Com
que no havia tingut un bon dia els problemes se li acumulaven un
darrere d'un altre fins que formaven una piràmide que se'n podia
anar a terra d'un moment a un altre. Els problemes eren de tota mena,
familiars, laborals i de parella.
Així,
tornava a detectar de nou que la bèstia de la depressió el tornava
a afectar amb força, era quelcom que no acabava mai de desaparèixer
i que se'n anava i tornava tal com ho podien fer el fred, l'hivern o
la pluja, però que de tant en tant li recordava que estava allí i
que no havia marxat definitivament.
Havia
provat amb un munt de coses, pastilles, metges i medicina natural,
però res acabava de matar el bitxo que li rosegava el cervell.
Encara
que tenia recaigudes, poc a poc va decidir abandonar els fàrmacs i
fer la seva pròpia teràpia, ja que al fi i al cap ell era qui
millor coneixia el seu cervell i que era el que li passava.
Així
que després d'haver trobat una companya magnífica, de la qual
estava molt enamorat va comprendre que era l'hora de mamprendre la
seva pròpia teràpia.
Cada
dia que la depressió el sumia en un estat d'ànim d'abatiment i de
desgana es tancava a la seva habitació, posava en marxa el
tocadiscos per a què la música relaxant començara a endormiscar-li
el cervell, així amb el llum apagat, amb una vela encesa i un
rellotge sense sagetes fent tic tac, tic tac, contemplava el paisatge
des de la finestra, fins el moment que apareixia la lluna per
l'horitzó, la qual a cau d'orella li xiuxiuejava paraules sordes a
la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada