Les campanes tocaven a morts i
el poble s'omplia de rogles on tothom comentava el que havia passat.
Encara era matí, però la notícia ja s'havia escampat per tot
arreu. En les converses improvisades al carrer les preguntes i els
gestos eren d'incredulitat. Com podia ser? Que havia passat?. Era tan
jove... Eren les primeres reaccions a la mort d'Enric.
Ell ho observava tot des d'un
plànol superior. El cos li flotava en l'aire com si no hi haguera
gravetat. Es movia sense sentit tal i com ho feien els astronautes
que havia vist a les sales de cine. No entenia que passava. Tampoc
sabia de qui parlaven. Però ell parlava i ningú l'escoltava.
Intentava cridar més fort, però tampoc. Li va tocar l'esquena a una
de les dones que formaven el rogle, però la mà la va travessar.
Passava alguna cosa però no sabia el que, així que va decidir anar
a casa.
En arribar va veure un munt
de gent a la porta. Alguns ploraven, altres es lamentaven i molts
d'ells restaven en silenci. Va passar entre mig sense que cap dels
presents li fera cas. Eren tots coneguts, però alguna cosa molt greu
devia estar passant perquè, en veure'l, ningú es va ni girar.
Al travessar la porta la
sensació de malestar es va apoderar d'ell. Alguna cosa molt greu
devia passar, encara que no sabia el què. Va veure a la seua dona i
als seus fills plorant davant el sofà de casa i va respirar. Es
trobaven bé. I en acostar-se va veure uns peus que sobreeixien del
moble. Eren unes sabates esportives com les seues, com les que
portava en aquell moment. Llavors al apropar-se del tot va veure el
rostre de la persona estesa al sofà. Era ell.
Estava mort. Ara entenia el
que li passava, perquè flotava, perquè no el sentia ningú, perquè
no li feien cas. Però com podia ser que fóra mort si ell ho veia i
ho escoltava tot?. Devia ser eixa sensació, que diuen, que tenen les
persones quan moren?. Però com havia mort? De fet ni se'n havia
adonat.
El varen enterrar al
cementeri municipal. Ell no volia, preferia la incineració. Però sa
mare, que encara vivia, volia un lloc on anar a visitar-lo i aquest
lloc no era altre que el cementiri.
En portar-lo per soterrar
encara mantenia la sensació que era viu. Ho continuava veien tot i
escoltant tot, encara que estava dintre d'un taüt de fusta marró
reblat i tancat en clau. Ell sempre s'havia preguntat perquè ho
tancaven tan tancat si d'allí ja no eixia ningú.
Però va notar que el cos
absent, de sobte, es tornava pesat. Parlava i s'escoltava la veu. Els
plors i els laments s'escoltaven com sempre, com quan era viu.
Semblava impossible però havia tornat a la vida. Així que va
començar a pegar cops de puny i de peu a dintre del taüt. Estava
viu i l'havien d'escoltar. Cridava amb totes les seues forces. Fins
que una veu va dir que s'escoltaven sorolls. Varen parar atenció i
tots ho varen poder escoltar. Llavors varen procedir a l'obertura del
taüt on, de nou, va veure la llum. Es va tocar el front i el tenia
banyat. Estava suat, tenia la boca seca, però la visió encara no
era massa clara. De sobte va escoltar una campana. Es va girar. Era
el despertador. Tot havia estat un somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada