El comptador d'històries s'asseu
davant del teclat de l'ordinador portàtil per teclejar el darrer
relat de la temporada.
Aquest fa un breu repàs de tot el que ha passat durant els darrers
mesos, els quals han tingut una miqueta de tot, així durant aquest
darrer any ha hagut amors i desamors, alegria i tristesa, emocions i
decepcions, però el que si que ha hagut han
sigut moltes novetats convertint-se en
un any molt intens.
Però al comptador d'històries li
agradaria agafar la goma d'esborrar i treure les paraules que no ens
agraden. Voldria esborrar tots els fets dolents que han ocorregut i
deixar en la memòria sols els bons. Voldria agafar la cinta de vídeo
de la vida i tornar enrere per tal d'editar-la i enregistrar-la de
nou, deixant-la neta i polida i sense cap succés dolent.
Això no es pot fer i, evidentment,
l'època que encetarem de nou també tindrà un munt de frames
que arribat el final
voldríem esborrar. Tot això és llei de vida, i malauradament ens
hem d'acostumar. Formarem un
cercle, com el que imaginaven els egipcis, i convertirem la vida en
una roda. Per tant, hem de
saber que els amics desgraciadament
no són per sempre, ni els
pares, ni la família (tampoc la vida ho és), i que el bé i el mal
no duren cent anys.
De tant en tant val la pena, encara
que siga metafòricament, aturar el temps i dedicar-nos a observar
els tres temps verbals: el present, el passat i el futur i observar
com amb el passat ja no podem fer-ne res, sols recordar, que el
present és nostre i que l'hem d'aprofitar i que hem de tenir
respecte amb el futur ja que no sabem que ens pot oferir
aquest element misteriós.
De vegades ens podem fer una idea, o
una il·lusió del que ens pot portar el futur, però sembla que mai
ens podrem imaginar el que pot ocórrer. Caminem cap a un món
deshumanitzat, dominats per un tecnologia que avança a una velocitat
de vertigen i comprovem com les màquines i les andròmines ens
condicionen el futur. Però a aquest futur no ens podem agafar tots,
així les persones més grans o amb menys possibilitats a la vida,
els estem deixant sense futur, i sense present. Ara, per exemple,
arribem al nostre banc, al de tota la vida, al que varem deixar els
nostres estalvis i la nostra suor, i ens trobem com a recompensa per
tots aquests anys de confiança com se'ns cobra per respirar o que
una màquina instal·lada en el sostre de la sucursal és la que ens
dona les ordres pertinents.
No sé si el futur serà millor o
pitjor, però si hem de fer
cas als polítics de torn o si
ens fixem en el que ens comptaven
a alguns escriptors de renom com ara Huxley i Orwell sembla que totes
les il·lusions se n'aniran en orris. Tal com deia el
gran Luis Ciges al cinema
“Tanto esperar el futuro
para esto”
El
comptador de paraules tornarà la propera temporada, bon estiu i bon
futur
