Diuen
que de vegades el menjar entra per la vista. Sí és veritat, però
quantes i quantes vegades el nostre cervell barreja els sentits?.
Els
soroll i els sabors ens exciten el subconscient. A l'armari ple de
calaixeres que tenim instal·lat en el cervell hi ha algunes persones
que tenen tots els calaixos arreglats amb etiquetes identificatives
aquest són els que catalogaríem com a cervell moblat. Però hi ha
d'altres, sobretot els més desfavorits i gent sense recursos, que ho
tenen tot rebolicat.
Al
cervell d'aquests últims hi ha un embolic tan gran que quan intentem
accedir la resposta sempre són paraules inconnexes i sense sentit.
Aquests,
per no tindre, no tenen ni organitzada la seua vida. Són uns éssers
indomables o castigats pels excessos, els quals no es deixen governar
pel designis del que dóna les ordres, és a dir, pel cervell.
En
teoria, en aquest armari imaginari hi ha un munt de records de la
nostra vida. Allí es troba la nostra infantesa, la nostra
adolescència i la nostra joventut, els quals sempre ocupen un espai
privilegiat. Aquests tres passatges de les nostres vides són quelcom
que cap dels humans arriba a oblidar mai.
Només
cal recordar la famosa frase que sovint solem utilitzar, la qual
comença dient: Quan
jo era jove... Sí,
per molt desordenat que tinguem la nostra ment i la nostra vida
sempre hi ha coses que es queden gravades per sempre i que
automàticament han ocupat un calaix ordenat, sense saber realment
qui posa ordre.
Molts
d'aquest són sabors, olors o sentiments, entre els quals es troben
la flaire del nostre primer amor, el primer bes o els sabors de la
cuina de les nostres mares, que sols desapareixeran quan aquest
armari es queda tancat per sempre.