4a Temporada. Relat 16

 Des de fa uns quants anys em plantege si l'ésser humà ha avançat. Sé que aquesta pregunta té dues respostes molt clares: la primera és que la resposta és afirmativa ja que s'ha produït un avanç molt important en la medicina, la tecnologia o la saviesa, la segona és també afirmativa, ja que és evident que les societats avancen cada vegada més.

Llavors, Per què em faig aquesta pregunta? Per què me la continua plantejant si ja he donat la resposta?. Aquesta pregunta sols me la faig jo o se la fa algú més? No tinc la resposta a aquestes qüestions però després de llegir bastants coses sobre la vida dels grecs puc dir que tinc dubtes seriosos sobre si realment hem avançat o sols ho hem fet en el camp de la tecnologia.

Si ens fixem en la vida en l'Antiga Grècia observem que els ciutadans solien disposar de prou temps lliure, que passaven força temps en els banys i les barberies. A Grècia l'oci havia d'ocupar bona part de la jornada dels ciutadans.

És a això últim al que em vull referir quan pense en l'evolució, per la qual cosa sembla increïble com després de tants segles intentem aconseguir una cosa que ja teníem i que sembla que no som capaços d'assolir. M'estic referint al temps lliure. Aquest, és desitjat per tots els mortals, però no fem res per aconseguir-lo. Anem tots els dies a tope, ens busquem feines extra, moltes vegades sense sentit, i quan ens adonem que és hora de gaudir del temps lliure ja són les onze de la nit i toca dormir. Així un dia darrere d'un altre.

Els grecs dedicaven molt temps a l'oci. Aquest no els proporcionava poder econòmic, encara que si plaer personal. L'oci no hi ha que anar a buscar-lo, simplement es tracta de gaudir d'ell, però en la societat en la que vivim l'hem deixat de banda.

Sols ens preocupem per acumular riquesa, tenir més poder, demostrar quelcom que de vegades no som. Aspirem a tenir el cotxe més gran del nostre barri, a fer viatges que tothom ens envege, a demostrar que som més feliços perquè tenim més diners o a passejar-nos amb roba de marca mirant a la resta per damunt del muscle.

Però és tot això més important que l'oci? És el temps lliure una cosa que es puga pagar? Per què no presumim de llibertat i vida en compte de fer-ho amb els diners, els cotxes o la roba luxosa?.

És veritat que som més feliços? Com és que una cosa tan simple, barata i accessible de la que gaudien les antigues civilitzacions ara no la podem tindre? O és que alguns no la volen?.

Un munt de preguntes inconnexes, de vegades, molt fàcils de respondre.

4a Temporada. Relat 15

Àlex treballava en una cèntrica oficina en el cor de la ciutat. Tenia un treball que el tenia ocupat des de les huit del matí fins les sis de la vesprada. L'empresa estava ubicada en un edifici de deu plantes amb vidres transparents i folrada de grans finestrals. Des del seu privilegiat despatx tenia una amplia visió de tota la ciutat ja que l'altura sobrepassava la major part dels edificis, esglésies i monuments.

Quan per algun motiu havia de quedar-se a treballar fins més tard, ja amb l'oficina buida, ordenava les últimes idees que li quedaven en el cervell, mentre observava els llums de la ciutat que s'il·luminaven sota els seus peus. Llums de tots els colors: roges, blaves, grogues, fixes i intermitents.

Havia arribat a l'empresa només acabar els seus estudis universitaris, els quals havia aconseguit portar endavant amb una beca de l'estat condicionada als seus resultats acadèmics. Uns resultats que l'havien fet acabar amb una menció honorífica i que, posteriorment, un munt d'empreses havien volgut comptar amb els seus serveis.

En la seua infantesa, marcada pel caràcter del poble, havia viscut en llibertat. Havia aprés a apreciar el treball dur dels seus pares, la feina ben feta pels treballadors del camp, les amistats i els jocs del carrer, però també recordava amargament com el seu amic Joan havia desaparegut engolit pel riu mentre es banyaven una vesprada càlida d'estiu.

Al jove l'havien buscat durant un munt de dies sense que la cerca tinguera èxit. Va ser un pal molt fort i aquest succés va condicionar, durant un temps, la vida del poble i dels seus veïns. L'alegria dels carrers es va convertir en tristesa, els jocs cridaners varem passar a ser silencis i les flors que guarnien els carrers del poble no varen brotar. Passat un mes la cerca va acabar, llavors del record de Joan sols varen quedar les vivències, els jocs, les rialles i un ram de roses roges que es va dipositar en el penya-segat on s'havien banyat furtivament tots els xiquets del poble durant dècades.

Una vesprada, mentre Àlex estava en el seu despatx, la seua secretària li va dir que una persona havia vingut a buscar-lo. Li va preguntar qui era i li va contestar que no ho sabia, que no l'havia vist mai. Li va demanar si havia deixat alguna targeta o li havia dit el nom, li va respondre que no, però li va dir que tornaria.

Al dia següent va passar el mateix, sense que Àlex poguera veure la persona que demanava per ell.

 Fins que un dia, mentre estava en el seu despatx va entrar la seua secretària a organitzar uns arxivadors. En apartar-ne uns quants es va fixar en una xicoteta foto que hi havia a la prestatgeria. Era una foto antiga, feta en un poble, on hi havia quatre joves sense camisa a la vora d'un riu amb un somriure net i juvenil als seus rostres. Aquesta va agafar la foto i dirigint-se a Àlex li va assenyalar una persona dient-li que era el que havia demanat per ell. Àlex es va quedar de pedra. Era Joan.