Quan
ens pregunten pel carrer per l'edat que tenim sempre tenim dubtes a
l'hora de respondre. Se'ns fa difícil el recompte i ja no sabem ben
bé si en tenim quaranta-u, quaranta-dos, tres o uns quants més. Els
dies han passat de pressa i hem passat de complir quaranta a
complir-ne cinquanta o seixanta. Ja no són sols els dies els que
passen ràpidament, ho són les setmanes, els mesos i els anys.
Però
el temps, que ara passa tan ràpid, no tenia la mateixa velocitat
quan érem joves. Llavors el temps no avançava i l'arribada als
anhelats dihuit anys es feia eterna. Cada any durava com ara en duren
cinc i les fulles dels calendaris queien tan lentes com les fulles
que cobreixen els boscos en la tardor.
Però
quan realment ens adonem de l'edat és quan una persona d'una edat
semblant a la nostra desapareix. És en eixe moment quan fem un
recompte mental i calculem de manera ràpida els anys que tenim i de
sobte ens ve una sèrie de dubtes per als que no tenim resposta, Som
joves per morir? O ja som prou vells? Tenim l'edat que marca el
nostre rellotge biològic o realment semblem més joves? Però tots
aquests dubtes acaben responent-se per si sols.
Així
podem dir que l'edat és un número, no significa que som més o
menys vells, sinó que cadascú en el seu subconscient té l'edat que
vol tenir. Per això les pèrdues sempre ens semblen massa ràpides.
Totes
aquestes coses que se'ns passen de tant en tant pel cap no deurien de
ser un impediment per poder gaudir de la vida, dels amics o de la
natura. Nosaltres no podem fer res contra aquest maleït rellotge que
no para mai. Aquest enemic de la joventut, de la societat, de la
vida. Ell, amb un moviment silenciós va avançant sense pressa però
sense pausa i cada moment que passa és un moment de vida que
consumim, per la qual cosa no deuríem de pensar en el futur.
Cal
tenir en compte que la major part de les vegades el futur va en
contra nostra, així quan desitgem que un hora, un dia o un mes
passen ràpids estem fent que la nostra vida també avance. Per la
qual cosa deuríem de pensar en el present, desitjar que les fulles
del calendari quedaren aturades per sempre i que la felicitat i el
plaer foren eterns. Que guanyem desitjant que passe el temps ràpid?
No seria preferible que el rellotge aturara les seues sagetes?
Com
tot açò és, de moment, quelcom impossible, gaudim del temps, dels
moments agradables que ens dona aquesta, de vegades, maleïda vida.
Aprofitem les vacances de les que gaudirem aquest estiu, observem des
de les terrasses les postes de sol amb una cervesa a la mà i
compartim tertúlies amb amics i companys d'estiu mentre pensem com
aturar el temps per sempre.