Ara que ha passat l'estiu i tornem a
la tardor sembla que al principi sempre ens costa tornar a
l'activitat normal (sempre que al nostre poble o a la nostra comarca
puga'm considerar el mes de setembre com a normal). Hem deixat enrere
els plaers de l'estiu i ens hem endinsat en una època on molt aviat
deixarem de vore les cames descobertes i ens trobarem amb les
mànigues llargues eixint de l'armari.
Però el que hem deixat enrere no
ho oblidarem tan fàcilment, perquè els mesos de setembre i d'agost,
tan diferents entre ells, s'assemblen més del que ens imaginem.
Si ens aturem a pensar en aquestes
dues èpoques, comprovem que a principis d'agost ens retrobem amb
amics, coneguts o familiars que formen la gran família estiuenca i
amb els que sols ens relacionem a l'estiu. Mentre que al setembre
tornem als nostres caus, com si fórem els ossos, i el retrobament
ara és amb els companys de feina veïns o companys d'estudis amb els
que ens relacionem la major part de l'any. És una mena de “eterno
retorno” on els esdeveniments es repeteixen amb el mateix ordre com
si fora una roda en la que tenim marcats tots els dies de l'any i que
torna a voltar per tornar a començar de nou.
Aquests dos començaments, un
d'estiu i un d'hivern, fan que, quan ens retrobem passem llista per
veure si falta algú com si fora l'escola. Ens preguntem per les
nostres coses, per la família, per la feina i per tot el que ens
envolta per, finalment, anar esgotant els dies fins que arribem al
nou inici. I així, any rere any, sense que el rellotge ens done una
breu pausa que ens permeta aturar-nos a respirar.
Llavors quan passem d'una època a
l'altra, ens girem enrere i trobem els primers amors d'estiu, els
llums en penombra de les revetlles o les onades d'un mar blau escumós
acaronant-nos els peus. Mentre que mirem per la finestra i veiem com
el bosc comença a agafar un to marró i el cel plora pensant amb
l'amor d'estiu que li ha robat el cor.
