Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 de gener de 2014

3a Temporada Relat 14

Joan i Carme vivien en un adosat que havien comprat als afores del poble. Era una casa molt acollidora amb un jardí que la rodejava i una piscina individual a la part del darrere que els permetia banyar-se sense ser vistos pels veïns. Havien posat molta il·lusió en la nova vivenda, però en el moment en que l'havien adquirida tenien suficient solvència econòmica per fer-ho.
Eren feliços i la vida, personalment i econòmicament, els anava bé, per la qual cosa varen decidir tindre fills, així varen arribar els dos bessons que venien a completar el paradigma d'una família feliç.
Però de la nit al matí les coses varen començar a anar malament. Carme va perdre el treball d'administrativa en una empresa de recanvis d'automòbils en la que treballava des que havia acabat els seus estudis d'Administració i Finances i amb la nova reforma laboral va ser acomiadada amb una quantitat econòmica molt inferior a la que li corresponia.
Joan treballava en una entitat bancaria feia més de deu anys. Havia viscut el boom immobiliari i l'augment desmesurat de demanda d'hipoteques, cosa que feia que es cobraren sobresous per incentius, per vendes i per moviments bancaris. Era el boom de immobiliari però realment era un boom bancari.
A poc a poc tot va anar canviant i els bancs es van trobar de morros amb la crisi creditícia que afectava a tot arreu. Llavors varen aparèixer els pisos sense vendre propietat de les entitats bancàries, la morositat en les hipoteques i els crèdits i l'atur.
Al banc on treballava Joan li va esclatar la bombolla en la cara i varen haver de començar una redistribució de capitals i de sucursals. El banc havia de ser rescatat per l'estat i es plantejaven unes condicions molt dures. Per fer-lo solvent havien d'eliminar el setanta-cinc per cent d'alts càrrecs, el cinquanta per cent de sucursals i els trenta per cent dels treballadors i Joan com a alt càrrec era un dels afectats.
No s'ho podien creure, de la nit al matí havien passat de viure de manera acomodada a haver de rebre els ajuts que donava el govern central. Havien passat del cel a la terra en un tancar i obrir d'ulls i havien passat a viure amb una misèria.
Varen començar una lluita incansable per trobar feina i poder refer-se però no hi havia feina enlloc. S'havien acabat les oportunitats en un país que nadava en carabassetes. Varen acabar amb els estalvis del banc i varen haver de demanar ajuda als pares, però la situació en lloc de millorar empitjorava.
La situació familiar es va tornar insostenible, en casa tot eren baralles i crits i la hipoteca de la casa continuava pesant com una llosa sobre les seues esquenes i Joan cada dia es trobava pitjor. No podia suportar la situació, havia sigut un home treballador i havia adquirit un prestigi com a interventor del banc. A més havia començat a perdre pes i el sentit de l'humor li havia canviat. Definitivament no era el mateix.

Un dia es va aixecar, es va posar el vestit amb la corbata i li va dir a Carme que tenia una entrevista amb moltes possibilitats de quedar-se amb la feina. Estava content, va donar un bes als fills i la dona i va marxar, però Joan ja no va tornar. Passats dos dies el van trobar amb un dispar al cap en el bosc. No havia pogut suportar la pressió i la crisi el va arrossegar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada