Història. Discurs miticoreligiós vs. discurs lògic

DISCURS MITICORELIGIÓS VS. DISCURS LÒGIC

Hauriem de començar observant que alhora de parlar d’història i també prehistòria igual que quan parlem de les societats hem de diferenciar entre societat occidental i “altres societats” anomenades no-occidentals. Si per a la història d’occident la tecnologia i economia són categories explicatives, per a les societats no-occidentals aquestes i d’altres que serien explicatives a l’Occident no són valides per als no-occidentals ja que aquestes societats basen la seva història en elements anomenats “sagrats”. Així els occidentals ens basem en proves més palpables i evidents com poden ser documents escrits i els no-occidentals es basen en la transmissió oral. Això no seria una prova definitiva alhora de definir la història, encara que en un moment de la història es va pensar que les societats sense escriptura no tenien història i això no tenia ni cap ni peus ja que deixava oblidats continents sencers com Àfrica o una part d’Amèrica.

Intentar imaginar que una societat no té història per no tenir documentació escrita és una bogeria ja que tothom té història (persones, coses, animals, etc) encara que no hi haja transmissió escrita.

Evidentment cada societat dóna més importància a uns fets i mentre que la nostra societat fa més èmfasi en el temps curt dels esdeveniments o en les conjuntures socials o econòmiques, les societats de discurs religiós tenen més present el valor de la tradició i la repetició ininterrompuda dels cicle, aquests ens parlen més de creences i mentalitats que no pas d’esdeveniments i això fa que sigui més dificil fer història factual d’aquestes civilitzacions.

A pesar de tot això, els Occidentals estan més donats a estudiar tot el que no és no-occidental i cada vegada s’intenta aprofundir en el fons religiós que és el que predomina en aquestes cultures.

El contacte amb altres cultures fruit de les colonitzacions i la posterior presència d’aquestes societats en l’Occident actual també ha contribuit a que cada vegada hi haja més atracció cap a totes aquestes societats que venen del món no-occidental i que en la seva història tenen una presència molt important de la religió (moltes cultures giren al voltant de la religió). Hem observat com l’eurocentrisme que dominava a les societats occidentals ha anat minvant a mesura que la barreja de cultures en el món occidental s’ha anat incrementant i com les societats Occidentals han adoptat una multiculturalitat que ha fet possible un apropament entre societats.

Un dels punts de partida del discurs religiós es basa en que un rei pot ser un dèu, cosa que en el món Occidental pensar això seria entés com un abús de poder o una manera de voler apoderar-se de tota una societat mitjançant unes atribucions que no poden ser acceptades per cap persona que pertany a una societat Occidental.

Per una altra banda cal dir que la religió és l’eix vertebrador de les societats no-occidentals i que aquestes que tenen un discurs mític viuen en un món en qual el “sagrat” ho domina tot, al contrari que la societat occidental més basada en el profà. Aquest terme també el podem descobrir en la carta de Seattle, cap dels indis Duwamich de la regió que actualment és l’estat de Washington al president dels EEUU Franklin Pierce quan aquest va voler comprar la terra als indis, en la qual tot el que els indis transmeten al president està basat en termes sagrats, on tot depén del mite (en l’actualitat semblaria un discurs més bé ecològic). Aquestes societats ho basen tot en aquesta mena de discurs i per a elles són considerats sagrats elements com ara animals o pedres i mantenen les tradicions dels rituals. Aquest rite amb el mite són una manera de transmissió del que serien història i tradicions no-occidentals.

El mite consisteix en la transmissió lingüístico-narrativa de veritats d’ordre còsmic i no s’entén sense tindre en compte el seu caràcter religiós. Les primeres escriptures basades en el mite són els “Textos de las pirámides” i “La teología menfita”. Observant-se en la primera l’interés teològic-polític dels sacerdots, els quals, volien dominar la societat dominant al rei i la segona també de caràcter religiós o els sacerdots volien dominar Egipte.

Per tant el fet històric no és en el que es basa el mite, sinó que és el mite el que intenta influir sobre la història (ho podem comprovar el la Ilíada on bona part dels seus passatges són mítics).

El discurs lògic no implica la desaparició del discurs mitico-religiós ja que en les societats de discurs lògic conviuen les dues i en les lògiques continuen existint les religions, no com en les societats de discurs miticoreligiós, en les quals, no existeix discurs lògic o racional. És només en les darreres dècades que la socitat occidental ha adoptat un discurs laic i s’ha començat a abandonar el discurs mitico-religiós.

Per a l’esser humà de discurs mitico-religiós només és real l’objecte o acte fets o duts a terme en el moment de la creació del Cosmos i la Societat Humana i que van ser realitzats o fabricats per essers que no eren humans com dèus o herois, només és real allò que és sagrat.

L’home mitico-religiós només dóna importància a actes sagrats realitzats en el Temps Primordial, els altres fets són profans i no interessen. El temps històris no existeix i per tant el gènere històric tampoc.

Si el discurs mític és integrat el lògic és fenomenològic i classificatori, aquest concep un món natural classificat i un temps lineal en que succeeixen tots els esdeveniments, o sigui la història, cosa no compartida des de l’òptica del discurs mític.

El discurs lògic és lineal i seqüencial amb una coherència lògica i el miticoreligiós es paradigmàtic on es creuen plans i no obeeix a una lògica lineal.