S’acostuma
a dir (amb tota la raó) que la vida no té volta enrere, i així és.
Hui, escoltant un programa de ràdio per la plataforma IVOOX, una
aplicació en la qual es poden escoltar programes a la carta de
qualsevol país, estil i categoria, m’he quedat amb una frase que
ha pronunciat el presentador d’un programa musical. La frase en
qüestió era la següent (o més o menys, tampoc cal ser exactes):
LA VIDA ÉS UNA OBRA DE TEATRE QUE NO PERMET ASSAJOS.
He
estat recapacitant sobre el significat de la frase i, la veritat, és
que és molt encertada. Ací al poble (i en altres del voltant també)
existeix una mena de reflexió que fa referència al temps passat i
la possibilitat de tornar a ell i, després d’esmentar-la, quasi
sempre afegim que EL PASSAT, PASSAT.
Totes
dues asseveracions van, pràcticament, en el mateix sentit, és a
dir, mentre la primera ens diu que la vida no té marxa enrere, la
segona ens obre la porta a un retorn, però mai oblidant el que hem
viscut, és a dir que les experiències es mantinguen en el nostre
subconscient.
Totes
aquestes frases fetes, reflexions, etc. venen a demostrar que ens
equivoquem moltíssimes vegades durant totes les dies de l’any.
Això el que ens recorda és que som éssers humans, que fem errades
inconscientment o per falta de coneixement o experiència i,
bàsicament, que cap de nosaltres és perfecte.
Cap
persona pot considerar-se perfecta per molts diners, amics o poder
que tinga perquè sempre viurà pendent d’una errada, la qual pot
ser fatal.
Imagineu-vos
que esteu immersos en una obra de teatre i extrapoleu aquesta al gran
escenari que és la vida. Mentre que en la primera l’apuntador ens
va guiant pel camí adequat i ens dona l’opció de fer una
rectificació o una repetició, en la vida no és així. El gran
escenari en el qual ens trobem cada dia tots els éssers vius no
permet tot això, en ell no tenim apuntador, no hi ha volta enrere,
no hi ha marge per l’equivocació i les repeticions no es poden
produir. Per la qual cosa, cal tindre en compte que vivim pendents
d’una errada i que res no és per sempre, no és definitiu.
Si
aconseguim imaginar-nos aquest escenari, si assolim que el que hui
està dalt demà pot estar baix i que les errades no tenen marxa
enrere, segurament, tindrem més en compte als que ens envolten, ens
adonarem que no som únics ni imprescindibles i que en aquesta mena
de teatre en el que ens trobem val la pena pensar abans d’actuar
perquè els assajos no existeixen.
Si
en 2017 hem comés errades, aquestes ja no tenen solució,
simplement, aprofitar i que en el nou any no es tornen a produir.
