Relats curts XLVII

Quan semblava que ja havien acabat de caure les darreres pluges de l'última setmana de gener, els boscos retornaven al seu color natural. Les fulles suaument retallades amb color verd, fi i lluent reflectien els raigs de sol que queien en horitzontal per darrere de la serralada.

Ara que la pluja havia rentat els arbres, havia desaparegut la secor que amenaçava la flora i la fauna del paisatge. El color groguenc que havia adquirit la muntanya havia deixat pas al color verd de l'alegria del bosc.

Tothom s'havia adonat del canvi, però qui més ho notava eren els habitants més assidus, pardals, xicotets rosegadors, serps o insectes menuts que havien fet del bosc el seu aliat i la seua llar.

El canvi de temps havia donat nova vida, així es podia veure un ecosistema irreconeixible feia tan sols dues setmanes. El respecte del clima cap al planeta terra tornava a posar-se damunt de la taula, aportant el líquid element als éssers de fusta, gegants i plens de vida que es torçaven en busca de la llum.

En pocs dies semblava que la llum del sol no era la mateixa, semblava que havia canviat de color. Els raigs eren més suaus que adés i escalfaven l'ambient a la temperatura adequada.

El vent restava immòbil, els animals romanien també immòbils en el seu hàbitat natural, semblava que havien guanyat de nou la partida al seu destí, però quedava la part més important. El respecte que havíem de demostrar els humans cap aquell bé tan preuat que ens deixava la naturalesa.

Relats curts XLVI

Com que no havia tingut un bon dia els problemes se li acumulaven un darrere d'un altre fins que formaven una piràmide que se'n podia anar a terra d'un moment a un altre. Els problemes eren de tota mena, familiars, laborals i de parella.

Així, tornava a detectar de nou que la bèstia de la depressió el tornava a afectar amb força, era quelcom que no acabava mai de desaparèixer i que se'n anava i tornava tal com ho podien fer el fred, l'hivern o la pluja, però que de tant en tant li recordava que estava allí i que no havia marxat definitivament.

Havia provat amb un munt de coses, pastilles, metges i medicina natural, però res acabava de matar el bitxo que li rosegava el cervell.

Encara que tenia recaigudes, poc a poc va decidir abandonar els fàrmacs i fer la seva pròpia teràpia, ja que al fi i al cap ell era qui millor coneixia el seu cervell i que era el que li passava.

Així que després d'haver trobat una companya magnífica, de la qual estava molt enamorat va comprendre que era l'hora de mamprendre la seva pròpia teràpia.

Cada dia que la depressió el sumia en un estat d'ànim d'abatiment i de desgana es tancava a la seva habitació, posava en marxa el tocadiscos per a què la música relaxant començara a endormiscar-li el cervell, així amb el llum apagat, amb una vela encesa i un rellotge sense sagetes fent tic tac, tic tac, contemplava el paisatge des de la finestra, fins el moment que apareixia la lluna per l'horitzó, la qual a cau d'orella li xiuxiuejava paraules sordes a la nit. 

Relats curts XLV

Ja era divendres una altra vegada i era el dia en que tornaven al poble per passar el cap de setmana. Així ho feien des de feia quinze anys, època en que varen baixar a la ciutat a treballar, però encara que feia molts anys que treballaven a la ciutat cada cap de setmana pujaven al poble on es retrobaven amb la família, els amics i els paisatges que tantes vegades trobaven a faltar en la ciutat.

No havien tingut fills i això els feia més lliures per poder disposar de tot el temps del món, així que quan tardaven en arribar a casa ningú els esperava i quan decidien anar de viatge no hi havia res que els retinguera. Era una vida còmoda i molt plàcida ja que no depenien de ningú, però així i tot sabien que un dia o altre s'havien de plantejar ser pares.

Mentrestant cada divendres preparaven les maletes per marxar de cap de setmana. S'enduien coses imprescindibles perquè dos dies eren poc temps com per anar massa carregats. A més en la casa del poble tenien queviures per passar un parell de dies, i si els feia falta alguna cosa la compraven en la tenda de poble, la qual estava oberta totes les hores del dia, quelcom típic en un establiment així.

Varen eixir de la ciutat a les huit de la vesprada i soparien en el poble ja que el viatge solia durar més o menys una hora. 

Aquell divendres feia molt de fred i pel matí havien caigut unes volves de neu que havien enfarinat els arbres del parc situat davant del finestral que tenien en el saló de l'apartament de la ciutat, però  després havia eixit el sol, un sol potent d'hivern que enlluernava per dalt dels edificis centrals, encara que no escalfava prou per deixar a casa les bufandes i els barrets. Era un sol hivernal que no s'acabava d'apoderar ni del fred ni del termòmetre, el qual continua enquistat en els zero graus.

Varen enfilar la carretera que conduïa en direcció al poble, quan de sobte va començar a aparèixer una fina cortina de flocs de neu, la qual seria la companya de viatge durant tot el trajecte.

En arribar al poble encendrien el foc de la xemeneia, encetarien una botella de vi i soparien acaronats davant del foc mentre la neu s'acumulava davant de la finestra.

Relats curts XLIV

Després d'un dia esgotador i estrany va creure que ja era hora d'anar-se'n al llit. Eren gairebé les dotze de la mitjanit i encara repassava algunes coses que devia explicar en classe el dia següent. Finalment ho va deixar, ja estava bé. Va tancar totes les portes, va revisar la cuina assegurant-se que el gas estiguera tancat i es va dirigir al quarto de bany. Es va rentar les dents i va anar cap al llit.

Es va posar el pijama, va obrir els llençols i es va posar dins. Es va tapar fins al coll i va posar la ràdio per a que l'acompanyara a submergir-se en un somni dolç i reparador. A les ones hi havia una tertúlia política on es parlava de les retallades que havien patit els funcionaris i de la crisi que assolava la vella Europa. Una crisi que li havia fet perdre un percentatge de diners molt significatiu i que l'havia deixat en una situació molt complicada, ja que no sabia que li oferia el futur. No sabia si seria l'últim any que treballaria com a professor. S'havia passat un munt d'anys preparant-se per fer el que més li agradava i quan finalment ho havia aconseguit, una maleïda crisi que ell no havia provocat l'amenaçava en endur-se'l per davant.

Estava cansat però no podia dormir, llavors va fer girar el potenciòmetre del dial i el va fixar en una emissora on sonava música clàssica. Va deixar de pensar en tot el que el turmentava. Es va oblidar del futur. Tants anys pensant en el futur i semblava que s'havia esfumat. Els temps verbals havien deixat d'existir, no hi havia futur, però tampoc present, sols quedava el passat.

Es va treure els pensaments del cervell i va intentar ser positiu, va pensar que era jove i que no li faltava la salut. Era conscient de que cada dia que s'aixecava del llit era una xicoteta victòria i va decidir continuar la lluita.