La tarongina

A la nostra comarca un dels conreus més importants de la història ha estat el dels cítrics i, més concretament, el de les taronges. Així, des de que tinc ús de raó recorde com la vida es desenvolupava al voltant d’aquesta fruita. Aleshores les èpoques quedaven, clarament, marcades per aquesta mena d’etern retorn format per la preparació dels camps, la recol·lecció dels fruits i, finalment, el pagament del producte. Tot aquest procés funcionava com una màquina ben greixada que operava, perfectament, any rere any.

Però, aquesta màquina ha fet fallida i no es posa ningú d’acord on s’ha produït, que és el que ha deixat de funcionar i, el més important, quina és la solució. Així, com si d’una d’eixes operacions que veiem en els programes de televisió on un munt de metges debaten en un quiròfan al costat d’un malalt, molts són els que al voltant d’una taula de debat donen opinions, raons i solucions (totes ben intencionades) sense que s’albire una solució, ni real, ni a curt termini, al problema.

Malgrat aquests problemes, els camps, aliens a tota aquesta problemàtica, continuen amb la seua vida i, molts dels que han tingut la sort de sobreviure a la dictadura econòmica, al taulell o a les penúries dels propietaris, continuen amb el cicle vital. Aquell que ja ens havien ensenyat fa milers d’anys els egipcis.

D’aquesta manera, quan arriba el bon temps, ja podem vore la simbiosi que formen els animals i els vegetals. Les abelles, els ocells, els insectes i els rosegadors acompanyen en el seu procés de creixement el taronger. Ell, va traient branques i fulles renovades sota el sol que ja s’ha imposat al fred de l’hivern. Comencen a aparéixer les primeres flors de tarongina, sempre assetjades per les abelles, i la flaire ja s’ensuma des de qualsevol racó del nostre territori. Aquesta flaire ens recorda que el taronger continua viu i que està preparat per la darrera tasca, la qual serà, l’explosió de color en forma de fruit per a que, aquest, siga recollit. Acabant, d’aquesta manera, el procés encetat l’anterior hivern.

Els que ens hem criat al voltant d’aquests camps no els donem importància però ells han estat al nostre costat des de la nostra infantesa. Ells han sigut testimonis de les primeres correries infantils, ens han donat acolliment sota les seues branques, ens han donat ombra quan anàvem a berenar a pasqua amb els amics, ens han deixat veure els nius on acollien les cries de cadernera o verderol i, també, han aixoplugat molts besos primerencs i furtius.

Encara podem comprovar com, en alguns pobles, els visitants passegen pels camins envoltats de tarongers, com proven el fruit i com l’aprecien i com ensumen la flaire que desprenen els arbres.

Aquesta flaire recorda molts dels perfums que s’utilitzaven a París a finals del segle XIX on s’utilitzava la pell de la mandarina per tal de posar-la a la solapa de la jaqueta essent utilitzada com a perfum.

 No, a nosaltres no ens cal aquesta corfa de taronja. Nosaltres tenim aquest perfum permanentment que ens recorda que estem envoltats de tarongers. Un perfum al que no li donem importància i que sols ens recordem d’ell quan no el tenim. En definitiva, un perfum que ens ha acompanyat tota la vida i que no hauríem de deixar que desaparegués. Si ell desapareix haurem perdut una part de la nostra essència.

EL COR

EL COR

No se si 50 anys són mots o pocs. La sensació temporal és una cosa personal de cadascuna de les persones, però el que si és cert és que després de tants anys han passat moltes coses. Des de la llunyania, com si fóra ahir, encara recordem els jocs del carrer, aquell sabor de la llet acabada d'encetar a l'hora d'esmorzar, la flaire de fusta vella dels antics pupitres sense evolucionar amb el temps i les mirades furtives buscant les primeres carícies.

Si, són 50 anys. Temps suficient per celebrar una estupenda diada i també pel record de molts que han quedat en el camí. És llei de vida però, aquests, encara presents en els nostres records, escolten els sons, les paraules i el calor dels que encara els recordem (i els recordarem).

Aquests anys ens han fet madurar, el cor (moltes vegades més que el cervell) ens ha portat de la mà, perquè una altra cosa no, però en aquesta colla de gent el cor és molt gran i si les coses es fan amb il·lusió, de vegades, tampoc cal el cervell.

Ahir ens varem deixar portar pels carrers de la nostra infantesa, per tots els cantons on la nostra joventut gaudia d'un temps, d'uns espais i d'un poble fet a la nostra mesura (semblava que aquest temps no passaria mai...). I ens varem deixar anar des dels primers acords que sorgien de les veus serioses barrejades amb els sons d'una guitarra i una harmònica marcades pel sentiment, per la companyia, la conversa i el plaer de compartir taula i paraula i per un tren que ens portava cap a un infinit ple de projectes, de somnis de joventut i de records.

Ja a trenc d'alba, els balls, uns arcs que molts de nosaltres teníem oblidats. els micròfons agafats amb força i passió, les cançons cantades amb sentiment i eixos records de joventut s'aferraven a un dia inoblidable que ningú volia que tinguera fi. Però el temps passa i en el record sempre quedaran dies com aquest (i com els anteriors) on en aquesta paret de pedra desigual anomenada «La Cantera», que ens ha vigilat de manera silenciosa durant tants anys, encara ressonen les darreres notes musicals del dia, les veus atrevides de cançons que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i on, de ben segur, alguns dels absents, observaven i cantaven allò que de les nostres goles eixia.

 Els records sempre queden, però queda alguna cosa millor que neix dels nostres cors,i no és altra que «L'amistat».

5a Temporada. Relat 8

Des de que tenim ús de raó escoltem parlar als més majors d'un fet que sembla inevitable, que és la mort. Ara apareixen científics i investigadors que diuen que arribarà el dia en que no ens morirem. No se si això serà possible o no, però aquells que ho manifesten ho asseveren amb un convenciment que sembla que tenen raó.

Tampoc tinc ni idea si morim o no morim. Sols se que quan una persona ¿mor? desapareix de les nostres vides i no la tornem a veure més. Aleshores tothom sembla estar d'acord en que aquesta mort és un viatge sense retorn. Una mena de viatge amb bitllet d'anada però no de tornada.

Recorde aquelles persones que vivien en un lloc molt llunyà. Llunyà d'on?. Segons com es mire o des d'on es mire els llocs estan allunyats o propers... Però sí, aquella família vivia allunyada del cor de la moda, del plaer, de la bonança, de les anomenades milles d'or i del poder econòmic.

No tenien present ni futur, sols els quedava el passat, i aquest era tan dolent que no tenien ganes, ni volien recordar-lo. Era un passat ple de fam, de set i de vida. Havien conviscut amb el soroll de les bombes, dels trets de metralletes i de pols dels edificis enderrocats.

No coneixien casa, ni xalet com els del primer món. Sols coneixien misèria, pedra trencada, pols i rajoles desfetes. No recordaven cap nit en que hagueren pogut dormir sense que res els despertara. No coneixien el que era menjar asseguts amb cadires en una taula. Per no parlar de medecines, dutxes, lavabos, ni escoles.

No tenien res que perdre i varen decidir marxar «en busca d'una vida millor», però després de travessar fronteres, de pluges, de fred, de calor, de gana i de tristesa varen arribar a un punt on hi havia una mena de tap. Un lloc on més gent com ells es trobava amuntegada i no podia passar. Llavors la família va ser separada. Els pares varen ser retornats al seu país d'origen i els seus fills els exiliaren a un país del primer món. Havien estat separats i, possiblement, no es tornarien a veure mai més.

Havien perdut els seus fills i la família havia quedat destrossada. Si la mort és la desaparició dels éssers humans. La constatació de que a una persona no vas a veure-la més. Què havia passat amb aquestes persones que havien estat separades per sempre? Havien mort o estaven vives?. No seria una mort en vida?.

 Malauradament així hi ha moltes morts, però són menys importants que les sofertes pels que porten els carros del super ple de menjar de degustació, es passegen amb un descapotable o els que des del seus despatxos, amb vestit i corbata contemplen les llums de la ciutat quan s'adorm. 

5a Temporada. Relat 6

Algunes persones asseguren que han vist algun OVNI. Existeixen fotos, vídeos i tota mena d'enregistraments que, almenys, ens podrien fer creure que des d'un altre planeta o una altra galàxia venen a visitar-nos sense que sapiguem el motiu de la visita.

Els que manifesten que han tingut contacte amb aquests estranys diuen que venen en son de pau i que són persones molt més intel·ligents que nosaltres. Que tenen un poder mental molt desenvolupat i que es comuniquen en qualsevol llengua.

No pose en dubte que aquests éssers ens visiten i que observen tot el que fem els humans, però com que sempre he estat una mica incrèdul no m'acabe de creure tot el que envolta el moviment extraterrestre, encara que pense que no estem sols en un univers que no sabem on té ni l'origen ni el fi.

Però si fora veritat que aquest personatges venen de visita al nostre planeta m'agradaria poder parlar amb ells encara que fóra una xicoteta estona. No necessitaria massa temps però, ja que amb els homes i dones que habitem aquest planeta no hi ha solució possible, intentaria convèncer-los per a que ens pogueren ajudar. M'aprofitaria de la seua suposada intel·ligència, de l'avançada tecnologia i dels mitjans de que disposen per poder fer-los veure tot el que li estem fent al nostre planeta.

De ben segur que no entendrien que ens preocuparem més per destruir que per construir, que tota una raça es matara entre ella, que ens girarem d'esquena davant els problemes que afecten a la humanitat. No permetrien que aquests mandataris, elegits per tots nosaltres, aprovaren lleis que van en contra de la societat, que s'escudaren sota un parlament, unes lleis i unes mesures de seguretat que paguem entre tots els ciutadans. Tampoc li trobarien sentit a que en una manifestació esportiva o en una celebració isqueren milions de persones al carrer, mentre que davant de decisions injustes ens quedarem quiets a casa observant com una minoria es manifesta als carrers.

Crec, sincerament, que unes persones amb un nivell de sapiència tan elevat el que menys entendrien en aquests moments seria que deixarem abandonats uns refugiats que fugen de la guerra mentre que cap dels nostres mandataris faça res. No podrien suportar veure com moren de fam, de fred, o de malalties comunes unes persones que l'única culpa que tenen és la de patir unes dictadures cruels i uns països que miren cap a un altre costat. No hi ha dret a que ens oblidem dels refugiats, tampoc hi ha dret a que les institucions no facen res. És una vergonya per a una societat i per a tota una raça que s'autoproclama racional.

 Però, mentrestant, en un altre punt de la inhumana Unió Europea en un recinte amb més de cinquanta-mil persones s'escolten uns crits, però no criden per donar solució per als refugiats, criden perquè un xaval que guanya milions d'euros, amb el peu, ha posat una pilota dins d'una xarxa. 

5a Temporada. Relat 5

Que la vida està plena de preguntes sense resposta tots ho sabem. Que moltes de les preguntes que ens fem les deixem en l'aire perquè ningú les respondrà també. Però, així i tot, el nostre cervell es passa els dies processant informació. Quan dormim, quan caminem, quan mengem... El cervell no para mai. No es reinicia. No para mai ni se li acaben les piles.

Però el cervell no té resposta a totes les qüestions per més quotidianes que semblen. Algunes perquè no les sabem, altres perquè no les sap ningú i altres perquè, encara que semble mentida, o no tenen resposta o aquesta no és gens convincent.

No se si la gent es fa moltes preguntes al llarg d'una jornada. Jo si que me'n faig i també em pregunte que es pregunta la gent.

Aquesta situació és com una mena de bucle que no té eixida. Preguntar, repreguntar i no obtindre cap resposta no té cap sentit, però la curiositat fa que el nostre subconscient no pare de cercar respostes. No son sols els xiquets els que necessiten respostes perquè sempre estan preguntant Per què?. Som tots els éssers humans els que necessitem respostes a algunes qüestions i en alguns moments determinats.

Preguntes hi ha moltes però en deixe unes quantes per a que aneu pensant la resposta si és que hi ha.

Perquè continuen havent murs en el món i encara se'n estan construint més? Per què el pressupost que el primer món inverteix en productes per aprimar-se i fer esport supera el que es destina per eradicar la fam a l’Àfrica?, Per què les tortugues i els peixos dels nostres fills estan millor alimentats que 2/5 parts del món humà?, Per què qualsevol líder mundial pot assassinar impunement? Per què als tribunals internacionals sols es jutgen uns determinats crims i altres no? Per què la Mediterrània continua essent la fossa comuna de milers d’emigrants? Per què alguns s'apropien de milions d'Euros i no entren a la presó i altres per una llauna de sardines són condemnats? Qui són els immigrants? Qui no és immigrant? Què és una frontera? I un país?

 Són moltes preguntes que poden admetre un munt de respostes (moltes interessades) però cap d'elles ens soluciona cap dels dubtes.

5a Temporada. Relat 4

Si algú va inventar el món, cosa que no se però que tampoc em preocupa. Si un ser inimaginable amb molt poder va crear les persones, els éssers vius i les plantes, tampoc ho se, però no tinc massa interès per saber-ho. Tant em fa si algú ho ha fet, s'ho ha inventat, si vivim en un món paral·lel a altres mons o si ara en el món en que vivim estem mort per sobreviure després o ara estem vius i morirem després. És una cosa que se m'escapa de les mans i a més el meu cervell, ja amb una certa edat, no es pot permetre el luxe d'utilitzar més matèria gris per tractar d'esbrinar una matèria tan complexa.

El que si que em sembla un encert d'aquest món (o infern o avantmort o el que siga) són, entre moltes coses, aquestes: la primera és la salut, un element tan important i que, curiosament, sols ens recorde'm d'ell quan no el tenim. Així en molts països el que es desitja en les celebracions és salut i nosaltres apel·lem a la sort. La salut és més important del que sembla, però tal com passa en moltes coses de la vida, l'apreciem tal com van passant els anys i quan comença a donar símptomes d'esgotament. Aquesta la tenim, o no, rics, pobres, alts, guapos negres o blancs. No hi ha distinció ni classes.

Un altres dels encerts és la data de la mort. Em sembla important que ningú sàpiga ni l'hora ni la data de la seua mort, si no és que se la provoca. D'aquesta manera podem viure sense pensar quan es produirà, si ens pillarà joves o grans, si ens agafarà gitats al llit, jugant a pàdel o dormint. Si sabérem la data i l'hora del desenllaç no seríem feliços, no sabríem que fer mentre esperem ni quina roba posar-nos per l'ocasió.

 Però una cosa que em preocupa, encara que en aquest futur tecnològic meravellós en que ens trobem immersos segur que tindrà solució, és la connexió del cervell amb la informàtica, però no per poder manipular-lo i aprofitar-nos d'ell, si no per que d'aquesta manera podríem establir un port d'eixida i poder fer una còpia de seguretat. Imagineu per un moment que haguérem pogut fer una còpia del cervell de Da Vinci? O d'Einstein? O de Vivaldi? Això si que seria un encert que no es va tenir en compte quan algú (si és que va ser algú) va crear els éssers vius. Si, modestament, tinguera l'ocasió li diria que si de cas pensa en crear-ne un altre li recomane que s'ho vaja rumiant. La sapiència i la intel·ligència s'haurien de poder transmetre i conservar-los com a patrimoni universal.

5a Temporada. Relat 3

L'escola de poble, la de tota la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a la pissarra plena de lletres i de números.

Els professors que havien anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.

Per part dels governs municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de tenir.

El pas dels anys l'havia afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot acaba, i allò va acabar.

Al poc temps va ser la construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats, xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava tocada de mort.

Llavors va ser quan l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim temps possible per poder portar un altre jornal a casa.

Com sempre passa, la crisi va arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en una escola que es moria de tristesa.

L'escola havia perdut la llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la desaparició de l'escola.

Això va fer que l'escola es salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra. L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar a escodrinyar per les velles finestres.

 Aquest immigrants havien salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats de segona.