3a Temporada. Relat 27

Quan ens pregunten pel carrer per l'edat que tenim sempre tenim dubtes a l'hora de respondre. Se'ns fa difícil el recompte i ja no sabem ben bé si en tenim quaranta-u, quaranta-dos, tres o uns quants més. Els dies han passat de pressa i hem passat de complir quaranta a complir-ne cinquanta o seixanta. Ja no són sols els dies els que passen ràpidament, ho són les setmanes, els mesos i els anys.

Però el temps, que ara passa tan ràpid, no tenia la mateixa velocitat quan érem joves. Llavors el temps no avançava i l'arribada als anhelats dihuit anys es feia eterna. Cada any durava com ara en duren cinc i les fulles dels calendaris queien tan lentes com les fulles que cobreixen els boscos en la tardor.

Però quan realment ens adonem de l'edat és quan una persona d'una edat semblant a la nostra desapareix. És en eixe moment quan fem un recompte mental i calculem de manera ràpida els anys que tenim i de sobte ens ve una sèrie de dubtes per als que no tenim resposta, Som joves per morir? O ja som prou vells? Tenim l'edat que marca el nostre rellotge biològic o realment semblem més joves? Però tots aquests dubtes acaben responent-se per si sols.

Així podem dir que l'edat és un número, no significa que som més o menys vells, sinó que cadascú en el seu subconscient té l'edat que vol tenir. Per això les pèrdues sempre ens semblen massa ràpides.

Totes aquestes coses que se'ns passen de tant en tant pel cap no deurien de ser un impediment per poder gaudir de la vida, dels amics o de la natura. Nosaltres no podem fer res contra aquest maleït rellotge que no para mai. Aquest enemic de la joventut, de la societat, de la vida. Ell, amb un moviment silenciós va avançant sense pressa però sense pausa i cada moment que passa és un moment de vida que consumim, per la qual cosa no deuríem de pensar en el futur.

Cal tenir en compte que la major part de les vegades el futur va en contra nostra, així quan desitgem que un hora, un dia o un mes passen ràpids estem fent que la nostra vida també avance. Per la qual cosa deuríem de pensar en el present, desitjar que les fulles del calendari quedaren aturades per sempre i que la felicitat i el plaer foren eterns. Que guanyem desitjant que passe el temps ràpid? No seria preferible que el rellotge aturara les seues sagetes?

 Com tot açò és, de moment, quelcom impossible, gaudim del temps, dels moments agradables que ens dona aquesta, de vegades, maleïda vida. Aprofitem les vacances de les que gaudirem aquest estiu, observem des de les terrasses les postes de sol amb una cervesa a la mà i compartim tertúlies amb amics i companys d'estiu mentre pensem com aturar el temps per sempre.