2a Temporada. Relats curts 6

Quan es va aixecar del llit se'n va anar al quarto de bany per donar-se una dutxa freda que l'ajudara a desempallegar-se de la són que portava endarrerida des de feia un munt de dies. Era el seu darrer dia a l'oficina ja que començava un mes de vacances. Li havia tocat treballar tot el mes de juliol i ara, per fi, després de gairebé dotze mesos de feina esgotadors, havia arribat el dia en que tancaria la porta del seu despatx i la tornaria a obrir al cap de trenta dies.

S'ho tenia merescut. Havia treballat intensament cada dia, cada hora i cada minut, sempre sense descans. Fins i tot algun dia havia eixit de casa a les huit del matí i havia tornat a casa a les onze de la nit, sols amb una hora lliure per prendre alguna cosa i reposar les forces.

Mentre s'ensabonava els pits va notar que en un d'ells tenia una xicoteta protuberància. Es va tocar una altra vegada i se la va notar de nou. Sí, estava clar tenia alguna cosa en el pit que no era normal, així que ràpidament es va treure el sabó de damunt i se'n va anar a l'espill per mirar-se. Estava molt amoïnada. Es va posar a suar una suor que no era pas de calor, sinó una suor freda, de por, de pànic.

Va comprovar davant de l'espill que era un bulto molt menut, però evidentment era un senyal d'alarma, així que va telefonar al metge per demanar-li hora pel dia següent. El seu primer dia de vacances.

Durant tot aquell darrer dia de treball no va pensar en altra cosa que amb el seu pit. Estava atemorida, però de nou havia anteposat la seva vida professional a la seva vida privada. Havia preferit anar a treballar el darrer dia abans d'anar al metge i eixir de dubtes.

De fet aquella manera que tenia de ser, aquell amor per la seva feina havia fet que totes les relacions que havia pogut tindre amb diversos xics no hagueren arribat mai a cuallar. Per ella el primer sempre era el seu treball, cosa que espantava a les parelles que tenia.

Ara era quan s'adonava que estava malalta i que sola no era ningú. Havia malbaratat relacions, família i amics per tal de dedicar-se en cos i ànima al seu treball, però ara que passava pel pitjor moment de la seva vida ho havia d'afrontar sola, sense ningú.

Els pressentiments es varen complir i va ser operada d'un tumor, el qual no havia arribat a ramificar-se però que era perillós i s'havia de tractar amb quimioteràpia. Així va iniciar un període de patiments i de llàgrimes en la més absoluta soledat. Fins que passats tres mesos va tornar a la feina, teòricament recuperada, però amb les indicacions de que s'havia d'agafar la vida d'una altra manera.

No feia falta que li ho diguera el metge, mentre plorava en les solitàries nits d'estiu davant de la televisió apagada va decidir que la vida li donava una altra oportunitat i que l'havia d'aprofitar.

2a Temporada. Relats curts 5

Va pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de treure de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol, que es negava a amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja vesprada, els tindria secs abans d'anar-se'n a dormir.

Mentre els estenia en els fils de pita que tenia instal·lats en forma de teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la seva ombra gairebé tot el poble.

L'ombra la proporcionava la penya espiadora que romania impassible al pas del temps en el cim de la muntanya. Ella havia vist passar les dècades sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus enfrontaments d'una guerra entre germans i de molts anys de penúries i de fam. Allí continuava amb la companyia d'unes velles trinxeres que encara es negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la gent. Aquestes havien sigut construïdes per la mà de l'home però en acabar la seva funció restaven impassibles dalt del cim al costat de la penya.

Ell feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer. La tenia allí davant dels seus nassos, com sempre tan majestuosa, però ara semblava que li passava alguna cosa. Era com un malalt que necessita treure's un pes de sobre. Necessitava algú que l'escoltara.

A la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè els anys li passaven factura. En arribar al seu costat la va trobar trista i una mica seriosa. Es va gitar al seu costat i va començar a comprovar des de la perspectiva que li proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de la seva tristesa.

Es va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el cel i la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan decaiguda. Des d'allí es podia comprovar com la mà de l'home havia anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que aquesta mà s'havia encarregat d'estendre als seus peus.

2a Temporada. Relats curts 4

Varen encetar un viatge que ja tenien planejat des de feia bastant temps. No passaven per un bon moment econòmic, però ja feia molts mesos que estalviaven diners per fer-lo. Així que varen decidir que aquell era el moment. Varen regirar la guardiola on havien estat posant un euro cada dia durant quasi dos anys i amb allò ho decidiren.

Quan varen començar amb la idea de la recollida de diners per al viatge no pensaven que una crisi els podia arruïnar la vida, llavors somiaven amb un viatge per Lisboa on recordarien el viatge de noces que havien fet feia gairebé deu anys.

Però malauradament una crisi que ni ells havien provocat i de la qual no eren culpables havia fet que després de treballar durant quinze anys com a funcionària amb una empresa pública ella perdera la feina, i que ell professor definitiu en un institut d'ensenyament secundari haguera vist reduït el seu sou en més de tres-cents Euros al mes.

