Va
pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de
treure de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol, que
es negava a amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja
vesprada, els tindria secs abans d'anar-se'n a dormir.
Mentre
els estenia en els fils de pita que tenia instal·lats en forma de
teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la
seva ombra gairebé tot el poble.
L'ombra
la proporcionava la penya espiadora
que romania impassible al pas del temps en el cim de la muntanya.
Ella havia vist passar les dècades
sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus
enfrontaments d'una guerra entre germans i de molts anys de penúries
i de fam. Allí continuava amb la companyia d'unes velles trinxeres
que encara es negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la
gent. Aquestes havien sigut construïdes
per la mà de l'home però en acabar la seva funció restaven
impassibles
dalt del cim al costat de la penya.
Ell
feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer.
La tenia allí davant dels seus nassos, com sempre
tan majestuosa, però ara semblava que li passava alguna cosa. Era
com un malalt que necessita treure's un pes de sobre. Necessitava
algú que l'escoltara.
A
la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè
els anys li passaven factura. En arribar al seu costat la va trobar trista i una mica seriosa.
Es va gitar al seu costat i va començar a comprovar des de la
perspectiva que li proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de
la seva tristesa.
Es
va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el
cel i la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan
decaiguda. Des d'allí es podia comprovar com la mà de l'home havia
anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per
urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que aquesta mà s'havia encarregat d'estendre als seus peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada