4a Temporada. Relat 9

Des que Carles havia acabat la carrera de dret no havia parat mai de treballar. Ho feia en el mateix despatx d'advocats en el que va entrar a fer les pràctiques de la carrera universitària. Allí es deixava cada dia una part de la seua vida. Feia un munt d'hores, moltes vegades menjava qualsevol cosa al seu despatx i la vida de parella la tenia mig abandonada.

Era un preu que havia de pagar si volia continuar treballant i el dia de demà obrir el seu propi negoci.

Per una banda no li importava fer tantes hores a la feina ja que era una professió que li encantava. En els judicis se sentia com peix en l'aigua, es movia per dintre dels jutjats com si fora el seu hàbitat natural i fins i tot la seua manera d'expressar-se era la que s'utilitzava en el món de la justícia.

Anava sempre amb vestits i corbata (poca gent l'havia vist vestit d'una altra manera), cosa que contrastava amb els personatges que defensava, tots ells gent amb problemes judicials enquistats, amb poc de cervell i amb indumentàries que poc tenien en comú amb la utilitzada per Carles.

Però al costat d'ell, encara que no ho semblara, hi havia una altra persona, Maria. Ella era la seua núvia des de la universitat i compartien un pis menut als afores de la ciutat. Era mestra d'escola i el seu horari era molt diferent al d'ell. Així mentre que ella acabava a les cinc de treballar, ell no tenia horari.

S'estimaven molt i es telefonaven gairebé deu vegades al dia. Sens dubte ell tenia una mena de sentiment de culpabilitat per no poder passar tantes hores amb ella. Però moltes nits quan arribava a casa ella ja se'n havia anat al llit cansada d'esperar que el plat que tenia al seu davant s'acabara buidant. Així, mentre mirava la televisió amb el sopar preparat per a tots dos, sonava el telèfon i ell l'avisava de que aquella nit tampoc aniria a sopar.

Passat un temps es varen separar. S'estimaven com el primer dia, però ella no podia resistir més. Així que Carles es va quedar amb el pis que compartien i ella va marxar a un altre més a prop de l'escola on treballava.

Malgrat tot això no varen perdre el contacte. Ell pensava que quan poguera abandonar la feia i muntar el seu propi despatx podrien tornar a reprendre la relació on l'havien deixada. De fet continuava telefonant-li gairebé tots els dies i si ella no contestava, almenys, escoltava la seua veu enregistrada al contestador i se sentia alleugerit i feliç. Li agradava escoltar la veu suau i dolça de Maria. Aquesta li portava tants records...

Fins que passats uns anys ella, entenent que la relació no tenia volta enrere, va decidir començar a eixir amb un company de la feina. Amb ell la vida va canviar de maner radical, tenien les vesprades per estar junts, eixien cada cap de setmana, anaven al cinema i al teatre i, fins i tot, anaven de vacances. Tot això era el que havia volgut fer amb Carles i no havia pogut.

 Però encara que ella tenia una nova parella, ell continuava telefonat-la, però aleshores ella, de vegades, ja no li agafava el telèfon. Carles sabia que s'havia equivocat, que havia prioritzat la feina davant una relació amb l'amor de la seua vida, però almenys li quedava la veu suau i dolça del contestador telefònic.