Quan passen els
anys i mirem cap enrere ens adonem que el temps passa molt ràpid i
amb una de les coses que més ho notem és en la tecnologia. Aquesta
va a tal velocitat (i això que els experts, venedors o representants
la van frenant) que una televisió de pantalla plana comprada fa un
lustre ja està obsoleta perquè no porta USB, ni internet, ni és
tridimensional. Igual passa amb els telèfons mòbils, ara una
persona que en porta un que no fa cafès, et porta de viatge, fa
esport per tu o t'ajuda a trobar parella ja és un ésser
antediluvià. Però que no recordem que fa uns deu anys quasi ningú
teníem telèfon mòbil ni televisió de pantalla plana?. Doncs,
sembla que no.
Bé, igual que
passa amb les tecnologies, també passa en la manera de viure, de
treballar i de relacionar-nos. I aquesta darrera és una de les que
més em crida l'atenció perquè afecta a la nostra vida, al nostre
món i a la gent que ens envolta.
Ara que el tema de
la feina està tan complicat (o ens l'han fet alguns empresaris
carronyers amb la complicitat dels governs) recorde quan els nostres
pares o els nostres avis eixien a llogar-se a la plaça del poble.
Em venen a la
memòria les fredes nits d'hivern on els homes es reunien i formaven
grups esperant que algun dels terratinents del poble s'apropara al
rogle i els oferira una feina als seus camps. Feina molt dura, però
digna. Perquè en aquest moments qui pot dir que té una feina? No
seria millor dir que tenim un contracte?. Sinó podem buscar en el
diccionari el que significa una feina i ho entendrem perfectament.
Doncs aquells
homes esperaven pacientment amb la cigarreta penjant dels llavis, la
boina clavada fins les orelles i uns jerseis, la majoria d'ells
cosits per les seues dones, per obtenir una feina.
Era una feina
dolenta, pesada i dura, però la realitzaven agraïts al propietari
que els havia contractat. Contracte aquest que no existia en paper.
Contracte realitzat de paraula i amb una encaixada de mans. Però, al
cap i a la fi, un contracte que permetia als treballadors i a les
seues famílies passar el dur hivern sense massa penúries.
També recorde a
aquells esforçats i castigats treballadors del camp al bar del poble
mentre prenien cafè sota la boira que treien dels seus pulmons,
esperant que apareguera per la porta l'encarregat que venia amb els
diners per pagar-los els sous. Aquest, s'asseia amb els agricultors,
fumava, prenia cafè i bevia aiguardent amb ells. Després de la
xarrada i les indicacions per al dia següent, treia de la butxaca
uns munt de bitllets que repartia equitativament entre tots els
jornalers.
Fa un munt d'anys
que la feina i els llocs de treball han canviat. Tenim màquines que
fan els treballs més lleugers, ordinadors que ens faciliten la
feina, però l'encaixada de mans i el respecte s'han perdut. De
vegades el més nou, sembla, que no és el millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada