Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 19 d’octubre de 2015

5a Temporada. Relat 1

La lluita era cruenta en molts llocs del país, però als pobles, molts dels veïns, no sabien perquè lluitaven, i de vegades canviaven de bàndol segons el seu interès convertit en ganes de viure i per un instint natural de supervivència.
Poc a poc els bàndols es varen anar definint. Tots eren d'un o d'un altre. També hi havia que no eren de cap dels dos però molt aviat tothom, volent o sense voler, quedava definit. Així un queia en un costat o en un altre segons eren els seus familiars o amics o segons els costums.
Moltes persones varen quedar identificades sols per la manera de viure o la posició econòmica.
Els que més varen patir varen ser els homes, que són els que varen haver de lluitar en el front, cosa que va fer que moltes dones hagueren de donar a llum soles a casa, en condicions penoses i en condicions de salubritat que no asseguraven ni un bon part, ni la supervivència del xiquet o la mare.
Però el sofriment de les dones en trobar-se soles, sense recursos i al càrrec de xiquets xicotets i persones majors no era menor al dels homes que lluitaven al front.
Però tothom no va poder quedar-se a les seues cases i varen haver de marxar, sense rumb, amb les poques pertinences que tenien. Ho feien de nit o de matinada quan no els veia ningú, i marxaven amb un carro arrossegat d'un cavall o un ruc que els portava cap a un viatge, moltes vegades, sense retorn.
La família de Joan es va decidir a marxar quan els bombardejos i les ràfegues de metralladora cada dia sonaven més a prop de casa. L'única solució era marxa de nit, tal com havia fet molta gent de poble, que era quan no els veuria ningú i no tindrien problemes per eixir del poble. Era dur abandonar la llar però no tenien altra alternativa.
Ho varen preparar tot per marxar. Dins de casa, preparada per guardar el carro, varen carregar tot el més necessari. Anirien a peu i ja pararien a descansar quan es fera de dia.
Van caminar fins un hort que tenien a quatre quilòmetres de casa i varen muntar una mena de campament a sota d'una figuera. Descansarien tot el dia i marxarien de nit.
A mitat vesprada Maria, que estava embarassada de huit mesos, es va començar a sentir malament. Era el xiquet que ja venia. Ho varen preparar tot i la varen ajudar per a que el nadó nasquera sa. Va ser un xic, li posarien el nom de son pare, Joan.
Però de nit havien de tornar a fer ruta, no hi havia descans. Varen embolicar al xiquet per a que no patira fred i a la mare la varen pujar al carro per a que no caminara. Així vares estar durant cinc dies, fins que varen arribar a una ciutat veïna en la que varen poder quedar evacuats en casa d'un matrimoni jove.
Eren refugiats. Fugien d'una guerra i abandonaven la seua llar. Necessitaven que algú els acollira i poder refer la seua vida. Però la seua il·lusió era que acabaren els enfrontaments i tornar a casa. Ni més ni menys que el passa hui en dia en alguns dels nostres països veïns. Que fràgil és la memòria!!!!.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada