3a Temporada. Relat 26

Feia temps que la relació entre pare i fill havia anat refredant-se. Aquesta no havia sigut mai bona però després de la mort de la mare les coses van començar a anar pitjor entre ells. Sempre que es veien acabaven discutint per qualsevol cosa i pràcticament no es posaven mai d'acord en cap de les coses que havien de solucionar.

La economia tampoc anava gens bé. El pare, antic treballador d'una fàbrica de taulells acomiadat recentment, havia treballat com a encarregat de planta durant vint-i-cinc anys i de la nit al matí amb l'excusa d'una reestructuració per culpa de la crisi l'havien deixat a l'atur en el pitjor moment de la seua vida, doncs tenia cinquanta-set anys.

Però al fill no li anaven millor les coses. També estava aturat i la perspectiva de futur era molt dolenta. Ell no havia volgut escoltar els consells de son pare (sempre en una guerra contínua) i de ben jove, sols acabar l'educació obligatòria, es va posar a treballar en una empresa de ferros que subministraven materials per a la construcció de pisos i d'estructures de naus industrials. Aquesta, després d'haver passat uns anys en que els diners entraven a muntons, va haver de tancar les portes quan la construcció va caure en picat.

Així que pare i fill es trobaven compartint una casa, per sort en propietat, i malvivint amb les ajudes que els donava el govern. La situació era molt tensa entre ells i la falta de recursos econòmics i la perspectiva d'un futur negre no ajudava a la convivència entre ells.

En la darrera discussió que varen tenir mentre sopaven, el fill es va aixecar de la taula i va marxar després de pegar una puntada de peu a la porta. El pare el va cridar per l'escala i li va dir que no marxara, però ell va fugir com si el perseguira el dimoni.

El pare ja no aguantava més la situació: no trobava cap feina, el seu fill tampoc i la situació personal no millorava entre ells. Es va començar a trobar malament i notava que li faltava l'aire, llavors va intentar telefonar al fill i aquest no li'l va agafar. Tal com va poder va tornar a telefonar i va demanar una ambulància.

Havia sofert un infart i es trobava molt greu a la unitat de vigilància intensiva. El fill no havia tornat a casa i tampoc agafava les trucades que li feien des de l'hospital. Així la vida del pare es va anar apagant a poc a poc amb una gran desil·lusió per no poder veure al seu fill. L'home va morir al cap de dos dies i els metges van dir que havia mort més de tristesa que de malaltia.

Al cap de dos dies d'haver mort, el fill va passar per casa i en no trobar a son pare es va preocupar, va telefonar a la policia i als hospitals i finalment es va assabentar de la greu notícia. Assegut en casa totalment abatut, de sobte li va sonar el telèfon. Era un número desconegut i va despenjar. Una veu des del més enllà va dir: “Perdona'm fill” i es va tallar la trucada.

3a Temporada. Relat 25

Des de feia anys les coses no anaven bé entre ells. Existia una violència verbal per part d'ell que es feia insuportable. Però ella l'estimava i no volia adonar-se que aquella relació no tenia futur. Eren baralles, rere baralles. Crits i menyspreus per part d'ell que ella es negava a reconèixer. Si bé era cert que ell no li havia posat mai la mà damunt era una cosa que podia passar qualsevol dia.

Els veïns del vell i descolorit bloc de pisos on vivien escoltaven cada dia com ell li cridava i l'amenaça, inclús alguns d'ells s'havien de tapar les orelles per no escoltar aquella tortura. Però ella semblava feliç, no se li notava cap mena de sofriment a més quan alguna persona del veïnat li preguntava si estava bé ella sempre deia que si. Argumentava que aquestes discussions es produïen en totes les parelles i que eren una cosa normal.

Una nit el silenci regnava en l'edifici. Tots els seus habitants dormien plàcidament i encara que semblara estrany, per primera vegada en molt temps, no s'escoltaven crits ni baralles.

El dia següent més d'un pensava que no deurien d'haver estat a casa per què allò no era normal. Algunes veïnes fins i tot ho comentaven des de bon matí i fins i tot alguna d'elles tenia l'esperança que allò s'haguera arreglat. Fins que aquests comentaris es varen veure interromputs per un cotxe de la policia i dos agents uniformats que varen baixar d'ell.

L'esperança es va convertir en pànic. Pensaven que podia haver passat el pitjor. Així, després de veure que els policies entraven en el pis de les baralles, varen esperar esdeveniments. Els policies no varen trigar gaire en eixir i abans de que elles els pogueren preguntar que havia passat, ells els varen dir que volien fer-los unes quantes preguntes.

Els varen preguntar quan era la última vegada que havien vist a la dona, si hi havia problemes entre la parella a més d'unes quantes preguntes sense massa importància. Elles varen respondre a cadascuna de les qüestions per finalment preguntar pel que havia passat. El policia més alt va respondre molt breument que havia desaparegut i varen marxar.

Va passar el temps però no se'n sabia res de la desaparició i llavors va passar a engreixar la llista de les persones desaparegudes. Al bloc de pisos es varen oblidar d'ella amb les opinions diferents dels que pensaven que havia fugit d'ell i dels altres que pensaven que l'havia assassinada.

Però no va ser fins després de dos anys que en una platja propera va aparèixer un cos que pertanyia a la desapareguda. Era evident que havia sigut assassinada i que havia tornat esperant la condemna de l'assassí.