3a Temporada Relat 14

Joan i Carme vivien en un adosat que havien comprat als afores del poble. Era una casa molt acollidora amb un jardí que la rodejava i una piscina individual a la part del darrere que els permetia banyar-se sense ser vistos pels veïns. Havien posat molta il·lusió en la nova vivenda, però en el moment en que l'havien adquirida tenien suficient solvència econòmica per fer-ho.
Eren feliços i la vida, personalment i econòmicament, els anava bé, per la qual cosa varen decidir tindre fills, així varen arribar els dos bessons que venien a completar el paradigma d'una família feliç.

Però de la nit al matí les coses varen començar a anar malament. Carme va perdre el treball d'administrativa en una empresa de recanvis d'automòbils en la que treballava des que havia acabat els seus estudis d'Administració i Finances i amb la nova reforma laboral va ser acomiadada amb una quantitat econòmica molt inferior a la que li corresponia.

Joan treballava en una entitat bancaria feia més de deu anys. Havia viscut el boom immobiliari i l'augment desmesurat de demanda d'hipoteques, cosa que feia que es cobraren sobresous per incentius, per vendes i per moviments bancaris. Era el boom de immobiliari però realment era un boom bancari.
A poc a poc tot va anar canviant i els bancs es van trobar de morros amb la crisi creditícia que afectava a tot arreu. Llavors varen aparèixer els pisos sense vendre propietat de les entitats bancàries, la morositat en les hipoteques i els crèdits i l'atur.

Al banc on treballava Joan li va esclatar la bombolla en la cara i varen haver de començar una redistribució de capitals i de sucursals. El banc havia de ser rescatat per l'estat i es plantejaven unes condicions molt dures. Per fer-lo solvent havien d'eliminar el setanta-cinc per cent d'alts càrrecs, el cinquanta per cent de sucursals i els trenta per cent dels treballadors i Joan com a alt càrrec era un dels afectats.

No s'ho podien creure, de la nit al matí havien passat de viure de manera acomodada a haver de rebre els ajuts que donava el govern central. Havien passat del cel a la terra en un tancar i obrir d'ulls i havien passat a viure amb una misèria.

Varen començar una lluita incansable per trobar feina i poder refer-se però no hi havia feina enlloc. S'havien acabat les oportunitats en un país que nadava en carabassetes. Varen acabar amb els estalvis del banc i varen haver de demanar ajuda als pares, però la situació en lloc de millorar empitjorava.
La situació familiar es va tornar insostenible, en casa tot eren baralles i crits i la hipoteca de la casa continuava pesant com una llosa sobre les seues esquenes i Joan cada dia es trobava pitjor. No podia suportar la situació, havia sigut un home treballador i havia adquirit un prestigi com a interventor del banc. A més havia començat a perdre pes i el sentit de l'humor li havia canviat. Definitivament no era el mateix.

Un dia es va aixecar, es va posar el vestit amb la corbata i li va dir a Carme que tenia una entrevista amb moltes possibilitats de quedar-se amb la feina. Estava content, va donar un bes als fills i la dona i va marxar, però Joan ja no va tornar. Passats dos dies el van trobar amb un dispar al cap en el bosc. No havia pogut suportar la pressió i la crisi el va arrossegar.

3a Temporada. Relat 13

Com cada any per aquestes dates retorna la fira a La Vilavella. És una fira canviant, i les velles barques, a les que fan referència els nostre avantpassats, ara s'han convertit en aparells que funcionen amb energia elèctrica i que amb el seu soroll i les seues llums fan que els carrers on es celebra la fira tinguen un aspecte diferent al que tenen la resta dels dies de l'any.

Pot ser que amb els anys les parades i atraccions que campen com si foren xampinyons al voltant de la part baixa del poble hagen canviat la seua fesomia, però el que és indubtable és que continuen fent les delícies de grans i menuts. Cadascú gaudeix d'una manera diferent, així mentre els mes xicotets van com uns descosits pujant d'atracció en atracció, el més grans acontenten el cos omplint-lo de torrons, coco o xurros de totes les varietats. És evident que cada edat és diferent, però l'arribada de la fira no deixa indiferent a ningú ja que fins i tot hi ha qui la odia.

La flaire, el soroll i les llums es fan notar des de qualsevol punt del municipi i formen una mena d'atracció que fa que els veïns del poble s'apropen a visitar-la. Però la fira també és esperada pels visitants que des de poblacions veïnes acudeixen en massa a passar un dia sencer envoltats pels coets, les paperetes gastades de la tómbola i els peixos de color roig que naden incansables dins d'una peixera que farà impossible que el pobre animalet tinga una vida tranquil·la.

Al voltant de tots aquests elements típics de la fira que amb estrèpit fan sonar les seues botzines indicant que el següent torn ja pot pujar també s'apleguen parades que amb toldos de tela o bé al terra amb una manta porten els seus productes per vendre. Així podem trobar, formatges, xoriços, bolsos, barrets o fundes de telèfon mòbil amb venedors de tots els colors i ètnies que s'esforcen per fer una bona venda.

Una vegada acabada la fira els carrers tornaran a tindre un llum tènue i fluix i la gent passarà abrigada pels carrers deserts i solitaris. La fira haurà marxat, però com cada any serà fidel al seu compromís i tornarem a vore com un munt d'andròmines tornen a omplir els carrers i els somriures tornen als rostres de joves i no tan joves.