2a Temporada. Relats curts 3

La família de Jihad havia vingut al poble fugint de la cruel guerra civil que estava assolant el seu país. Allí havia mort més de la meitat de la família; els avis per part de les dues bandes i un parell de tios. Els rebels no havien tingut cap mena de contemplació amb els que fins feia poc eren compatriotes, germans, amics o familiars.

Ella va arribar quan sols tenia tres anys, època en la qual ja havia de ser escolaritzada, així que des del primer moment es va sentir com si fora una persona autòctona. Parlava valencià i tenia els mateixos costums de qualsevol de les seves companyes, que ara s'havien convertit amb amigues.

Durant els primers anys d'acoblament a la vida del poble el pare va treballar en una granja de pollastres que regentava un veí del poble, així que davant d'una tranquil·la i aposentada vida va tindre dues filles més. Eren els únics musulmans que vivien al poble i realment no ho semblaven, si no era pel color de la pell o l'accent estranger que encara conservaven.

A poc a poc Jihad va anar fent-se gran, fins el moment en que va acabar els seus estudis de l'Ensenyament secundari. Les notes havien sigut força bones i ella va decidir que volia continuar estudiant, però aquell estiu seguint les tradicions de la seva família el pare li va suggerir que devia de començar a posar-se un mocador per tapar-se els cabells.

Ella no volia. S'havia criat en un altre país i una altra cultura. No volia prendre partit per cap tipus de religió. A ella sempre li havia semblat bé que els pares continuaren amb les seves creences i que realitzaren els seu ritus i oracions, però ella no era així. Era una xica molt intel·ligent i a més es manifestava com agnòstica. No tenia cap creença.

Així que després d'haver analitzat el paper de les religions en el món junt amb els professors de l'institut havia decidit que el Déu que en algun moment de la història havia existit no tenia res a veure amb el que retien culte cap de les religions del planeta. Eren totes tan falses... Sols actuaven pel propi interès i cap d'elles renunciava als seus bens per tal de beneficiar als més desvalguts.

Així que li va plantejar la situació al pare, el qual va reaccionar desaforadament. Ella li va explicar el que pensava, però ell estava fora de si, així que li va plantejar que s'abraçava a la seva religió o la tirava de casa. La mare va intentar intervenir entre els dos però va ser impossible. Així que Jihad va haver de marxar de casa buscant refugi en casa d'una amiga de l'escola.

La mare no estava d'acord amb la reacció del pare. Ell no era una mala persona. No sabia perquè havia actuat així amb la seva filla, però no li va dir res. Deixaria passar una setmana i llavors actuaria.

Així que va argüir un pla i el va portar a terme. Una vesprada que el pare estava sol a casa va sonar el timbre. Ell es va aixecar del sofà i va obrir la porta. Allí es va trobar a la seva dona i a Jihad, les dues sense mocador-la mare feia trenta anys que el portava-, es va quedar mirant-les sense que li isquera cap paraula de la boca. Jihad va prendre la paraula i li va dir “Pare t'estimem”. Ell va deixar caure una llàgrima per la galta i es va fondre en una forta abraçada amb elles. Va entendre que la família era més important que la religió. Qualsevol d'elles...