Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 24 de juliol del 2016

EL COR

EL COR
No se si 50 anys són mots o pocs. La sensació temporal és una cosa personal de cadascuna de les persones, però el que si és cert és que després de tants anys han passat moltes coses. Des de la llunyania, com si fóra ahir, encara recordem els jocs del carrer, aquell sabor de la llet acabada d'encetar a l'hora d'esmorzar, la flaire de fusta vella dels antics pupitres sense evolucionar amb el temps i les mirades furtives buscant les primeres carícies.
Si, són 50 anys. Temps suficient per celebrar una estupenda diada i també pel record de molts que han quedat en el camí. És llei de vida però, aquests, encara presents en els nostres records, escolten els sons, les paraules i el calor dels que encara els recordem (i els recordarem).
Aquests anys ens han fet madurar, el cor (moltes vegades més que el cervell) ens ha portat de la mà, perquè una altra cosa no, però en aquesta colla de gent el cor és molt gran i si les coses es fan amb il·lusió, de vegades, tampoc cal el cervell.
Ahir ens varem deixar portar pels carrers de la nostra infantesa, per tots els cantons on la nostra joventut gaudia d'un temps, d'uns espais i d'un poble fet a la nostra mesura (semblava que aquest temps no passaria mai...). I ens varem deixar anar des dels primers acords que sorgien de les veus serioses barrejades amb els sons d'una guitarra i una harmònica marcades pel sentiment, per la companyia, la conversa i el plaer de compartir taula i paraula i per un tren que ens portava cap a un infinit ple de projectes, de somnis de joventut i de records.
Ja a trenc d'alba, els balls, uns arcs que molts de nosaltres teníem oblidats. els micròfons agafats amb força i passió, les cançons cantades amb sentiment i eixos records de joventut s'aferraven a un dia inoblidable que ningú volia que tinguera fi. Però el temps passa i en el record sempre quedaran dies com aquest (i com els anteriors) on en aquesta paret de pedra desigual anomenada «La Cantera», que ens ha vigilat de manera silenciosa durant tants anys, encara ressonen les darreres notes musicals del dia, les veus atrevides de cançons que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i on, de ben segur, alguns dels absents, observaven i cantaven allò que de les nostres goles eixia.

 Els records sempre queden, però queda alguna cosa millor que neix dels nostres cors,i no és altra que «L'amistat».

divendres, 27 de maig del 2016

5a Temporada. Relat 8

Des de que tenim ús de raó escoltem parlar als més majors d'un fet que sembla inevitable, que és la mort. Ara apareixen científics i investigadors que diuen que arribarà el dia en que no ens morirem. No se si això serà possible o no, però aquells que ho manifesten ho asseveren amb un convenciment que sembla que tenen raó.
Tampoc tinc ni idea si morim o no morim. Sols se que quan una persona ¿mor? desapareix de les nostres vides i no la tornem a veure més. Aleshores tothom sembla estar d'acord en que aquesta mort és un viatge sense retorn. Una mena de viatge amb bitllet d'anada però no de tornada.
Recorde aquelles persones que vivien en un lloc molt llunyà. Llunyà d'on?. Segons com es mire o des d'on es mire els llocs estan allunyats o propers... Però sí, aquella família vivia allunyada del cor de la moda, del plaer, de la bonança, de les anomenades milles d'or i del poder econòmic.
No tenien present ni futur, sols els quedava el passat, i aquest era tan dolent que no tenien ganes, ni volien recordar-lo. Era un passat ple de fam, de set i de vida. Havien conviscut amb el soroll de les bombes, dels trets de metralletes i de pols dels edificis enderrocats.
No coneixien casa, ni xalet com els del primer món. Sols coneixien misèria, pedra trencada, pols i rajoles desfetes. No recordaven cap nit en que hagueren pogut dormir sense que res els despertara. No coneixien el que era menjar asseguts amb cadires en una taula. Per no parlar de medecines, dutxes, lavabos, ni escoles.
No tenien res que perdre i varen decidir marxar «en busca d'una vida millor», però després de travessar fronteres, de pluges, de fred, de calor, de gana i de tristesa varen arribar a un punt on hi havia una mena de tap. Un lloc on més gent com ells es trobava amuntegada i no podia passar. Llavors la família va ser separada. Els pares varen ser retornats al seu país d'origen i els seus fills els exiliaren a un país del primer món. Havien estat separats i, possiblement, no es tornarien a veure mai més.
Havien perdut els seus fills i la família havia quedat destrossada. Si la mort és la desaparició dels éssers humans. La constatació de que a una persona no vas a veure-la més. Què havia passat amb aquestes persones que havien estat separades per sempre? Havien mort o estaven vives?. No seria una mort en vida?.

 Malauradament així hi ha moltes morts, però són menys importants que les sofertes pels que porten els carros del super ple de menjar de degustació, es passegen amb un descapotable o els que des del seus despatxos, amb vestit i corbata contemplen les llums de la ciutat quan s'adorm. 

divendres, 18 de març del 2016

5a Temporada. Relat 6

Algunes persones asseguren que han vist algun OVNI. Existeixen fotos, vídeos i tota mena d'enregistraments que, almenys, ens podrien fer creure que des d'un altre planeta o una altra galàxia venen a visitar-nos sense que sapiguem el motiu de la visita.
Els que manifesten que han tingut contacte amb aquests estranys diuen que venen en son de pau i que són persones molt més intel·ligents que nosaltres. Que tenen un poder mental molt desenvolupat i que es comuniquen en qualsevol llengua.
No pose en dubte que aquests éssers ens visiten i que observen tot el que fem els humans, però com que sempre he estat una mica incrèdul no m'acabe de creure tot el que envolta el moviment extraterrestre, encara que pense que no estem sols en un univers que no sabem on té ni l'origen ni el fi.
Però si fora veritat que aquest personatges venen de visita al nostre planeta m'agradaria poder parlar amb ells encara que fóra una xicoteta estona. No necessitaria massa temps però, ja que amb els homes i dones que habitem aquest planeta no hi ha solució possible, intentaria convèncer-los per a que ens pogueren ajudar. M'aprofitaria de la seua suposada intel·ligència, de l'avançada tecnologia i dels mitjans de que disposen per poder fer-los veure tot el que li estem fent al nostre planeta.
De ben segur que no entendrien que ens preocuparem més per destruir que per construir, que tota una raça es matara entre ella, que ens girarem d'esquena davant els problemes que afecten a la humanitat. No permetrien que aquests mandataris, elegits per tots nosaltres, aprovaren lleis que van en contra de la societat, que s'escudaren sota un parlament, unes lleis i unes mesures de seguretat que paguem entre tots els ciutadans. Tampoc li trobarien sentit a que en una manifestació esportiva o en una celebració isqueren milions de persones al carrer, mentre que davant de decisions injustes ens quedarem quiets a casa observant com una minoria es manifesta als carrers.
Crec, sincerament, que unes persones amb un nivell de sapiència tan elevat el que menys entendrien en aquests moments seria que deixarem abandonats uns refugiats que fugen de la guerra mentre que cap dels nostres mandataris faça res. No podrien suportar veure com moren de fam, de fred, o de malalties comunes unes persones que l'única culpa que tenen és la de patir unes dictadures cruels i uns països que miren cap a un altre costat. No hi ha dret a que ens oblidem dels refugiats, tampoc hi ha dret a que les institucions no facen res. És una vergonya per a una societat i per a tota una raça que s'autoproclama racional.

 Però, mentrestant, en un altre punt de la inhumana Unió Europea en un recinte amb més de cinquanta-mil persones s'escolten uns crits, però no criden per donar solució per als refugiats, criden perquè un xaval que guanya milions d'euros, amb el peu, ha posat una pilota dins d'una xarxa. 

divendres, 12 de febrer del 2016

5a Temporada. Relat 5

Que la vida està plena de preguntes sense resposta tots ho sabem. Que moltes de les preguntes que ens fem les deixem en l'aire perquè ningú les respondrà també. Però, així i tot, el nostre cervell es passa els dies processant informació. Quan dormim, quan caminem, quan mengem... El cervell no para mai. No es reinicia. No para mai ni se li acaben les piles.
Però el cervell no té resposta a totes les qüestions per més quotidianes que semblen. Algunes perquè no les sabem, altres perquè no les sap ningú i altres perquè, encara que semble mentida, o no tenen resposta o aquesta no és gens convincent.
No se si la gent es fa moltes preguntes al llarg d'una jornada. Jo si que me'n faig i també em pregunte que es pregunta la gent.
Aquesta situació és com una mena de bucle que no té eixida. Preguntar, repreguntar i no obtindre cap resposta no té cap sentit, però la curiositat fa que el nostre subconscient no pare de cercar respostes. No son sols els xiquets els que necessiten respostes perquè sempre estan preguntant Per què?. Som tots els éssers humans els que necessitem respostes a algunes qüestions i en alguns moments determinats.
Preguntes hi ha moltes però en deixe unes quantes per a que aneu pensant la resposta si és que hi ha.
Perquè continuen havent murs en el món i encara se'n estan construint més? Per què el pressupost que el primer món inverteix en productes per aprimar-se i fer esport supera el que es destina per eradicar la fam a l’Àfrica?, Per què les tortugues i els peixos dels nostres fills estan millor alimentats que 2/5 parts del món humà?, Per què qualsevol líder mundial pot assassinar impunement? Per què als tribunals internacionals sols es jutgen uns determinats crims i altres no? Per què la Mediterrània continua essent la fossa comuna de milers d’emigrants? Per què alguns s'apropien de milions d'Euros i no entren a la presó i altres per una llauna de sardines són condemnats? Qui són els immigrants? Qui no és immigrant? Què és una frontera? I un país?

 Són moltes preguntes que poden admetre un munt de respostes (moltes interessades) però cap d'elles ens soluciona cap dels dubtes.

dissabte, 6 de febrer del 2016

5a Temporada. Relat 4

Si algú va inventar el món, cosa que no se però que tampoc em preocupa. Si un ser inimaginable amb molt poder va crear les persones, els éssers vius i les plantes, tampoc ho se, però no tinc massa interès per saber-ho. Tant em fa si algú ho ha fet, s'ho ha inventat, si vivim en un món paral·lel a altres mons o si ara en el món en que vivim estem mort per sobreviure després o ara estem vius i morirem després. És una cosa que se m'escapa de les mans i a més el meu cervell, ja amb una certa edat, no es pot permetre el luxe d'utilitzar més matèria gris per tractar d'esbrinar una matèria tan complexa.
El que si que em sembla un encert d'aquest món (o infern o avantmort o el que siga) són, entre moltes coses, aquestes: la primera és la salut, un element tan important i que, curiosament, sols ens recorde'm d'ell quan no el tenim. Així en molts països el que es desitja en les celebracions és salut i nosaltres apel·lem a la sort. La salut és més important del que sembla, però tal com passa en moltes coses de la vida, l'apreciem tal com van passant els anys i quan comença a donar símptomes d'esgotament. Aquesta la tenim, o no, rics, pobres, alts, guapos negres o blancs. No hi ha distinció ni classes.
Un altres dels encerts és la data de la mort. Em sembla important que ningú sàpiga ni l'hora ni la data de la seua mort, si no és que se la provoca. D'aquesta manera podem viure sense pensar quan es produirà, si ens pillarà joves o grans, si ens agafarà gitats al llit, jugant a pàdel o dormint. Si sabérem la data i l'hora del desenllaç no seríem feliços, no sabríem que fer mentre esperem ni quina roba posar-nos per l'ocasió.

 Però una cosa que em preocupa, encara que en aquest futur tecnològic meravellós en que ens trobem immersos segur que tindrà solució, és la connexió del cervell amb la informàtica, però no per poder manipular-lo i aprofitar-nos d'ell, si no per que d'aquesta manera podríem establir un port d'eixida i poder fer una còpia de seguretat. Imagineu per un moment que haguérem pogut fer una còpia del cervell de Da Vinci? O d'Einstein? O de Vivaldi? Això si que seria un encert que no es va tenir en compte quan algú (si és que va ser algú) va crear els éssers vius. Si, modestament, tinguera l'ocasió li diria que si de cas pensa en crear-ne un altre li recomane que s'ho vaja rumiant. La sapiència i la intel·ligència s'haurien de poder transmetre i conservar-los com a patrimoni universal.