Quan
es varen fer les dotze de la nit va tancar la televisió i
l'ordinador i va decidir anar-se'n a dormir. S'havia passat tot el
dia a casa. No havia anat a cap lloc i mantenia el contacte amb el
món exterior mitjançant les pantalles que li abocaven la informació
de tot el que passava a fóra de les quatre parets.
Feia
fred i havia encès la llar de foc amb els troncs que tenia arreglats
al soterrani de casa. Era de les poques coses que feia a gust.
Encenia el foc i aquest l'acompanyava durant tot el dia.
Estava
aturat des de feia dos anys. Llavors l'empresa en la què havia
treballat com a comptable havia fet fallida i havia deixat a tots els
treballadors al carrer. Cap dels propietaris havia anat a donar la
cara. Així un dilluns al matí quan varen anar a treballar es varen
trobar amb la porta tancada sense que ningú els donara cap
explicació.
Després
d'un llarg peregrinatge pels despatxos d'advocats i de sindicats
varen arribar a la conclusió de que no tenien res a fer. S'havien
quedat al carrer, sense feina i sense la indemnització que els
corresponia pels anys de treball. Sols els quedava l'esperança de
que el fons de l'Estat els donara una quantitat econòmica, que era
una misèria, i que a més no sabien quan la cobrarien.
Estava
sol, desesperat i deprimit. En els darrers anys estava sense feina,
sense dona, la qual s'havia separat d'ell feia un any i mig, i sense
fills, els quals havien decidit marxar amb la mare.
Ara
s'adonava que tots els esforços i els anys de treball a l'empresa li
passaven factura. Tantes i tantes hores treballant l'havien allunyat
de la família. S'havia deixat la pell pel treball i els seus caps
així li ho havien recompensat.
Ara
que es trobava sol a casa pensava que amb cinquanta-cinc anys era
massa vell per trobar una feina. Però si això ho haguera pensat
abans ara li quedarien la dona i els fills. Una raó per viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada