.

Varen començar a omplir cistells molt de pressa i a migdia ja quasi no els en cabien més. Però quan varen arribar a una planura que semblava regirada per alguns boletaires van vore que hi havia un clot. Varen guaitar i van vore el cos d'una xica. Semblava que el rumor era realitat. 

3a Temporada. Relat 16

 El centre de dia estava situat als afores del poble. Era un lloc encantador amb unes cristalleres grans que feien que el sol entrara dintre i des de bon matí donara calor als pacients. Des dels grans finestrals es podia vore el jardí que rodejava l'edifici. Aquest es trobava ple d'arbres que treien les primeres fulles i de plantes que florien donant la benvinguda a la primavera.

Hi havia pacients de dos tipus: uns estaven de continu a la residència, es a dir passaven el dia i la nit, i altres anaven a passar unes hores mentre els familiars estaven treballant i no es podien fer càrrec d'ells. Allí passaven els dies jugant a cartes, mirant la televisió i xarrant de la joventut vivia que quedava tan lluny en el temps i en el espai. Sempre recordaven els balls a les revetlles, amb les mans furtives que regiraven per baix de la roba, els passejos pels carrers deserts de cotxes amb la vigilància intensiva de les mares. Eren records que sovintejaven en totes les tertúlies vespertines que es portaven a terme en el centre.

Des que s'havia posat en funcionament permaneixia ingressada Teresa. Era una pacient que havia acudit al centre pel seu compte. No tenia família, era major i va vendre la casa que tenia per poder pagar-se una retirada en un lloc on podria ser magníficament cuidada i sense molestar als nebots llunyans que li quedaven. A poc a poc havia anat perdent salut, tenia principis d'Alzheimer i les cames ja no li funcionaven com abans. S'ajudava d'un bastó de fusta i havia d'anar acompanyada d'una infermera per eixir al pati o per anar al servei.

Manel era un altre dels pacients. Havia ingressat en el centre feia tres anys i des del primer moment havia fet molta amistat amb Teresa. Compartien tertúlies, programes de televisió i passejades pel pati. Però la salut deteriorada de Teresa va fer que Manel entrara en un estat depressiu que el feia infeliç. Havien compartit moltes estones junts i ara Teresa no podia seguir una conversa ni podia valdre's per ella sola. Ell tractava d'ajudar-la en tot el que podia: li donava el menjar amb la cullera, la passejava del braç o amb un carro de rodes i li deia coses gracioses que ella, de vegades, era incapaç d'entendre.

La malaltia va anar fent-se més greu i Teresa ja no podia parlar, ni menjar... Era com un vegetal. Manel estava molt trist de vore com una persona amb tanta alegria havia arribat a ser com una planta. A més tenia dolors i patia molt. Allò no era vida.

Un dia Manel va decidir que allò havia d'acabar, no podia ser que un esser humà acabara els dies d'aquella manera tan cruel. Va anar a la farmaciola i va treure diferents pots de barbitúrics que va des-fer i els va barrejar en un poc de suc. Va entrar per la nit a l'habitació de Teresa i li va fer beure el preparat. Al cap d'uns minuts un somriure plàcid apareixia en el rostre de Teresa. Havia mort, però per fi havia deixat de patir.  

3a Temporada. Relat 15

Albert sempre havia portat una vida desenfrenada. Quan era jove i estava estudiant a la Universitat va començar a coquetejar amb el món de la droga. Així cada vegada que eixia de festa amb els companys era bastant normal fumar marihuana o haixixs.
Al principi sols consumia drogues blanes i sempre quan eixia de festa o els caps de setmana que no tenia classes. Ell (teòricament) assegurava tindre un control sobre els estupefaents i dominava la situació.

En acabar els seus estudis d'arquitectura amb un bon expedient acadèmic (sempre havia sigut un alumne brillant i amb una gran capacitat d'assimilació de matèria) va ser contractat per una empresa que feia projectes per a una gran multinacional americana. Aquesta feina l'ocupava una gran quantitat d'hores cada dia, cosa que feia que alguns caps de setmana també haguera de treballar.

Amb els anys no havia perdut el costum de fumar herba, cosa que ara feia per a esvair-se del treball i per relaxar-se i deixar volar la imaginació. Era una mena de desconnexió del cervell per després tornar a resetejar.

Però amb el volum de feina que tenia, unit als viatges continus arreu del món l'herba ja no era suficient per desconnectar, llavors va començar a prendre substàncies més fortes com la cocaïna. A poc a poc aquesta substància va començar a formar part de la quotidianitat. En prenia quan estava cansat, quan tenia problemes amb clients, en fi l'acompanyava en el seu itinerari diari i s'havia convertit en quelcom imprescindible.

Un dia que es trobava de viatge de negocis a Nova York després de sopar va eixir a prendre una copa. Mentre estava en un pub va conèixer una xica amb el pel negre i uns ulls de color verd que el varen fer sucumbir als seus braços. Varen decidir anar a l'habitació de l'hotel d'Albert, però abans de marxar ell va dir que havia d'anar al servei. Va entrar i va esnifar cocaïna de nou. Encara que ja era la tercera vegada del dia ho necessitava i li ho demanava el seu cos. En arribar a l'habitació es varen despullar en busca de una nit frenètica de sexe i de plaer, però abans la xica va treure una bossa xicoteta amb cocaïna i va li va dir que anava a fer-se una ratlla. Li'n va oferir i ell, després de rebutjar-la inicialment, va accedir. Per un poc més tampoc passaria res.

Quan el sol ja començava a escalfar l'habitació i els rajos solars queien sobre la seua cara va despertar. No recordava res de la nit anterior, tampoc recordava la cara de la xica que l'havia acompanyat a l'hotel. La droga li havia fet perdre la memòria. Llavors es va fregar la cara per treure's la suor. De sobte fa fer un salt en el llit. La mà la tenia plena de sang. Es va girar i a l'altre costat del llit va vore el cos de la xica. Estava morta amb un ganivet clavat al cor.