Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 19 de desembre de 2015

5a Temporada. Relat 3

L'escola de poble, la de tota la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a la pissarra plena de lletres i de números.
Els professors que havien anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.
Per part dels governs municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de tenir.
El pas dels anys l'havia afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot acaba, i allò va acabar.
Al poc temps va ser la construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats, xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava tocada de mort.
Llavors va ser quan l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim temps possible per poder portar un altre jornal a casa.
Com sempre passa, la crisi va arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en una escola que es moria de tristesa.
L'escola havia perdut la llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la desaparició de l'escola.
Això va fer que l'escola es salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra. L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar a escodrinyar per les velles finestres.

 Aquest immigrants havien salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats de segona.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada