Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 27 de març del 2015

4a Temporada. Relat 14

S'apropa la Setmana Santa i, evidentment, ho notem al carrer, als mitjans de comunicació i, especialment, a les aules. Des de les televisions ens anuncien viatges amb descomptes, ens informen de l'estat de les pistes d'esquí i de les ofertes per volar a l'altra punta del planeta, però també veiem reportatges de les processons, de les cofradies i del sentiment religiós que es desprèn en moltes ciutats.
Després d'un trimestre tan llarg els alumnes arriben amb la llengua fora, s'arrosseguen per les aules i comencen a perdre l'interès. Transiten pels passadissos amb les motxilles carregades, amb els mòbils vibrant i fent llampades a les butxaques, i amb els ulls adormits.
Però tot això canviarà molt aviat, i així en uns quants dies veurem com aquests ixen el darrer dia per la porta de l'escola o, de l'institut, amb la motxilla convertida en un vehicle d'alta cilindrada, amb els ulls ben oberts i amb els somriures del que es troba de nou amb la llibertat.
En casa, mentre passeja la banda municipal amb marxes fúnebres acompanyant a la processó i als caputxins, es prepararan les maletes per al viatge que portarà a la família a una desconnexió de la realitat. La roba arreglada per a ser introduïda en elles perfumarà la casa amb la flaire de suavitzant i sabó de Marsella.
En aquestes dates es produiran dues realitats paral·leles, així mentre que uns celebraran la Setmana Santa tradicional, altres eixiran de viatge amb la família amb un altre estil de Setmana Santa.
Cada vegada queda menys d'aquella Setmana Santa, essencialment religiosa, on estava prohibit menjar carn durant els divendres de quaresma, quan a les televisions de les nostres cases es repetien, any rere any, les mateixes pel·lícules. Eren dies de reflexió, d'Església, de foscor i de quietud. Sense sorolls al carrer, sense pilotes estavellades contra la porta d'una vella cotxera i sense samboris pintats amb guix rescatat d'una obra veïna. Tot acompanyat del toc de les barjoles que anunciaven els actes religiosos.
Ara, molts de nosaltres, hem substituït les processons pels passejos per la platja o per la muntanya. Les antigues pel·lícules, repetides tantes i tantes vegades, han passat a ser vesprades davant de la gran pantalla amb so quadrifònic, crispetes i refrescos. La carn, per a molta gent ha deixat d'estar prohibida i les fileres de maletes i d'estiuejants, en molts llocs, fan la funció dels nous caputxins.

 Els temps canvien, per a bé, o per a mal. Les festes evolucionen de la mateixa manera que ho fem les persones o el món. Cadascú pot celebrar les festes de la manera que crega convenient, sempre respectant la opinió i la llibertat dels demés. 

divendres, 13 de març del 2015

4a Temporada. Relat 13

Quan passen els anys i mirem cap enrere ens adonem que el temps passa molt ràpid i amb una de les coses que més ho notem és en la tecnologia. Aquesta va a tal velocitat (i això que els experts, venedors o representants la van frenant) que una televisió de pantalla plana comprada fa un lustre ja està obsoleta perquè no porta USB, ni internet, ni és tridimensional. Igual passa amb els telèfons mòbils, ara una persona que en porta un que no fa cafès, et porta de viatge, fa esport per tu o t'ajuda a trobar parella ja és un ésser antediluvià. Però que no recordem que fa uns deu anys quasi ningú teníem telèfon mòbil ni televisió de pantalla plana?. Doncs, sembla que no.
Bé, igual que passa amb les tecnologies, també passa en la manera de viure, de treballar i de relacionar-nos. I aquesta darrera és una de les que més em crida l'atenció perquè afecta a la nostra vida, al nostre món i a la gent que ens envolta.
Ara que el tema de la feina està tan complicat (o ens l'han fet alguns empresaris carronyers amb la complicitat dels governs) recorde quan els nostres pares o els nostres avis eixien a llogar-se a la plaça del poble.
Em venen a la memòria les fredes nits d'hivern on els homes es reunien i formaven grups esperant que algun dels terratinents del poble s'apropara al rogle i els oferira una feina als seus camps. Feina molt dura, però digna. Perquè en aquest moments qui pot dir que té una feina? No seria millor dir que tenim un contracte?. Sinó podem buscar en el diccionari el que significa una feina i ho entendrem perfectament.
Doncs aquells homes esperaven pacientment amb la cigarreta penjant dels llavis, la boina clavada fins les orelles i uns jerseis, la majoria d'ells cosits per les seues dones, per obtenir una feina.
Era una feina dolenta, pesada i dura, però la realitzaven agraïts al propietari que els havia contractat. Contracte aquest que no existia en paper. Contracte realitzat de paraula i amb una encaixada de mans. Però, al cap i a la fi, un contracte que permetia als treballadors i a les seues famílies passar el dur hivern sense massa penúries.
També recorde a aquells esforçats i castigats treballadors del camp al bar del poble mentre prenien cafè sota la boira que treien dels seus pulmons, esperant que apareguera per la porta l'encarregat que venia amb els diners per pagar-los els sous. Aquest, s'asseia amb els agricultors, fumava, prenia cafè i bevia aiguardent amb ells. Després de la xarrada i les indicacions per al dia següent, treia de la butxaca uns munt de bitllets que repartia equitativament entre tots els jornalers.

 Fa un munt d'anys que la feina i els llocs de treball han canviat. Tenim màquines que fan els treballs més lleugers, ordinadors que ens faciliten la feina, però l'encaixada de mans i el respecte s'han perdut. De vegades el més nou, sembla, que no és el millor.