5a Temporada. Relat 3

L'escola de poble, la de tota la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a la pissarra plena de lletres i de números.

Els professors que havien anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.

Per part dels governs municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de tenir.

El pas dels anys l'havia afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot acaba, i allò va acabar.

Al poc temps va ser la construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats, xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava tocada de mort.

Llavors va ser quan l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim temps possible per poder portar un altre jornal a casa.

Com sempre passa, la crisi va arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en una escola que es moria de tristesa.

L'escola havia perdut la llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la desaparició de l'escola.

Això va fer que l'escola es salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra. L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar a escodrinyar per les velles finestres.

 Aquest immigrants havien salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats de segona.  

5a Temporada. Relat 2

Les campanes tocaven a morts i el poble s'omplia de rogles on tothom comentava el que havia passat. Encara era matí, però la notícia ja s'havia escampat per tot arreu. En les converses improvisades al carrer les preguntes i els gestos eren d'incredulitat. Com podia ser? Que havia passat?. Era tan jove... Eren les primeres reaccions a la mort d'Enric.

Ell ho observava tot des d'un plànol superior. El cos li flotava en l'aire com si no hi haguera gravetat. Es movia sense sentit tal i com ho feien els astronautes que havia vist a les sales de cine. No entenia que passava. Tampoc sabia de qui parlaven. Però ell parlava i ningú l'escoltava. Intentava cridar més fort, però tampoc. Li va tocar l'esquena a una de les dones que formaven el rogle, però la mà la va travessar. Passava alguna cosa però no sabia el que, així que va decidir anar a casa.

En arribar va veure un munt de gent a la porta. Alguns ploraven, altres es lamentaven i molts d'ells restaven en silenci. Va passar entre mig sense que cap dels presents li fera cas. Eren tots coneguts, però alguna cosa molt greu devia estar passant perquè, en veure'l, ningú es va ni girar.

Al travessar la porta la sensació de malestar es va apoderar d'ell. Alguna cosa molt greu devia passar, encara que no sabia el què. Va veure a la seua dona i als seus fills plorant davant el sofà de casa i va respirar. Es trobaven bé. I en acostar-se va veure uns peus que sobreeixien del moble. Eren unes sabates esportives com les seues, com les que portava en aquell moment. Llavors al apropar-se del tot va veure el rostre de la persona estesa al sofà. Era ell.

Estava mort. Ara entenia el que li passava, perquè flotava, perquè no el sentia ningú, perquè no li feien cas. Però com podia ser que fóra mort si ell ho veia i ho escoltava tot?. Devia ser eixa sensació, que diuen, que tenen les persones quan moren?. Però com havia mort? De fet ni se'n havia adonat.

El varen enterrar al cementeri municipal. Ell no volia, preferia la incineració. Però sa mare, que encara vivia, volia un lloc on anar a visitar-lo i aquest lloc no era altre que el cementiri.

En portar-lo per soterrar encara mantenia la sensació que era viu. Ho continuava veien tot i escoltant tot, encara que estava dintre d'un taüt de fusta marró reblat i tancat en clau. Ell sempre s'havia preguntat perquè ho tancaven tan tancat si d'allí ja no eixia ningú.

 Però va notar que el cos absent, de sobte, es tornava pesat. Parlava i s'escoltava la veu. Els plors i els laments s'escoltaven com sempre, com quan era viu. Semblava impossible però havia tornat a la vida. Així que va començar a pegar cops de puny i de peu a dintre del taüt. Estava viu i l'havien d'escoltar. Cridava amb totes les seues forces. Fins que una veu va dir que s'escoltaven sorolls. Varen parar atenció i tots ho varen poder escoltar. Llavors varen procedir a l'obertura del taüt on, de nou, va veure la llum. Es va tocar el front i el tenia banyat. Estava suat, tenia la boca seca, però la visió encara no era massa clara. De sobte va escoltar una campana. Es va girar. Era el despertador. Tot havia estat un somni.

5a Temporada. Relat 1

La lluita era cruenta en molts llocs del país, però als pobles, molts dels veïns, no sabien perquè lluitaven, i de vegades canviaven de bàndol segons el seu interès convertit en ganes de viure i per un instint natural de supervivència.

Poc a poc els bàndols es varen anar definint. Tots eren d'un o d'un altre. També hi havia que no eren de cap dels dos però molt aviat tothom, volent o sense voler, quedava definit. Així un queia en un costat o en un altre segons eren els seus familiars o amics o segons els costums.

Moltes persones varen quedar identificades sols per la manera de viure o la posició econòmica.

Els que més varen patir varen ser els homes, que són els que varen haver de lluitar en el front, cosa que va fer que moltes dones hagueren de donar a llum soles a casa, en condicions penoses i en condicions de salubritat que no asseguraven ni un bon part, ni la supervivència del xiquet o la mare.

Però el sofriment de les dones en trobar-se soles, sense recursos i al càrrec de xiquets xicotets i persones majors no era menor al dels homes que lluitaven al front.

Però tothom no va poder quedar-se a les seues cases i varen haver de marxar, sense rumb, amb les poques pertinences que tenien. Ho feien de nit o de matinada quan no els veia ningú, i marxaven amb un carro arrossegat d'un cavall o un ruc que els portava cap a un viatge, moltes vegades, sense retorn.

La família de Joan es va decidir a marxar quan els bombardejos i les ràfegues de metralladora cada dia sonaven més a prop de casa. L'única solució era marxa de nit, tal com havia fet molta gent de poble, que era quan no els veuria ningú i no tindrien problemes per eixir del poble. Era dur abandonar la llar però no tenien altra alternativa.

Ho varen preparar tot per marxar. Dins de casa, preparada per guardar el carro, varen carregar tot el més necessari. Anirien a peu i ja pararien a descansar quan es fera de dia.

Van caminar fins un hort que tenien a quatre quilòmetres de casa i varen muntar una mena de campament a sota d'una figuera. Descansarien tot el dia i marxarien de nit.

A mitat vesprada Maria, que estava embarassada de huit mesos, es va començar a sentir malament. Era el xiquet que ja venia. Ho varen preparar tot i la varen ajudar per a que el nadó nasquera sa. Va ser un xic, li posarien el nom de son pare, Joan.

Però de nit havien de tornar a fer ruta, no hi havia descans. Varen embolicar al xiquet per a que no patira fred i a la mare la varen pujar al carro per a que no caminara. Així vares estar durant cinc dies, fins que varen arribar a una ciutat veïna en la que varen poder quedar evacuats en casa d'un matrimoni jove.

Eren refugiats. Fugien d'una guerra i abandonaven la seua llar. Necessitaven que algú els acollira i poder refer la seua vida. Però la seua il·lusió era que acabaren els enfrontaments i tornar a casa. Ni més ni menys que el passa hui en dia en alguns dels nostres països veïns. Que fràgil és la memòria!!!!.

4a Temporada. Relat 16

 Des de fa uns quants anys em plantege si l'ésser humà ha avançat. Sé que aquesta pregunta té dues respostes molt clares: la primera és que la resposta és afirmativa ja que s'ha produït un avanç molt important en la medicina, la tecnologia o la saviesa, la segona és també afirmativa, ja que és evident que les societats avancen cada vegada més.

Llavors, Per què em faig aquesta pregunta? Per què me la continua plantejant si ja he donat la resposta?. Aquesta pregunta sols me la faig jo o se la fa algú més? No tinc la resposta a aquestes qüestions però després de llegir bastants coses sobre la vida dels grecs puc dir que tinc dubtes seriosos sobre si realment hem avançat o sols ho hem fet en el camp de la tecnologia.

Si ens fixem en la vida en l'Antiga Grècia observem que els ciutadans solien disposar de prou temps lliure, que passaven força temps en els banys i les barberies. A Grècia l'oci havia d'ocupar bona part de la jornada dels ciutadans.

És a això últim al que em vull referir quan pense en l'evolució, per la qual cosa sembla increïble com després de tants segles intentem aconseguir una cosa que ja teníem i que sembla que no som capaços d'assolir. M'estic referint al temps lliure. Aquest, és desitjat per tots els mortals, però no fem res per aconseguir-lo. Anem tots els dies a tope, ens busquem feines extra, moltes vegades sense sentit, i quan ens adonem que és hora de gaudir del temps lliure ja són les onze de la nit i toca dormir. Així un dia darrere d'un altre.

Els grecs dedicaven molt temps a l'oci. Aquest no els proporcionava poder econòmic, encara que si plaer personal. L'oci no hi ha que anar a buscar-lo, simplement es tracta de gaudir d'ell, però en la societat en la que vivim l'hem deixat de banda.

Sols ens preocupem per acumular riquesa, tenir més poder, demostrar quelcom que de vegades no som. Aspirem a tenir el cotxe més gran del nostre barri, a fer viatges que tothom ens envege, a demostrar que som més feliços perquè tenim més diners o a passejar-nos amb roba de marca mirant a la resta per damunt del muscle.

Però és tot això més important que l'oci? És el temps lliure una cosa que es puga pagar? Per què no presumim de llibertat i vida en compte de fer-ho amb els diners, els cotxes o la roba luxosa?.

És veritat que som més feliços? Com és que una cosa tan simple, barata i accessible de la que gaudien les antigues civilitzacions ara no la podem tindre? O és que alguns no la volen?.

Un munt de preguntes inconnexes, de vegades, molt fàcils de respondre.

4a Temporada. Relat 15

Àlex treballava en una cèntrica oficina en el cor de la ciutat. Tenia un treball que el tenia ocupat des de les huit del matí fins les sis de la vesprada. L'empresa estava ubicada en un edifici de deu plantes amb vidres transparents i folrada de grans finestrals. Des del seu privilegiat despatx tenia una amplia visió de tota la ciutat ja que l'altura sobrepassava la major part dels edificis, esglésies i monuments.

Quan per algun motiu havia de quedar-se a treballar fins més tard, ja amb l'oficina buida, ordenava les últimes idees que li quedaven en el cervell, mentre observava els llums de la ciutat que s'il·luminaven sota els seus peus. Llums de tots els colors: roges, blaves, grogues, fixes i intermitents.

Havia arribat a l'empresa només acabar els seus estudis universitaris, els quals havia aconseguit portar endavant amb una beca de l'estat condicionada als seus resultats acadèmics. Uns resultats que l'havien fet acabar amb una menció honorífica i que, posteriorment, un munt d'empreses havien volgut comptar amb els seus serveis.

En la seua infantesa, marcada pel caràcter del poble, havia viscut en llibertat. Havia aprés a apreciar el treball dur dels seus pares, la feina ben feta pels treballadors del camp, les amistats i els jocs del carrer, però també recordava amargament com el seu amic Joan havia desaparegut engolit pel riu mentre es banyaven una vesprada càlida d'estiu.

Al jove l'havien buscat durant un munt de dies sense que la cerca tinguera èxit. Va ser un pal molt fort i aquest succés va condicionar, durant un temps, la vida del poble i dels seus veïns. L'alegria dels carrers es va convertir en tristesa, els jocs cridaners varem passar a ser silencis i les flors que guarnien els carrers del poble no varen brotar. Passat un mes la cerca va acabar, llavors del record de Joan sols varen quedar les vivències, els jocs, les rialles i un ram de roses roges que es va dipositar en el penya-segat on s'havien banyat furtivament tots els xiquets del poble durant dècades.

Una vesprada, mentre Àlex estava en el seu despatx, la seua secretària li va dir que una persona havia vingut a buscar-lo. Li va preguntar qui era i li va contestar que no ho sabia, que no l'havia vist mai. Li va demanar si havia deixat alguna targeta o li havia dit el nom, li va respondre que no, però li va dir que tornaria.

Al dia següent va passar el mateix, sense que Àlex poguera veure la persona que demanava per ell.

 Fins que un dia, mentre estava en el seu despatx va entrar la seua secretària a organitzar uns arxivadors. En apartar-ne uns quants es va fixar en una xicoteta foto que hi havia a la prestatgeria. Era una foto antiga, feta en un poble, on hi havia quatre joves sense camisa a la vora d'un riu amb un somriure net i juvenil als seus rostres. Aquesta va agafar la foto i dirigint-se a Àlex li va assenyalar una persona dient-li que era el que havia demanat per ell. Àlex es va quedar de pedra. Era Joan.

4a Temporada. Relat 14

S'apropa la Setmana Santa i, evidentment, ho notem al carrer, als mitjans de comunicació i, especialment, a les aules. Des de les televisions ens anuncien viatges amb descomptes, ens informen de l'estat de les pistes d'esquí i de les ofertes per volar a l'altra punta del planeta, però també veiem reportatges de les processons, de les cofradies i del sentiment religiós que es desprèn en moltes ciutats.

Després d'un trimestre tan llarg els alumnes arriben amb la llengua fora, s'arrosseguen per les aules i comencen a perdre l'interès. Transiten pels passadissos amb les motxilles carregades, amb els mòbils vibrant i fent llampades a les butxaques, i amb els ulls adormits.

Però tot això canviarà molt aviat, i així en uns quants dies veurem com aquests ixen el darrer dia per la porta de l'escola o, de l'institut, amb la motxilla convertida en un vehicle d'alta cilindrada, amb els ulls ben oberts i amb els somriures del que es troba de nou amb la llibertat.

En casa, mentre passeja la banda municipal amb marxes fúnebres acompanyant a la processó i als caputxins, es prepararan les maletes per al viatge que portarà a la família a una desconnexió de la realitat. La roba arreglada per a ser introduïda en elles perfumarà la casa amb la flaire de suavitzant i sabó de Marsella.

En aquestes dates es produiran dues realitats paral·leles, així mentre que uns celebraran la Setmana Santa tradicional, altres eixiran de viatge amb la família amb un altre estil de Setmana Santa.

Cada vegada queda menys d'aquella Setmana Santa, essencialment religiosa, on estava prohibit menjar carn durant els divendres de quaresma, quan a les televisions de les nostres cases es repetien, any rere any, les mateixes pel·lícules. Eren dies de reflexió, d'Església, de foscor i de quietud. Sense sorolls al carrer, sense pilotes estavellades contra la porta d'una vella cotxera i sense samboris pintats amb guix rescatat d'una obra veïna. Tot acompanyat del toc de les barjoles que anunciaven els actes religiosos.

Ara, molts de nosaltres, hem substituït les processons pels passejos per la platja o per la muntanya. Les antigues pel·lícules, repetides tantes i tantes vegades, han passat a ser vesprades davant de la gran pantalla amb so quadrifònic, crispetes i refrescos. La carn, per a molta gent ha deixat d'estar prohibida i les fileres de maletes i d'estiuejants, en molts llocs, fan la funció dels nous caputxins.

 Els temps canvien, per a bé, o per a mal. Les festes evolucionen de la mateixa manera que ho fem les persones o el món. Cadascú pot celebrar les festes de la manera que crega convenient, sempre respectant la opinió i la llibertat dels demés. 

4a Temporada. Relat 13

Quan passen els anys i mirem cap enrere ens adonem que el temps passa molt ràpid i amb una de les coses que més ho notem és en la tecnologia. Aquesta va a tal velocitat (i això que els experts, venedors o representants la van frenant) que una televisió de pantalla plana comprada fa un lustre ja està obsoleta perquè no porta USB, ni internet, ni és tridimensional. Igual passa amb els telèfons mòbils, ara una persona que en porta un que no fa cafès, et porta de viatge, fa esport per tu o t'ajuda a trobar parella ja és un ésser antediluvià. Però que no recordem que fa uns deu anys quasi ningú teníem telèfon mòbil ni televisió de pantalla plana?. Doncs, sembla que no.

Bé, igual que passa amb les tecnologies, també passa en la manera de viure, de treballar i de relacionar-nos. I aquesta darrera és una de les que més em crida l'atenció perquè afecta a la nostra vida, al nostre món i a la gent que ens envolta.

Ara que el tema de la feina està tan complicat (o ens l'han fet alguns empresaris carronyers amb la complicitat dels governs) recorde quan els nostres pares o els nostres avis eixien a llogar-se a la plaça del poble.

Em venen a la memòria les fredes nits d'hivern on els homes es reunien i formaven grups esperant que algun dels terratinents del poble s'apropara al rogle i els oferira una feina als seus camps. Feina molt dura, però digna. Perquè en aquest moments qui pot dir que té una feina? No seria millor dir que tenim un contracte?. Sinó podem buscar en el diccionari el que significa una feina i ho entendrem perfectament.

Doncs aquells homes esperaven pacientment amb la cigarreta penjant dels llavis, la boina clavada fins les orelles i uns jerseis, la majoria d'ells cosits per les seues dones, per obtenir una feina.

Era una feina dolenta, pesada i dura, però la realitzaven agraïts al propietari que els havia contractat. Contracte aquest que no existia en paper. Contracte realitzat de paraula i amb una encaixada de mans. Però, al cap i a la fi, un contracte que permetia als treballadors i a les seues famílies passar el dur hivern sense massa penúries.

També recorde a aquells esforçats i castigats treballadors del camp al bar del poble mentre prenien cafè sota la boira que treien dels seus pulmons, esperant que apareguera per la porta l'encarregat que venia amb els diners per pagar-los els sous. Aquest, s'asseia amb els agricultors, fumava, prenia cafè i bevia aiguardent amb ells. Després de la xarrada i les indicacions per al dia següent, treia de la butxaca uns munt de bitllets que repartia equitativament entre tots els jornalers.

 Fa un munt d'anys que la feina i els llocs de treball han canviat. Tenim màquines que fan els treballs més lleugers, ordinadors que ens faciliten la feina, però l'encaixada de mans i el respecte s'han perdut. De vegades el més nou, sembla, que no és el millor.

4a Temporada. Relat 12

Carles va arribar a mitat matí. La seua dona, Carme, no estava en casa. Ella era professora de secundària i acabava a les tres de treballar. Llavors es va posar a preparar el dinar.

Ja portaven deu anys casats i de moment no s'havien plantejat el tindre família. Era veritat que alguna vegada els havia passat pel cap, però no havien acabat mai de decidir-se. Això anava a temporades. Hi havia moments en que tenien ganes de tindre fills, especialment quan els seus amics havien tingut els primers xiquets, mentre que hi havia altres, sobretot quan estaven de viatge o de vacances, en que pensaven que encara podien esperar.

Carles li portava una sorpresa. Així, de dins del maletí que portava de la feina va treure dos sobres: un el va deixar damunt del banc de la cuina (per a que el trobara Carme a l'hora del dinar) i un altre que després de contemplar-lo durant uns minuts, el va tornar a guardar dins de la maleta de mà.

Va regirar el congelador i va veure que hi havia unes bosses de gambes pelades i unes altres de tellines. Llavors ho va descongelar i va decidir que prepararia uns espaguetis a la marinera. A Carme li agradava molt la pasta, sobretot si aquesta es barrejava amb peix o marisc.

Ho va preparat tot i quan ella entrava per la porta ja ho tenia a la taula. Els plats amb els espaguetis fumejaven i soltaven una flaire apetitosa just amb contrast amb l'ampolla de vi blanc que estava recent treta del frigorífic. Estava tot disposat de manera que impressionara a Carme, però el més important era el sobre que havia deixat de manera estratègica damunt del banc de la cuina.

Quan va arribar es va quedar bocabadada. Tenia preparat un dels menjars que més li agradaven. Una ampolla de vi blanc per acompanyar-lo i el seu estimat Carles. Li va preguntar pel sobre que hi havia a sobre del banc de la cuina. Ell li va dir que era per a ella. Que l'obrira.

Es va posar a riure d'alegria. Era un cap de setmana per a dues persones a un balneari en el poble on s'havien conegut. Feia un munt d'anys que no anaven i li venia molt de gust tornar. Tornar a recordar els primers encontres, els primers besos a la vora del riu, les passejades sota el llum de la lluna, el plaer i l'amor.

Ho varen preparar tot per marxar el següent cap de setmana. Marxaren molt feliços. Tenien ganes de fer tantes coses...

No varen desaprofitar el temps, així el divendres, només arribar, varen anar a sopar carn a la brasa al restaurant on havien sopat junts per primera vegada. Varen baixar al riu a banyar-se. Varen passejar pels carrers empedrats del casc antic i varen gaudir de l'hotel amb spa en el que passaven el cap de setmana.

El diumenge al matí Carme es va despertar i va veure que Carles restava quiet al seu costat. Va començar a preparar les maletes per marxar després de dinar. Llavors va veure que a sobre de la tauleta de nit que estava al costat on dormia ell, hi havia un full i un pot de pastilles buit. Es va arrimar i el va tocar. Estava fred. S'havia suïcidat.

El paper (el mateix que guardava al maletí junt amb la reserva de l'hotel i que no es va atrevir a treure) era de l'hospital. Era el resultat d'una revisió mèdica on posava que patia un càncer terminal. Baix, escrit en lletres majúscules de color roig posava: «ÉS EL MILLOR PER ALS DOS»

4a Temporada. Relat 11

Sempre hi ha sons, olors, actes o situacions que ens transporten al passat. Aquest passat és relatiu, així mentre que algunes coses per alguns fa poc temps que han succeït i els transporten a una època relativament propera, per altres, aquestes mateixes, semblen antediluvians.

Diuen que la memòria és selectiva, cosa que fa que sempre recordem les coses que han suposat una fita important a la nostra vida, Qui no recorda el primer bes o el primer amor? I l'olor de la llenya mentre es cuina una paella de llenya a casa de la iaia? I l'olor del xiquet acabat de nàixer quan li'l porten, després del part, a una mare?

A mi em ve al pensament un altre record, no perquè siga de fa temps o perquè siga un d'eixos moments que ens deixa marcats per tota la vida. És el record d'un objecte que de fa un temps s'ha posat està amenaçat i en perill de desaparèixer (espere que no siga així).

Em referisc a la flaire i al plaer d'obrir un llibre. Aquest no cal que siga vell o nou ja que sempre desprèn una flaire característica. Una flaire que no se sembla a res. És una flaire de llibre.

Qui no recorda els llibres nous comprats a l'inici del curs escolar? Recorde, perfectament, com al passar les fulles i contemplar el seu interior desprenien una olor que ens atrapava i ens donava ganes de començar a esbudellar els textos, els números i les imatges enganxades a les fulles. Aquelles vesprades en que encetàvem els llibres les completàvem enganxant un paper transparent retallat amb tisora per les nostres mares per tal de protegir-los (tal com feien amb els fills).

En canvi l'olor que desprenen els vells és molt diferent, però no per això menys bona. És un perfum d'experiència, de saviesa, de plaer, del pas dels anys i de desgast de les lletres (algunes d'elles absorbides pels lectors).

Aquest olor ha deixat pas a la lectura tecnològica. En un aparell de dimensions reduïdes em posat una biblioteca extraordinària. Hi ha còmics, grans autors, col·leccions completes i, fins i tot, aquesta andròmina ens acompanya amb música.

 No voldria aturar-me a fer comparacions. L'home evoluciona, algunes vegades per a millor i altres per a pitjor. Tot és una qüestió de gustos, de comoditat o d'economia (paraula tan de moda), però el que realment importa és que el pas de les fulles, les de paper i les electròniques, no s'ature mai, llavors l'ésser humà sempre anirà pel bon camí.

4a Temporada. Relat 10

Va arribar l'any de la comunió del xiquet. Era fill únic i com a tal els pares volien el millor per ell. Li comprarien un vestit de mariner, tal com marcava la tradició, i anirien a Ca Olegario a València que era on es trobaven els millors vestits de comunió de l'època. Per no perdre la tradició el vestit el pagaria l'àvia i totes les dones de la família serien les encarregades de fer l'excursió per adquirir el vestit.

Ho pagarien tot en metàl·lic, també com manava la tradició. Llavors no hi havia diners de plàstic d'eixos que més tard enriquirien als mafiosos de vestits de ratlla diplomàtica, abrig i corbata. A més els diners els portarien tots en un sobre, tot just al costat de la pitrera i amagats sota el sostenidor.

Les fotos les faria el fotògraf del poble al seu estudi. Per allí passaven tots els que havien de prendre la comunió i si els tapàvem la cara amb un paper tots eren iguals (els vestits, la pose i els decorats..). Posteriorment, i obviant la famosa protecció de dades i les imatges dels menors, quedava exposat, en un panell de cristall a la paret de cal fotògraf, una col·lecció de fotos amb tots els xiquets.

Els vestits eren senzills, les mares i els pares estrenaven robes. Les dones anaven a la perruqueria, però ni el or ni l'ostentació eren elements a tenir en compte, tret d'alguns rics del poble que havien anat a comprar la roba a les botigues més cares del centre de València.

Mentre els xiquets celebraven el Sant Sagrament uns quants familiars preparaven en un garatge, que s'havia buidat d'estris del camp, les taules, els gots i els coberts per al dinar de la celebració. També es cuinava una paella gegant amb foc de llenya i es preparaven uns plats amb entremesos, tot regat amb vi comprat en la tenda del poble, amb fruita de casa i un pastis elaborat pel forn dels veïns.

Acabat l'àpat la celebració continuava durant tot el dia. Els homes, asseguts a la fresca lliure de vehicles, feien tertúlies assaborint una copa d'aiguardent. Les dones escuraven els plats i recollien les taules, mentre que els xiquets jugaven a pilota o a corda al carrer.

 No sé si era una celebració millor o pitjor, però tinc la sensació de que era més sana i més humana.

4a Temporada. Relat 9

Des que Carles havia acabat la carrera de dret no havia parat mai de treballar. Ho feia en el mateix despatx d'advocats en el que va entrar a fer les pràctiques de la carrera universitària. Allí es deixava cada dia una part de la seua vida. Feia un munt d'hores, moltes vegades menjava qualsevol cosa al seu despatx i la vida de parella la tenia mig abandonada.

Era un preu que havia de pagar si volia continuar treballant i el dia de demà obrir el seu propi negoci.

Per una banda no li importava fer tantes hores a la feina ja que era una professió que li encantava. En els judicis se sentia com peix en l'aigua, es movia per dintre dels jutjats com si fora el seu hàbitat natural i fins i tot la seua manera d'expressar-se era la que s'utilitzava en el món de la justícia.

Anava sempre amb vestits i corbata (poca gent l'havia vist vestit d'una altra manera), cosa que contrastava amb els personatges que defensava, tots ells gent amb problemes judicials enquistats, amb poc de cervell i amb indumentàries que poc tenien en comú amb la utilitzada per Carles.

Però al costat d'ell, encara que no ho semblara, hi havia una altra persona, Maria. Ella era la seua núvia des de la universitat i compartien un pis menut als afores de la ciutat. Era mestra d'escola i el seu horari era molt diferent al d'ell. Així mentre que ella acabava a les cinc de treballar, ell no tenia horari.

S'estimaven molt i es telefonaven gairebé deu vegades al dia. Sens dubte ell tenia una mena de sentiment de culpabilitat per no poder passar tantes hores amb ella. Però moltes nits quan arribava a casa ella ja se'n havia anat al llit cansada d'esperar que el plat que tenia al seu davant s'acabara buidant. Així, mentre mirava la televisió amb el sopar preparat per a tots dos, sonava el telèfon i ell l'avisava de que aquella nit tampoc aniria a sopar.

Passat un temps es varen separar. S'estimaven com el primer dia, però ella no podia resistir més. Així que Carles es va quedar amb el pis que compartien i ella va marxar a un altre més a prop de l'escola on treballava.

Malgrat tot això no varen perdre el contacte. Ell pensava que quan poguera abandonar la feia i muntar el seu propi despatx podrien tornar a reprendre la relació on l'havien deixada. De fet continuava telefonant-li gairebé tots els dies i si ella no contestava, almenys, escoltava la seua veu enregistrada al contestador i se sentia alleugerit i feliç. Li agradava escoltar la veu suau i dolça de Maria. Aquesta li portava tants records...

Fins que passats uns anys ella, entenent que la relació no tenia volta enrere, va decidir començar a eixir amb un company de la feina. Amb ell la vida va canviar de maner radical, tenien les vesprades per estar junts, eixien cada cap de setmana, anaven al cinema i al teatre i, fins i tot, anaven de vacances. Tot això era el que havia volgut fer amb Carles i no havia pogut.

 Però encara que ella tenia una nova parella, ell continuava telefonat-la, però aleshores ella, de vegades, ja no li agafava el telèfon. Carles sabia que s'havia equivocat, que havia prioritzat la feina davant una relació amb l'amor de la seua vida, però almenys li quedava la veu suau i dolça del contestador telefònic.

PORTADA DE LA NOVA NOVEL·LA