Des
que Carles havia acabat la carrera de dret no havia parat mai de
treballar. Ho feia en el mateix despatx d'advocats en el que va
entrar a fer les pràctiques de la carrera universitària. Allí es
deixava cada dia una part de la seua vida. Feia un munt d'hores,
moltes vegades menjava qualsevol cosa al seu despatx i la vida de
parella la tenia mig abandonada.
Era
un preu que havia de pagar si volia continuar treballant i el dia de
demà obrir el seu propi negoci.
Per
una banda no li importava fer tantes hores a la feina ja que era una
professió que li encantava. En els judicis se sentia com peix en
l'aigua, es movia per dintre dels jutjats com si fora el seu hàbitat
natural i fins i tot la seua manera d'expressar-se era la que
s'utilitzava en el món de la justícia.
Anava
sempre amb vestits i corbata (poca gent l'havia vist vestit d'una
altra manera), cosa que contrastava amb els personatges que
defensava, tots ells gent amb problemes judicials enquistats, amb poc
de cervell i amb indumentàries que poc tenien en comú amb la
utilitzada per Carles.
Però
al costat d'ell, encara que no ho semblara, hi havia una altra
persona, Maria. Ella era la seua núvia des de la universitat i
compartien un pis menut als afores de la ciutat. Era mestra d'escola
i el seu horari era molt diferent al d'ell. Així mentre que ella
acabava a les cinc de treballar, ell no tenia horari.
S'estimaven
molt i es telefonaven gairebé deu vegades al dia. Sens dubte ell
tenia una mena de sentiment de culpabilitat per no poder passar
tantes hores amb ella. Però moltes nits quan arribava a casa ella ja
se'n havia anat al llit cansada d'esperar que el plat que tenia al
seu davant s'acabara buidant. Així, mentre mirava la televisió amb
el sopar preparat per a tots dos, sonava el telèfon i ell l'avisava
de que aquella nit tampoc aniria a sopar.
Passat
un temps es varen separar. S'estimaven com el primer dia, però ella
no podia resistir més. Així que Carles es va quedar amb el pis que
compartien i ella va marxar a un altre més a prop de l'escola on
treballava.
Malgrat
tot això no varen perdre el contacte. Ell pensava que quan poguera
abandonar la feia i muntar el seu propi despatx podrien tornar a
reprendre la relació on l'havien deixada. De fet continuava
telefonant-li gairebé tots els dies i si ella no contestava,
almenys, escoltava la seua veu enregistrada al contestador i se
sentia alleugerit i feliç. Li agradava escoltar la veu suau i dolça
de Maria. Aquesta li portava tants records...
Fins
que passats uns anys ella, entenent que la relació no tenia volta
enrere, va decidir començar a eixir amb un company de la feina. Amb
ell la vida va canviar de maner radical, tenien les vesprades per
estar junts, eixien cada cap de setmana, anaven al cinema i al teatre
i, fins i tot, anaven de vacances. Tot això era el que havia volgut
fer amb Carles i no havia pogut.
Però
encara que ella tenia una nova parella, ell continuava telefonat-la,
però aleshores ella, de vegades, ja no li agafava el telèfon.
Carles sabia que s'havia equivocat, que havia prioritzat la feina
davant una relació amb l'amor de la seua vida, però almenys li
quedava la veu suau i dolça del contestador telefònic.
