2a Temporada. Relats curts 20

La vida els havia maltractat. Així que, després de passar una època de bonança econòmica en que varen poder comprar-se un pis als afores de la ciutat, el sistema començava a ofegar-los.

No havien viscut per damunt de les seues possibilitats, paraula tan escoltada als mitjans de comunicació als darrers temps, ni havien fet castells en l'aire. Havien racionalitzat les despeses i havien treballat i gastat amb seny. No s'havien permès creuers, ni robes de marca, ni cotxes de luxe. Tal com deien els seues avantpassats “fregien i menjaven”. L'únic luxe que sí que s'havien permès (si això podia considerar-se un luxe) havia sigut la compra d'un pis, el qual podien pagar perfectament, i tindre una bessonada que els havia pillat per sorpresa.

Malauradament aquesta crisi, que com si fóra un drac de foc havia anat arrossegant tots els llocs per on passava, també havia arribat a la porta de sa casa. Llavors havien vist com les dues feines de les que disposaven s'havien acabat i es trobaven abocats a una interminable cua de l'atur que semblava una serp multicolor on passejaven sense rumb persones de tota mena (però persones humanes al cap i a la fi).

Mentre es lamentaven de la seua mala sort, veien com les factures del pis, de l'escola, de les medecines dels fills, el rebut de l'electricitat o de l'aigua, s'amuntegaven damunt de la taula del saló, la qual abans sols utilitzaven per sopar o dinar.

Enric ja no sabia que fer, estava desesperat ja que no podien fer front a tots els pagaments i el banc ja els amenaçava amb tirar-los de casa. Una casa que els havia costat tan d'aconseguir. La varen comprar quan varen poder, però això al banc no li valia. Aquells passaven el “rodillo” i deixaven tothom al carrer.

Mentre pensaven en què podien fer, va arribar l'avís del jutjat avisant-los que en 24 hores havien d'abandonar la casa. Però per sort no estava tot perdut, ja que per la finestra varen observar com un munt de gent s'amuntegava a la porta per tal d'impedir que el banc executara l'amenaça. Realment encara quedava gent amb sensibilitat i força per fer front a aquests lladres d'Armani i corbata.

2a Temporada. Relats curts 19

Darrerament l'aparell de raigs catòdics que presideix el saló de les nostres cases s'ha tornat insuportable. No és que ell siga el culpable de tot el que passa, però a través d'ell observem cada dia ( i més durant la darrera setmana ) com alguns polítics s'enriqueixen a costa de nosaltres mentre que alguns companys els tapen, empresaris que enganyen als treballadors o alguns aristòcrates vinguts a menys feien negocis bruts aprofitant-se del seu estatus social.

Quan a finals dels anys cinquanta el televisor de raigs catòdics va aparèixer pel nostre territori, havia vingut per distreure'ns i per fer-nos més feliços. En ell veiem desfilar els nostres equips de futbol preferits, escoltàvem els cantants de moda i contemplàvem als actors i actrius de Hollywood, els quals sentíem més propers. A més als aparadors de les grans ciutats s'aturaven els que eixien a passejar a contemplar-lo.

Malauradament, ara tot això s'ha convertit en un insuportable carrusel de gent indigna i impresentable que ve a molestar-nos mentre ens mengem un plat de bullit o un entrepà de truita a la francesa.

El pobre aparell, el qual ja no és de raigs catòdics i que s'ha convertit en plasma, LCD o altres andròmines que ningú sap que són, no mereix que tots aquests personatges taquen un prestigi del que gaudia en temps anteriors, quan va arribar a ser desitjat per qualsevol dels ciutadans d'aquest país.

Nosaltres mentrestant encara tenim la possibilitat de apagar-lo cada vegada que apareix un d'aquests indesitjables. Almenys fins ara...

2a Temporada. Relats curts 18 (En memòria de Manuel Borràs)

Regirant pel subconscient (Què és això?) he trobat un calaix amb una etiqueta que posa memòria. L'he oberta esperant trobar en el seu munt d'anecdotes i de records alguns relacionats en l'etapa en que Manolo (Don Borràs) intentava ensenyar-nos a desxifrar una sèrie de números, de parentesis i de símbols als quals molts de nosaltres miràvem amb desgana.

Recorde la cigarreta de tabac negre de la marca Ducados sempre encesa als seus llavis, i com el fum que deixava eixir dels seus pulmons anava entre bambalines en l'ambient d'aquella humida i envellida classe.

Fumava de manera compulsiva, era una mena de Humphrey Bogart, i tan prompte fotia un crit que despertava a alguns companys que dormien amb els ulls oberts, com feia volar un esborrador que impactava en el rostre d'algú que sí que dormia amb els ulls tancats. Tot això sense que la cigarreta es moguera el més mínim dels seus llavis.

Omplia la pissara amb una facilitat inimaginable. Aquesta, de color ver i de material de fusta conglomerada, suportava estòicament les sàvies lliçons del mestre, i les operacions tan inconnexes que els alumnes feiem sobre ella.

Tots sabiem quan arribava a l'escola ja que durant molts anys va circular amb un cotxe tan lleig com peculiar, el qual s'assemblava a ell com si fora el seu germà. Un Crysler antic de color blau d'estil americà creuava el poble fins detindre's a la porta de l'escola. Llavors baixava d'ell Manolo, com no, amb la cigarreta fumejant entre els seus llavis.

Aquest fum tan enlluernador per nosaltres va anar minvant a Manolo i a poc a poc va anar passant-li factura. Però ell no va renunciar mai a aquell plaer, el qual darrerament s'havia convertit amb una fruita prohibida que anhelava i que gaudia amb molta passió de manera fugissera.

Així ens ho va demostrar la darrera vegada que va estar entre nosaltres, on la seva simpatia i la seva amabilitat va quedar manifesta durant tota la nit. Va ser una mena de comiat, el qual varem agraïr tots els presents i del qual no ens oblidarem.

Al calaix dels records de molts dels nostres cervells quedarà per sempre la seua figura unida a la pissarra plena d'eqüacions, envoltades del gris fum que lliscava per la classe.

Gràcies Manolo!!!!