Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 22 de maig del 2017

La tarongina

A la nostra comarca un dels conreus més importants de la història ha estat el dels cítrics i, més concretament, el de les taronges. Així, des de que tinc ús de raó recorde com la vida es desenvolupava al voltant d’aquesta fruita. Aleshores les èpoques quedaven, clarament, marcades per aquesta mena d’etern retorn format per la preparació dels camps, la recol·lecció dels fruits i, finalment, el pagament del producte. Tot aquest procés funcionava com una màquina ben greixada que operava, perfectament, any rere any.
Però, aquesta màquina ha fet fallida i no es posa ningú d’acord on s’ha produït, que és el que ha deixat de funcionar i, el més important, quina és la solució. Així, com si d’una d’eixes operacions que veiem en els programes de televisió on un munt de metges debaten en un quiròfan al costat d’un malalt, molts són els que al voltant d’una taula de debat donen opinions, raons i solucions (totes ben intencionades) sense que s’albire una solució, ni real, ni a curt termini, al problema.
Malgrat aquests problemes, els camps, aliens a tota aquesta problemàtica, continuen amb la seua vida i, molts dels que han tingut la sort de sobreviure a la dictadura econòmica, al taulell o a les penúries dels propietaris, continuen amb el cicle vital. Aquell que ja ens havien ensenyat fa milers d’anys els egipcis.
D’aquesta manera, quan arriba el bon temps, ja podem vore la simbiosi que formen els animals i els vegetals. Les abelles, els ocells, els insectes i els rosegadors acompanyen en el seu procés de creixement el taronger. Ell, va traient branques i fulles renovades sota el sol que ja s’ha imposat al fred de l’hivern. Comencen a aparéixer les primeres flors de tarongina, sempre assetjades per les abelles, i la flaire ja s’ensuma des de qualsevol racó del nostre territori. Aquesta flaire ens recorda que el taronger continua viu i que està preparat per la darrera tasca, la qual serà, l’explosió de color en forma de fruit per a que, aquest, siga recollit. Acabant, d’aquesta manera, el procés encetat l’anterior hivern.
Els que ens hem criat al voltant d’aquests camps no els donem importància però ells han estat al nostre costat des de la nostra infantesa. Ells han sigut testimonis de les primeres correries infantils, ens han donat acolliment sota les seues branques, ens han donat ombra quan anàvem a berenar a pasqua amb els amics, ens han deixat veure els nius on acollien les cries de cadernera o verderol i, també, han aixoplugat molts besos primerencs i furtius.
Encara podem comprovar com, en alguns pobles, els visitants passegen pels camins envoltats de tarongers, com proven el fruit i com l’aprecien i com ensumen la flaire que desprenen els arbres.
Aquesta flaire recorda molts dels perfums que s’utilitzaven a París a finals del segle XIX on s’utilitzava la pell de la mandarina per tal de posar-la a la solapa de la jaqueta essent utilitzada com a perfum.

 No, a nosaltres no ens cal aquesta corfa de taronja. Nosaltres tenim aquest perfum permanentment que ens recorda que estem envoltats de tarongers. Un perfum al que no li donem importància i que sols ens recordem d’ell quan no el tenim. En definitiva, un perfum que ens ha acompanyat tota la vida i que no hauríem de deixar que desaparegués. Si ell desapareix haurem perdut una part de la nostra essència.