Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 20 de febrer de 2015

4a Temporada. Relat 12

Carles va arribar a mitat matí. La seua dona, Carme, no estava en casa. Ella era professora de secundària i acabava a les tres de treballar. Llavors es va posar a preparar el dinar.
Ja portaven deu anys casats i de moment no s'havien plantejat el tindre família. Era veritat que alguna vegada els havia passat pel cap, però no havien acabat mai de decidir-se. Això anava a temporades. Hi havia moments en que tenien ganes de tindre fills, especialment quan els seus amics havien tingut els primers xiquets, mentre que hi havia altres, sobretot quan estaven de viatge o de vacances, en que pensaven que encara podien esperar.
Carles li portava una sorpresa. Així, de dins del maletí que portava de la feina va treure dos sobres: un el va deixar damunt del banc de la cuina (per a que el trobara Carme a l'hora del dinar) i un altre que després de contemplar-lo durant uns minuts, el va tornar a guardar dins de la maleta de mà.
Va regirar el congelador i va veure que hi havia unes bosses de gambes pelades i unes altres de tellines. Llavors ho va descongelar i va decidir que prepararia uns espaguetis a la marinera. A Carme li agradava molt la pasta, sobretot si aquesta es barrejava amb peix o marisc.
Ho va preparat tot i quan ella entrava per la porta ja ho tenia a la taula. Els plats amb els espaguetis fumejaven i soltaven una flaire apetitosa just amb contrast amb l'ampolla de vi blanc que estava recent treta del frigorífic. Estava tot disposat de manera que impressionara a Carme, però el més important era el sobre que havia deixat de manera estratègica damunt del banc de la cuina.
Quan va arribar es va quedar bocabadada. Tenia preparat un dels menjars que més li agradaven. Una ampolla de vi blanc per acompanyar-lo i el seu estimat Carles. Li va preguntar pel sobre que hi havia a sobre del banc de la cuina. Ell li va dir que era per a ella. Que l'obrira.
Es va posar a riure d'alegria. Era un cap de setmana per a dues persones a un balneari en el poble on s'havien conegut. Feia un munt d'anys que no anaven i li venia molt de gust tornar. Tornar a recordar els primers encontres, els primers besos a la vora del riu, les passejades sota el llum de la lluna, el plaer i l'amor.
Ho varen preparar tot per marxar el següent cap de setmana. Marxaren molt feliços. Tenien ganes de fer tantes coses...
No varen desaprofitar el temps, així el divendres, només arribar, varen anar a sopar carn a la brasa al restaurant on havien sopat junts per primera vegada. Varen baixar al riu a banyar-se. Varen passejar pels carrers empedrats del casc antic i varen gaudir de l'hotel amb spa en el que passaven el cap de setmana.
El diumenge al matí Carme es va despertar i va veure que Carles restava quiet al seu costat. Va començar a preparar les maletes per marxar després de dinar. Llavors va veure que a sobre de la tauleta de nit que estava al costat on dormia ell, hi havia un full i un pot de pastilles buit. Es va arrimar i el va tocar. Estava fred. S'havia suïcidat.

El paper (el mateix que guardava al maletí junt amb la reserva de l'hotel i que no es va atrevir a treure) era de l'hospital. Era el resultat d'una revisió mèdica on posava que patia un càncer terminal. Baix, escrit en lletres majúscules de color roig posava: «ÉS EL MILLOR PER ALS DOS»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada