3a Temporada. Relat 5

Ja s'ha produït, per la major part de nosaltres, el retorn a la normalitat. Hem canviat d'estació i ben aviat també canviarà l'hora, la qual cosa farà que el nostre cicle vital canvie. Tots ens amagarem més aviat als nostres caus, obrirem de bat a bat els armaris robers amb flaire de patxolí i despenjarem les avorrides robes que han permanescut durant un munt de temps en la foscor. Ens rebran amb un somriure i comprovaran com totes les peces lleugeres, acolorides i lleugeres les substituiran durant un període en el que elles passejaran sota la pluja i el fred.

Encara que hi ha una mena de roba que abans existia i que ara ja no se'n parla d'ella. Aquesta és la roba que anomenàvem d'entretemps. Era la roba que portàvem les nits d'estiu quan anàvem als terrats de les cases a vore els bous embolats, o a les revetlles dels pobles quan cercàvem els primers amors i els primers besos furtius en la foscor. Aquella que estrenàvem a Pasqua per anar amb la colla a menjar-nos la mona i a remullar-nos els peus a vora mar.

Ara guardem els abrics i donem pas al banyador, per la qual cosa, de vegades pot succeir que a Pasqua anem a remullar-nos els peus amb abric i sabates d'hivern quan abans anàvem amb samarreta de màniga llarga fina, caçadora texana lligada a la cintura, pantalons texans i sabates esportives anomenades pasqueres i estrenades per l'ocasió.
El mar també s'ha adonat d'aquesta circumstància i ja no ens espera com ens esperava abans. Ara quan arribem a sentir el plaer de les ones als peus i les canilles ja hi ha alguns, els que no van amb abrig, que ja estan remullats completament dins de l'aigua. Aquest ja no ens rep com ens rebia abans, amb les petites ones acariciant-nos els garrons blancs i immaculats, tapats durant tot l'hivern i és que ell també està cansat d'haver perdut les estacions a les que estava acostumat. Llavors ens mostrava les seves diferents tonalitats, tan prompte podia ser blau clar que podia fondre's amb un ataronjat de tardor amb el cel rogenc. Amb el temps ha anat perdent il·lusió i ja no es preocupa pel seu aspecte intenta tindre a tots contents ja es mullen amb abrig o amb botes camperes.
Per desgràcia nosaltres tampoc hem fet res per mimar-lo, ni a ell ni a la naturalesa que ens envolta, així hem perdut les estacions i el plaer dels primers banys a la primavera i si continuem així perdrem tots els plaers que ens regala la naturalesa.

3a Temporada. Relat 4

Quan havien passat un munt d'anys des que Maria s'havia casat amb Albert va començar a replantejar-se que havia fet un mal casament. S'havia casat amb una persona que tenia quinze anys més que ella i la relació, al principi bastant bona, s'havia convertit en una relació monòtona. Ella es dedicava a anar a treballar cada matí a l'oficina on feia mitja jornada i les vesprades les dedicava als seus hobbies, els quals havien anat incrementant amb el temps. Així jugava a pàdel, anava de compres amb les amigues,al gimnàs, a la perruqueria o a fer-se la manicura. Ell en canvi, un empresari d'èxit, es passava gairebé tot el dia en la feina, per tant la vida en comú s'havia convertit en una vida per fascicles els quals se servien un parell d'hores al dia com una tele novel-la.

A poc a poc ella es va adonar que havia deixat passar uns dels millors anys de la seva vida, així quan ella fregava els trenta i pocs anys, ell es trobava pràcticament als cinquanta. No havien tingut fills perquè no trobaven mai el moment i ara ja es veien amb poques ganes de criar xiquets xicotets.

En les activitats que Maria tenia cada vesprada va anar re-fent una mica les seues relacions personals i va començar a conèixer gent que tenia molt en comú i que li oferia un munt de possibilitats que amb el seu marit ja no podia aconseguir. Va començar a anar a sopars que organitzaven les companyes del gimnàs, els del pàdel o anar d'espà a un hotel de la costa amb les companyes de perruqueria. Cada vegada li resultava més pesat arribar a casa i trobar-se amb el seu home, el qual es trobava cansat de la feina diària.

Passat un temps va trobar un xic de la seua edat que estava separat i sense fills, era treballador de banca i era l'enveja dels que sovintejaven el gimnàs. Era agradable, educat, guapo i ben considerat en la feina. Varen eixir un parell de nits a sopar junts sense que l'home de Maria ho sabera (ell li deia que anava amb les companyes del gimnàs). Ell es creia el que ella li deia, o almenys això deia.

Quan la relació va anar consolidant-se ella va decidir desfer-se del seu marit perquè així era l'única manera de poder accedir als seus diners i els bens, perquè si li demanava la separació no n'obtindria res perquè no hi havia fills pel mig. No era moment de deixar perdre una fortuna amb la que somiava des que s'havia casat.

Va obtindre una mena de producte químic que li havia aconseguit un antic company que treballava en un laboratori i que no deixava cap empremta en el cadàver. Seria com si haguera mort d'un infart.

Una nit quan anaven a sopar Maria li va proposar encetar una ampolla de vi de les que tenien guardades a la bodega. Albert va anar a per ella, mentre Maria preparava els gots i es guardava a la butxaca l'ampolla amb els verí. En obrir l'ampolla i posar el vi li va posar el líquid al got i es va aixecar a per un paper de cuina (no volia vore'l com bevia). En tornar, ell li va proposar un brindis amb les dues copes. Després de fer un glop llarg, Maria va començar a sentir-se marejada, Albert va començar a riure mentre el rostre desencaixat d'ella queia sobre la taula. Maria no l'havia pogut enganyar.

3a Temporada. Relat 3

Vicent havia treballat molt dur durant tota la seva vida, però una malaltia l'havia apartat de les tasques que realitzava al camp gairebé als seixanta anys. Era conegut al poble perquè anava amb el seu cotxe de tota la vida, el qual es resignava a retirar. Sempre deia amb un somriure que el cotxe es retiraria amb ell. Era el seu company inseparable.

El cotxe sempre anava carregat de productes que plantava en el camp, albergínies, cebes, creïlles o pebreres acompanyaven a Vicent en els seus trajectes en el cotxe i el perfum d'elles havia quedat de manera permanent en el vehicle.

Al poble tots el coneixien i ell amb el soroll inconfusible del clàxon pitava als veïns que el saludaven pel carrer.

Els productes del camp poques vegades arribaven a casa, ja que solia repartir-ne entre els veïns del poble. També en portava al bar on anava a esmorzar tota la vida. Allí amb un entrepà acompanyat d'un got de vi compartia sabors de productes acabats de collir que desplegava damunt de la taula.

Però al poc temps d'haver-se pre-jubilat va caure malalt. Ningú del poble sabia exactament el que li passava però a poc a poc el seu somriure anava apagant-se en el llit de l'hospital. Així va estar durant un mes, fins que cansat de permanèixer allí sense que es produïra cap milloria va decidir agafar l'alta voluntària i retornar a la rutina diària (el camp, el cotxe i el bar on tornaria a anar a esmorzar)

Un matí que no va anar al bar els companys de taula varen anar a buscar-lo a casa. Varen tocar el timbre però no contestava ningú. El cotxe estava a la porta i semblava trist. Llavors varen cridar a la policia local, la qual va descobrir el cos de Vicent gitat en el llit sense vida.

Va ser soterrat amb una cerimònia digna d'un personatge com ell. Va acudir gairebé tot el poble a donar-li el darrer comiat i els companys de l'esmorzar varen anar a fer una cervesa en el seu honor.

En el bar va quedar instal·lada una fotografia de Vicent en record dels amics que havia deixat. Però un dia quan l'amo del bar va anar a obrir va vore el cotxe a la porta, no hi havia ningú al seu voltant i estava tancat en clau. Mentre s'obria totalment la porta metàl·lica de l'establiment Vicent li picava l'ullet al cotxe, el qual havia agafat la vida d'ell.

3a Temporada. Relat 2

La ciutat sempre ha sigut un atractiu per als que sovint no gaudim de tot el que ens mostra la bella senyora engalanada amb els seus encants. Dóna igual per on es produïsca l'arribada, ja siga per terra, mar o aire. Ella fa un desplegament d'encant esperant al viatger que acudeix des de terres remotes.

Si és de dia està preparada amb els grans finestrals i aparadors per rebre els visitants, però quan es fa de nit canvia la seua fesomia mostrant un ventall de llums que fan que el dia i la nit s'acaben semblant.

Varem arribar a la ciutat de València amb el tren, el qual, quan eixia des de l'estació ho feia amb malagana, perquè feia poca estona que s'acabava d'aixecar. Així ha començat a lliscar per les vies de manera mandrosa fins anar completant estacions de pas i obrint les seves famolenques boques per carregar els viatgers, mentrestant pel nostre costat avançaven camps de tarongers, de pebreres roges i d'albergínies, i arbres fruiters colorits en tons grocs i verdosos.

En arribar a la ciutat, ens hem trobat amb els seus habitants posant-se a la feina, els uns amb els mòbils apegats com un apòsit a les orelles, d'altres carregats amb immenses bosses plenes de llibres de camí cap als instituts i les universitats. Però els actors principals que es preparen cada dia per a rebre als visitants començaven a obrir, a poc a poc, les persianes metàl·liques que deixaven tota mena de productes que sols existeixen a la ciutat.

Al nostre pas s'anaven obrint botigues de roba, de calçat o de bijuteria. També obrien, amb la seua flaire característica les tendes de fruita, pastisseries o cafeteries. Tot formant una flaire que flotava en l'aire al llarg de la llarga avinguda principal.

Una vegada realitzades les compres que ens havien portat a la ciutat, fèiem el camí de retorn cap a l'estació, on ens esperava de nou el tren, ara badallant per la son. Aquest camí de retorn venia marcat pel tancament de totes les botigues que havien sigut obertes per rebre a tots els visitants, on els pastissos i els caramels que encara permaneixien darrere dels aparadors s'acomiadaven de nosaltres esperant una nova visita.