Quan
vaig apagar la televisió encara plovia, així que mentre tancava en
clau la porta del carrer, vaig observar pel finestral que l'aigua
colava pel carrer neta i clara. Em vaig gitar i des de l'habitació
s'escoltava el soroll de les gotes de pluja que xipollejaven en el
vidre del desllunat.
Vaig tancar el llum de la tauleta de nit de l'habitació i em vaig quedar
sol amb les paraules que eixien per l'altaveu de la
ràdio-despertador. En ell una locutora de veu i aparença jove em
feia la companyia de la que feia temps que no gaudia. Estava orfe de
parella des de feia temps, i això en el llit es feia difícil. Just
des de que l'amor de la meua vida havia decidit abandonar-me per un
amic de la infantesa, el qual, també havia deixat a la seua parella.
Però aquest havia sigut més injust ja que havia marxat amb la meua
estimada i havia deixat un matrimoni amb dos fills menuts.
Tot
havia ocorregut sense voler, mig en broma mig en serio. Què si unes
converses pel Facebook (maleït ordinador!), que si una trobada per
fer un cafè. Què si quedem un dia per sopar. I des d'allí fins al
llit tot va ser un tancar i obrir d'ulls. I com sempre passa en
aquests casos els implicats varem ser els últims en assabentar-nos.
No
podia fer res. Ho havia intentat, però per part d'ella, segons
m'havia dit, s'havia perdut l'amor. Em vaig resignar i vaig haver de
començar de nou. Però malauradament no aconseguia oblidar-la.
Havien sigut un munt d'anys junts, però això no semblava haver
sigut prou. Ella s'havia enamorat d'un altre i jo no podia posar-hi
remei.
Així
que mentre escoltava les gotes de pluja colpejant el vidre del
desllunat, intentava adormir-me escoltant la veu tan dolça que
emetien les ones hertzianes. Llavors era quan m'entrava la son i em
venien al pensament tots els records de joventut, els quals
definitivament s'havien esvaït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada