A la
nostra comarca un dels conreus més importants de la història ha
estat el dels cítrics i, més concretament, el de les taronges.
Així, des de que tinc ús de raó recorde com la vida es
desenvolupava al voltant d’aquesta fruita. Aleshores les èpoques
quedaven, clarament, marcades per aquesta mena d’etern retorn
format per la preparació dels camps, la recol·lecció dels fruits
i, finalment, el pagament del producte. Tot aquest procés funcionava
com una màquina ben greixada que operava, perfectament, any rere
any.
Però,
aquesta màquina ha fet fallida i no es posa ningú d’acord on s’ha
produït, que és el que ha deixat de funcionar i, el més important,
quina és la solució. Així, com si d’una d’eixes operacions que
veiem en els programes de televisió on un munt de metges debaten en
un quiròfan al costat d’un malalt, molts són els que al voltant
d’una taula de debat donen opinions, raons i solucions (totes ben
intencionades) sense que s’albire una solució, ni real, ni a curt
termini, al problema.
Malgrat
aquests problemes, els camps, aliens a tota aquesta problemàtica,
continuen amb la seua vida i, molts dels que han tingut la sort de
sobreviure a la dictadura econòmica, al taulell o a les penúries
dels propietaris, continuen amb el cicle vital. Aquell que ja ens
havien ensenyat fa milers d’anys els egipcis.
D’aquesta
manera, quan arriba el bon temps, ja podem vore la simbiosi que
formen els animals i els vegetals. Les abelles, els ocells, els
insectes i els rosegadors acompanyen en el seu procés de creixement
el taronger. Ell, va traient branques i fulles renovades sota el sol
que ja s’ha imposat al fred de l’hivern. Comencen a aparéixer
les primeres flors de tarongina, sempre assetjades per les abelles, i
la flaire ja s’ensuma des de qualsevol racó del nostre territori.
Aquesta flaire ens recorda que el taronger continua viu i que està
preparat per la darrera tasca, la qual serà, l’explosió de color
en forma de fruit per a que, aquest, siga recollit. Acabant,
d’aquesta manera, el procés encetat l’anterior hivern.
Els
que ens hem criat al voltant d’aquests camps no els donem
importància però ells han estat al nostre costat des de la nostra
infantesa. Ells han sigut testimonis de les primeres correries
infantils, ens han donat acolliment sota les seues branques, ens han
donat ombra quan anàvem a berenar a pasqua amb els amics, ens han
deixat veure els nius on acollien les cries de cadernera o verderol
i, també, han aixoplugat molts besos primerencs i furtius.
Encara podem comprovar com, en alguns pobles, els visitants passegen
pels camins envoltats de tarongers, com proven el fruit i com
l’aprecien i com ensumen la flaire que desprenen els arbres.
Aquesta
flaire recorda molts dels perfums que s’utilitzaven a París a
finals del segle XIX on s’utilitzava la pell de la mandarina per
tal de posar-la a la solapa de la jaqueta essent utilitzada com a
perfum.
No,
a nosaltres no ens cal aquesta corfa de taronja. Nosaltres tenim
aquest perfum permanentment que ens recorda que estem envoltats de
tarongers. Un perfum al que no li donem importància i que sols ens
recordem d’ell quan no el tenim. En definitiva, un perfum que ens
ha acompanyat tota la vida i que no hauríem de deixar que
desaparegués. Si ell desapareix haurem perdut una part de la nostra
essència.
