3a Temporada. Relat 1

Sembla que fa un munt de temps que ha acabat l'estiu, però si mirem el calendari ens adonarem de que tan sols ha passat un mes. No em referisc a l'estiu com a estació sinó al que tots coneixem com a estiu de platja, muntanya, sol, vacances, restaurants i terrasses de tertúlia.

Setembre és un mes estrany (almenys en el nostre entorn) i sembla que estiga posat expressament per a que l'aterratge a la vida quotidiana no siga tan dur com podria arribar a ser. Podem vore com a tot arreu encara hi ha festes, bous, vaques, coets i sopars de germanor. Els alumnes encara van a l'escola sols pels matins i les activitats extraescolars o esportives no comencen fins l'octubre.

Però aquest mes també és un mes de contrastos on es produeixen els comiats de l'estiu i els retrobaments amb els companys. Així en poques dies passem de celebrar el darrer sopar de l'estiu, l'últim cafè amb els estiuejants o el darrer gintonic al chill out a trobar-nos de morros amb la porta de la feina.

A les vivendes d'estiu observem com les finestres i terrasses plenes de vida es queden desertes. Desapareixen les cadires i les taules on els estiuejants sopaven pollastre rostit i bevien cervesa a dojo, on les tertúlies nocturnes acompanyades de llargues pipades de cigarreta no tenien fi. Ara ha quedat tot tancat i alguns dels edificis que es trobaven plens a vesar han tancat els seus ulls i passaran a hivernar com els ossos.

Però els besos de comiat que ens hem donat amb tots els que hem compartit vacances d'estiu, han retornat molt aviat en forma de retrobament. Així al tornar als llocs de treball, escoles o residències d'hivern ens hem tornat a envoltar en un esbarzer de besos i de somriures que fa poc eren de comiat.

Els comiats han passat a ser comiats llargs, la major part d'ells de tot un any, però els retrobaments són molt més agradables, sobretot si després del parèntesi estiuenc comprovem que estem tots i no s'ha quedat ningú pel camí.