Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 15 de novembre de 2015

5a Temporada. Relat 2

Les campanes tocaven a morts i el poble s'omplia de rogles on tothom comentava el que havia passat. Encara era matí, però la notícia ja s'havia escampat per tot arreu. En les converses improvisades al carrer les preguntes i els gestos eren d'incredulitat. Com podia ser? Que havia passat?. Era tan jove... Eren les primeres reaccions a la mort d'Enric.
Ell ho observava tot des d'un plànol superior. El cos li flotava en l'aire com si no hi haguera gravetat. Es movia sense sentit tal i com ho feien els astronautes que havia vist a les sales de cine. No entenia que passava. Tampoc sabia de qui parlaven. Però ell parlava i ningú l'escoltava. Intentava cridar més fort, però tampoc. Li va tocar l'esquena a una de les dones que formaven el rogle, però la mà la va travessar. Passava alguna cosa però no sabia el que, així que va decidir anar a casa.
En arribar va veure un munt de gent a la porta. Alguns ploraven, altres es lamentaven i molts d'ells restaven en silenci. Va passar entre mig sense que cap dels presents li fera cas. Eren tots coneguts, però alguna cosa molt greu devia estar passant perquè, en veure'l, ningú es va ni girar.
Al travessar la porta la sensació de malestar es va apoderar d'ell. Alguna cosa molt greu devia passar, encara que no sabia el què. Va veure a la seua dona i als seus fills plorant davant el sofà de casa i va respirar. Es trobaven bé. I en acostar-se va veure uns peus que sobreeixien del moble. Eren unes sabates esportives com les seues, com les que portava en aquell moment. Llavors al apropar-se del tot va veure el rostre de la persona estesa al sofà. Era ell.
Estava mort. Ara entenia el que li passava, perquè flotava, perquè no el sentia ningú, perquè no li feien cas. Però com podia ser que fóra mort si ell ho veia i ho escoltava tot?. Devia ser eixa sensació, que diuen, que tenen les persones quan moren?. Però com havia mort? De fet ni se'n havia adonat.
El varen enterrar al cementeri municipal. Ell no volia, preferia la incineració. Però sa mare, que encara vivia, volia un lloc on anar a visitar-lo i aquest lloc no era altre que el cementiri.
En portar-lo per soterrar encara mantenia la sensació que era viu. Ho continuava veien tot i escoltant tot, encara que estava dintre d'un taüt de fusta marró reblat i tancat en clau. Ell sempre s'havia preguntat perquè ho tancaven tan tancat si d'allí ja no eixia ningú.

 Però va notar que el cos absent, de sobte, es tornava pesat. Parlava i s'escoltava la veu. Els plors i els laments s'escoltaven com sempre, com quan era viu. Semblava impossible però havia tornat a la vida. Així que va començar a pegar cops de puny i de peu a dintre del taüt. Estava viu i l'havien d'escoltar. Cridava amb totes les seues forces. Fins que una veu va dir que s'escoltaven sorolls. Varen parar atenció i tots ho varen poder escoltar. Llavors varen procedir a l'obertura del taüt on, de nou, va veure la llum. Es va tocar el front i el tenia banyat. Estava suat, tenia la boca seca, però la visió encara no era massa clara. De sobte va escoltar una campana. Es va girar. Era el despertador. Tot havia estat un somni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada