4a Temporada. Relat 12

Carles va arribar a mitat matí. La seua dona, Carme, no estava en casa. Ella era professora de secundària i acabava a les tres de treballar. Llavors es va posar a preparar el dinar.

Ja portaven deu anys casats i de moment no s'havien plantejat el tindre família. Era veritat que alguna vegada els havia passat pel cap, però no havien acabat mai de decidir-se. Això anava a temporades. Hi havia moments en que tenien ganes de tindre fills, especialment quan els seus amics havien tingut els primers xiquets, mentre que hi havia altres, sobretot quan estaven de viatge o de vacances, en que pensaven que encara podien esperar.

Carles li portava una sorpresa. Així, de dins del maletí que portava de la feina va treure dos sobres: un el va deixar damunt del banc de la cuina (per a que el trobara Carme a l'hora del dinar) i un altre que després de contemplar-lo durant uns minuts, el va tornar a guardar dins de la maleta de mà.

Va regirar el congelador i va veure que hi havia unes bosses de gambes pelades i unes altres de tellines. Llavors ho va descongelar i va decidir que prepararia uns espaguetis a la marinera. A Carme li agradava molt la pasta, sobretot si aquesta es barrejava amb peix o marisc.

Ho va preparat tot i quan ella entrava per la porta ja ho tenia a la taula. Els plats amb els espaguetis fumejaven i soltaven una flaire apetitosa just amb contrast amb l'ampolla de vi blanc que estava recent treta del frigorífic. Estava tot disposat de manera que impressionara a Carme, però el més important era el sobre que havia deixat de manera estratègica damunt del banc de la cuina.

Quan va arribar es va quedar bocabadada. Tenia preparat un dels menjars que més li agradaven. Una ampolla de vi blanc per acompanyar-lo i el seu estimat Carles. Li va preguntar pel sobre que hi havia a sobre del banc de la cuina. Ell li va dir que era per a ella. Que l'obrira.

Es va posar a riure d'alegria. Era un cap de setmana per a dues persones a un balneari en el poble on s'havien conegut. Feia un munt d'anys que no anaven i li venia molt de gust tornar. Tornar a recordar els primers encontres, els primers besos a la vora del riu, les passejades sota el llum de la lluna, el plaer i l'amor.

Ho varen preparar tot per marxar el següent cap de setmana. Marxaren molt feliços. Tenien ganes de fer tantes coses...

No varen desaprofitar el temps, així el divendres, només arribar, varen anar a sopar carn a la brasa al restaurant on havien sopat junts per primera vegada. Varen baixar al riu a banyar-se. Varen passejar pels carrers empedrats del casc antic i varen gaudir de l'hotel amb spa en el que passaven el cap de setmana.

El diumenge al matí Carme es va despertar i va veure que Carles restava quiet al seu costat. Va començar a preparar les maletes per marxar després de dinar. Llavors va veure que a sobre de la tauleta de nit que estava al costat on dormia ell, hi havia un full i un pot de pastilles buit. Es va arrimar i el va tocar. Estava fred. S'havia suïcidat.

El paper (el mateix que guardava al maletí junt amb la reserva de l'hotel i que no es va atrevir a treure) era de l'hospital. Era el resultat d'una revisió mèdica on posava que patia un càncer terminal. Baix, escrit en lletres majúscules de color roig posava: «ÉS EL MILLOR PER ALS DOS»

4a Temporada. Relat 11

Sempre hi ha sons, olors, actes o situacions que ens transporten al passat. Aquest passat és relatiu, així mentre que algunes coses per alguns fa poc temps que han succeït i els transporten a una època relativament propera, per altres, aquestes mateixes, semblen antediluvians.

Diuen que la memòria és selectiva, cosa que fa que sempre recordem les coses que han suposat una fita important a la nostra vida, Qui no recorda el primer bes o el primer amor? I l'olor de la llenya mentre es cuina una paella de llenya a casa de la iaia? I l'olor del xiquet acabat de nàixer quan li'l porten, després del part, a una mare?

A mi em ve al pensament un altre record, no perquè siga de fa temps o perquè siga un d'eixos moments que ens deixa marcats per tota la vida. És el record d'un objecte que de fa un temps s'ha posat està amenaçat i en perill de desaparèixer (espere que no siga així).

Em referisc a la flaire i al plaer d'obrir un llibre. Aquest no cal que siga vell o nou ja que sempre desprèn una flaire característica. Una flaire que no se sembla a res. És una flaire de llibre.

Qui no recorda els llibres nous comprats a l'inici del curs escolar? Recorde, perfectament, com al passar les fulles i contemplar el seu interior desprenien una olor que ens atrapava i ens donava ganes de començar a esbudellar els textos, els números i les imatges enganxades a les fulles. Aquelles vesprades en que encetàvem els llibres les completàvem enganxant un paper transparent retallat amb tisora per les nostres mares per tal de protegir-los (tal com feien amb els fills).

En canvi l'olor que desprenen els vells és molt diferent, però no per això menys bona. És un perfum d'experiència, de saviesa, de plaer, del pas dels anys i de desgast de les lletres (algunes d'elles absorbides pels lectors).

Aquest olor ha deixat pas a la lectura tecnològica. En un aparell de dimensions reduïdes em posat una biblioteca extraordinària. Hi ha còmics, grans autors, col·leccions completes i, fins i tot, aquesta andròmina ens acompanya amb música.

 No voldria aturar-me a fer comparacions. L'home evoluciona, algunes vegades per a millor i altres per a pitjor. Tot és una qüestió de gustos, de comoditat o d'economia (paraula tan de moda), però el que realment importa és que el pas de les fulles, les de paper i les electròniques, no s'ature mai, llavors l'ésser humà sempre anirà pel bon camí.

4a Temporada. Relat 10

Va arribar l'any de la comunió del xiquet. Era fill únic i com a tal els pares volien el millor per ell. Li comprarien un vestit de mariner, tal com marcava la tradició, i anirien a Ca Olegario a València que era on es trobaven els millors vestits de comunió de l'època. Per no perdre la tradició el vestit el pagaria l'àvia i totes les dones de la família serien les encarregades de fer l'excursió per adquirir el vestit.

Ho pagarien tot en metàl·lic, també com manava la tradició. Llavors no hi havia diners de plàstic d'eixos que més tard enriquirien als mafiosos de vestits de ratlla diplomàtica, abrig i corbata. A més els diners els portarien tots en un sobre, tot just al costat de la pitrera i amagats sota el sostenidor.

Les fotos les faria el fotògraf del poble al seu estudi. Per allí passaven tots els que havien de prendre la comunió i si els tapàvem la cara amb un paper tots eren iguals (els vestits, la pose i els decorats..). Posteriorment, i obviant la famosa protecció de dades i les imatges dels menors, quedava exposat, en un panell de cristall a la paret de cal fotògraf, una col·lecció de fotos amb tots els xiquets.

Els vestits eren senzills, les mares i els pares estrenaven robes. Les dones anaven a la perruqueria, però ni el or ni l'ostentació eren elements a tenir en compte, tret d'alguns rics del poble que havien anat a comprar la roba a les botigues més cares del centre de València.

Mentre els xiquets celebraven el Sant Sagrament uns quants familiars preparaven en un garatge, que s'havia buidat d'estris del camp, les taules, els gots i els coberts per al dinar de la celebració. També es cuinava una paella gegant amb foc de llenya i es preparaven uns plats amb entremesos, tot regat amb vi comprat en la tenda del poble, amb fruita de casa i un pastis elaborat pel forn dels veïns.

Acabat l'àpat la celebració continuava durant tot el dia. Els homes, asseguts a la fresca lliure de vehicles, feien tertúlies assaborint una copa d'aiguardent. Les dones escuraven els plats i recollien les taules, mentre que els xiquets jugaven a pilota o a corda al carrer.

 No sé si era una celebració millor o pitjor, però tinc la sensació de que era més sana i més humana.