Però tenien els diners i podien permetre's el luxe de poder fer un viatge. No tal com el volien fer en principi, però un viatge al cap i a la fi. Ja estava bé!. Tothom havia aprofitat la bonança econòmica per viure a tot tren. Havien vist com amics, veïns i companys que ingressaven quantitats ingents de diners s'havien llançat a una vida desenfrenada on sovintejaven els creuers, els cotxes d'alta gama i tota mena de complements que brillaven al voltant del seu cos. Les dones lluïen pits de plàstic, llavis esponjosos i dentadures emblanquides. Els homes portaven cotxes de rics, caçaven en vedats privats i jugaven al golf.

Ells res de res. Continuaven reciclant-se tots els cursos, gastaven diners en millorar el seu nivell cultural i preparant oposicions per ascendir dintre de l'administració. Mentre tothom encenia les cigarretes amb bitllets de cinquanta Euros, ells continuaven amb la mateixa austeritat, sols trencada per algun sopar al restaurant els caps de setmana.

Per això que ja estava bé. Traurien els diners i farien el viatge desitjat. Així que varen comprar els bitllets, varen fer la reserva de l'hotel i varen marxar. Allí durant uns dies varen deixar enrere tots els dimonis que els perseguien: la crisi econòmica, l'atur, les retallades en educació i sanitat i la pèrdua d'una sèrie de serveis bàsics que tants anys havien costat d'aconseguir i que malauradament no semblaven tindre volta enrere.

Des del Barrio Alto prenent una cervesa sota la lluna plena mentre sonava la música d'un grup que actuava al carrer, i ells assaborint el plaer d'un viatge desitjat observaven els llums que flotaven en la ciutat amb el cervell resetejat.

2a Temporada. Relats curts 3

La família de Jihad havia vingut al poble fugint de la cruel guerra civil que estava assolant el seu país. Allí havia mort més de la meitat de la família; els avis per part de les dues bandes i un parell de tios. Els rebels no havien tingut cap mena de contemplació amb els que fins feia poc eren compatriotes, germans, amics o familiars.

Ella va arribar quan sols tenia tres anys, època en la qual ja havia de ser escolaritzada, així que des del primer moment es va sentir com si fora una persona autòctona. Parlava valencià i tenia els mateixos costums de qualsevol de les seves companyes, que ara s'havien convertit amb amigues.

Durant els primers anys d'acoblament a la vida del poble el pare va treballar en una granja de pollastres que regentava un veí del poble, així que davant d'una tranquil·la i aposentada vida va tindre dues filles més. Eren els únics musulmans que vivien al poble i realment no ho semblaven, si no era pel color de la pell o l'accent estranger que encara conservaven.

A poc a poc Jihad va anar fent-se gran, fins el moment en que va acabar els seus estudis de l'Ensenyament secundari. Les notes havien sigut força bones i ella va decidir que volia continuar estudiant, però aquell estiu seguint les tradicions de la seva família el pare li va suggerir que devia de començar a posar-se un mocador per tapar-se els cabells.

Ella no volia. S'havia criat en un altre país i una altra cultura. No volia prendre partit per cap tipus de religió. A ella sempre li havia semblat bé que els pares continuaren amb les seves creences i que realitzaren els seu ritus i oracions, però ella no era així. Era una xica molt intel·ligent i a més es manifestava com agnòstica. No tenia cap creença.

Així que després d'haver analitzat el paper de les religions en el món junt amb els professors de l'institut havia decidit que el Déu que en algun moment de la història havia existit no tenia res a veure amb el que retien culte cap de les religions del planeta. Eren totes tan falses... Sols actuaven pel propi interès i cap d'elles renunciava als seus bens per tal de beneficiar als més desvalguts.

Així que li va plantejar la situació al pare, el qual va reaccionar desaforadament. Ella li va explicar el que pensava, però ell estava fora de si, així que li va plantejar que s'abraçava a la seva religió o la tirava de casa. La mare va intentar intervenir entre els dos però va ser impossible. Així que Jihad va haver de marxar de casa buscant refugi en casa d'una amiga de l'escola.

La mare no estava d'acord amb la reacció del pare. Ell no era una mala persona. No sabia perquè havia actuat així amb la seva filla, però no li va dir res. Deixaria passar una setmana i llavors actuaria.

Així que va argüir un pla i el va portar a terme. Una vesprada que el pare estava sol a casa va sonar el timbre. Ell es va aixecar del sofà i va obrir la porta. Allí es va trobar a la seva dona i a Jihad, les dues sense mocador-la mare feia trenta anys que el portava-, es va quedar mirant-les sense que li isquera cap paraula de la boca. Jihad va prendre la paraula i li va dir “Pare t'estimem”. Ell va deixar caure una llàgrima per la galta i es va fondre en una forta abraçada amb elles. Va entendre que la família era més important que la religió. Qualsevol d'elles...