Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 8 de febrer de 2013

2a Temporada. Relats curts 18 (En memòria de Manuel Borràs)

Regirant pel subconscient (Què és això?) he trobat un calaix amb una etiqueta que posa memòria. L'he oberta esperant trobar en el seu munt d'anecdotes i de records alguns relacionats en l'etapa en que Manolo (Don Borràs) intentava ensenyar-nos a desxifrar una sèrie de números, de parentesis i de símbols als quals molts de nosaltres miràvem amb desgana.
Recorde la cigarreta de tabac negre de la marca Ducados sempre encesa als seus llavis, i com el fum que deixava eixir dels seus pulmons anava entre bambalines en l'ambient d'aquella humida i envellida classe.
Fumava de manera compulsiva, era una mena de Humphrey Bogart, i tan prompte fotia un crit que despertava a alguns companys que dormien amb els ulls oberts, com feia volar un esborrador que impactava en el rostre d'algú que sí que dormia amb els ulls tancats. Tot això sense que la cigarreta es moguera el més mínim dels seus llavis.
Omplia la pissara amb una facilitat inimaginable. Aquesta, de color ver i de material de fusta conglomerada, suportava estòicament les sàvies lliçons del mestre, i les operacions tan inconnexes que els alumnes feiem sobre ella.
Tots sabiem quan arribava a l'escola ja que durant molts anys va circular amb un cotxe tan lleig com peculiar, el qual s'assemblava a ell com si fora el seu germà. Un Crysler antic de color blau d'estil americà creuava el poble fins detindre's a la porta de l'escola. Llavors baixava d'ell Manolo, com no, amb la cigarreta fumejant entre els seus llavis.
Aquest fum tan enlluernador per nosaltres va anar minvant a Manolo i a poc a poc va anar passant-li factura. Però ell no va renunciar mai a aquell plaer, el qual darrerament s'havia convertit amb una fruita prohibida que anhelava i que gaudia amb molta passió de manera fugissera.
Així ens ho va demostrar la darrera vegada que va estar entre nosaltres, on la seva simpatia i la seva amabilitat va quedar manifesta durant tota la nit. Va ser una mena de comiat, el qual varem agraïr tots els presents i del qual no ens oblidarem.
Al calaix dels records de molts dels nostres cervells quedarà per sempre la seua figura unida a la pissarra plena d'eqüacions, envoltades del gris fum que lliscava per la classe.
Gràcies Manolo!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada