Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 29 de novembre del 2012

2a Temporada. Relats curts 11

Diuen que de vegades el menjar entra per la vista. Sí és veritat, però quantes i quantes vegades el nostre cervell barreja els sentits?.
Els soroll i els sabors ens exciten el subconscient. A l'armari ple de calaixeres que tenim instal·lat en el cervell hi ha algunes persones que tenen tots els calaixos arreglats amb etiquetes identificatives aquest són els que catalogaríem com a cervell moblat. Però hi ha d'altres, sobretot els més desfavorits i gent sense recursos, que ho tenen tot rebolicat.
Al cervell d'aquests últims hi ha un embolic tan gran que quan intentem accedir la resposta sempre són paraules inconnexes i sense sentit.
Aquests, per no tindre, no tenen ni organitzada la seua vida. Són uns éssers indomables o castigats pels excessos, els quals no es deixen governar pel designis del que dóna les ordres, és a dir, pel cervell.
En teoria, en aquest armari imaginari hi ha un munt de records de la nostra vida. Allí es troba la nostra infantesa, la nostra adolescència i la nostra joventut, els quals sempre ocupen un espai privilegiat. Aquests tres passatges de les nostres vides són quelcom que cap dels humans arriba a oblidar mai.
Només cal recordar la famosa frase que sovint solem utilitzar, la qual comença dient: Quan jo era jove... Sí, per molt desordenat que tinguem la nostra ment i la nostra vida sempre hi ha coses que es queden gravades per sempre i que automàticament han ocupat un calaix ordenat, sense saber realment qui posa ordre.
Molts d'aquest són sabors, olors o sentiments, entre els quals es troben la flaire del nostre primer amor, el primer bes o els sabors de la cuina de les nostres mares, que sols desapareixeran quan aquest armari es queda tancat per sempre.

dijous, 22 de novembre del 2012

2a Temporada. Relats curts 10

La maleïda crisi provocada per uns banquers i una colla de polítics, els quals encenien els havans amb bitllets de cinc-cents Euros i bevien whisky de malta, estava fent estralls entre la població. Aquests eren una mena d'Atila moderns que per on passaven no tornava a créixer l'herba.
S'havien convertit amb autèntics assassins silenciosos. No portaven pistola però no els feia cap falta. Mataven a uns i a altres arraconant-los i deixant-los sense diners, cases ni futur.
Eren nouvinguts que s'havien fet amb el poder per culpa d'una societat adormida i enlluernada a la qual havien captivat. Havien enganyat a tothom, així sols amb el gest de fer unes ratlles en un contracte o d'haver dipositat una papereta i un sobre en una urna havien aconseguit fer-se els amos de tot.
Nosaltres, impassibles, observàvem com s'ens reien a la cara sense que fórem capaços de posar-nos d'acord. Ens havien guanyat moralment i socialment, estàvem en una mena d'hibernació com els óssos. Així havien aconseguit un contracte amb la societat que durava de manera indefinida.
Vivíem de prestat i res era nostre, la casa, el cotxe i fins i tot la carrera universitària dels nostres fills era del banc. Aquest ens havia deixat tot el que teníem i nosaltres havíem de rendir comptes sense protestar. Eren uns prestadors com els de l'època de la màfia, els quals posaven les condicions que els interessaven amb el somriure còmplice dels polítics nouvinguts, els quals no havien menjat gairebé mai de calent.
Així que varen aprofitar aquest poder que s'havien atorgat ells mateixos i amb l'excusa d'una crisi que sols patíem els ciutadans del carrer desnonaven pisos sense importar qui eren els que vivien a dintre d'ell. Donava igual que foren persones majors, xiquets xicotets o gent amb problemes físics o psicològics. Ells passaven el rodillo amparant-se amb una signatura i una urna i ens deixaven sense drets.
Fins que una xicoteta part de la societat va decidir lluitar contra aquests poderosos i va començar a guanyar alguna batalla, però malauradament som pocs i necessitem de més gent si volem guanyar la guerra.

dijous, 15 de novembre del 2012

2a Temporada. Relats curts 9

Acostumats a que hi ha coses al món que no canvien mai ens hem adonat que ara el temps és diferent. No és que un segon, un minut o una hora tinguen una durada diferent a la que han tingut tota la vida, però la sensació que tenim en aquests moments és totalment distinta de la que es tenia anteriorment.
Les noves tecnologies i els avenços tan en aparells electrònics com en els informàtics han aconseguit que perdem la noció del temps.
Vivim en tal estat d'ansietat i d'estrès que ja no contemplem asseguts en un paratge idíl·lic com ens passa la vida i les sensacions per davant de nosaltres. Ens hem fet presoners del rellotge i de la seua dictadura. No podem viure sense ell i sempre ens dona la sensació de que va molt lent. Volem que correga més de pressa perquè sempre tenim algun lloc on anar o un munt de coses que fer, però no tenim en compte que quan més de pressa va, menys temps de vida ens queda.
Hauríem de tornar uns anys enrere i contemplar com els nostres avantpassats dominaven el temps. Aquests podien desplaçar-se amb un carro i un cavall durant un munt d'hores sense importar-los el pas de les hores. Així com gaudir de llargues estones en la muntanya asseguts a l'ombra d'una garrofera contemplant el paisatge plàcidament. L'únic que els condicionava la vida era la nit i el dia.
Ara, quan anem al metge, a l'ajuntament o a la tenda volem ser els primers en ser atesos. Els éssers humans estem perdent la condició de la paciència i volem que tot es produïsca de manera immediata. Però això no és tot, ja que quan alguna cosa l'aconseguim en poc temps, ja estem pensant de fer-ne una altra.
Tot això s'ha acabat agreujant amb la immediatesa de les xarxes informàtiques. En aquests moments necessitem que un Whatsapp arribe al destinatari en una dècima de segons o que un correu electrònic tinga resposta ultra ràpida.
Hem perdut la sensació d'espera i el anhel que ens produïa una carta d'un amic, la qual no arribava mai, o la revisió de la bústia, aquesta física, que cada dia guardava algun secret.

dijous, 8 de novembre del 2012

2a Temporada. Relats curts 8

Marta sempre havia sigut una xiqueta amb molt de caracter, però al mateix temps gens conflictiva. Des de ben menuda havia tingut clar tot el que volia fer, així ho havia fet amb els estudis, la vida privada, les amistats i les eleccions que constantment havia hagut de prendre en la seva vida.
Els pares estaven acostumats a que Marta fora així, però quan va decidir que volia emprendre una nova vida i posar-se a viure amb Miquel ells es varen negar en rodó. Sabien que no podien fer-ho perquè ella era major d'edat i podia fer el que volguera en la seua vida, però no estaven disposats a que ella arruïnara la seva vida compartint-la amb un personatge com aquell, el qual tenia en el seu currículum un rosari de detencions per part de la policia a causa dels seus problemes amb l'alcohol i les drogues. Aquest fins i tot havia estat acusat de maltractar una antiga núvia, cosa que ell havia tractat de desmentir sense massa èxit.
No hi havia manera de fer-la canviar d'idea, ella era així. Ho varen intentar els pares, cosins, familiars i algunes de les seves millors amigues, però no hi havia cap possibilitat de que recapacitara. Ella volia que fora així i no atenia a raons vingueren d'on vingueren.
Finalment varen anar a compartir un pis als afores del poble i durant els primers mesos semblava que les coses funcionaven bé. Semblaven molt feliços i se'ls veia passejar pel poble agafats de la mà sempre molt alegres. De fet ell no semblava el mateix i semblava recuperat de tots els problemes que arrossegava de drogues i alcohol. Ella tan tossuda l'havia canviat. Ho almenys això semblava.

divendres, 2 de novembre del 2012

2a Temporada. Relats curts 7


Miquel era un apassionat de la seva feina. Era doblador de cinema des de que als catorze anys va deixar l'escola. A casa feien falta els diners ja que eren tres germans i el pare treballava al camp i la mare es dedicava a netejar cases pel poble.
Aquesta feina l'havia trobada de casualitat ja que un dia que un director de cinema va decidir anar a filmar unes escenes de la seva pel·lícula al poble, ell es va presentar per treballar com a extra. S'havia fet una crida als veïns del poble que es necessitaven cinquanta persones per participar com a extres i allí es va presentar ell.
Va treballar en la pel·lícula i li varen pagar una xicoteta quantitat de diners que els va rebre com si fora aigua de maig. Però allí va trobar l'oportunitat de la seva vida. Miquel, aquell xiquet menut i poc agraciat havia conquerit a un dels tècnics de so que treballaven en aquella pel·lícula. Aquest li va dir que tenia una veu preciosa i que podria tenir un bon futur com a doblador de cinema.
Així que passat un mes es varen presentar en sa casa per oferir-li una feina per doblar una pel·lícula on apareixia Joe Pesci, ja que havien pensat que la seua veu greu i potent podia anar-li molt be al personatge del mafiós.
Poc a poc va anar fent-se un lloc en el món del cinema. Allí va començar a doblar a varis personatges. La seva veu no deixava indiferent a ningú i era una de les més cotitzades del mon del doblatge.
Però li faltava alguna cosa per acabar de ser feliç. Estava sol i físicament era poc agraït, així que sempre que intentava començar alguna relació li acabava eixint malament ja que les expectatives que generava la seva veu no es corresponien amb la resta del personatge.
Miquel, degut a la seua professió, en el primer que es fixava era amb la veu. Així que quan parlava amb alguna xica per tal de començar alguna mena de relació, primer sempre analitzava la seva veu.
Feia temps que li cridava molt l'atenció d'una companya a la que no coneixia físicament però si per la veu, ja que era la dobladora de l'actriu Sharon Stone. Aquella veu el tenia encantat. Era dolça, melosa, agradable, com la carícia d'un xiquet de bolquers.
Ell va contactar amb ella per demanar-li una cita i ella li va respondre afirmativament. El dia que varen quedar ell es va presentar davant d'ella una mica amoïnat, però el destí va fer que ella tampoc fora com ell s'imaginava, així que el va rebre satisfeta.
Aquell dia es va iniciar una relació entre Joe Pesci i Sharon Stone o la d'un tal Miquel i i una tal Teresa.

Fotos de l'entrega del PREMI DE NARRATIVA CIUTAT D'ALMENARA



El dimarts dia 30 va tindre lloc a Almenara l'entrega de premis de la XXXIV edició dels premis de Narrativa. En la categoria de TEMA LLIURE es varen presentar 52 treballs, dels quals, el meu anomenat LA TRANSICIÓ DE L'ADOLESCÈNCIA va obtindre el primer premi. Aquestes són algunes de les fotos de l'acte.