2a Temporada. Relats curts 12

Quan es varen fer les dotze de la nit va tancar la televisió i l'ordinador i va decidir anar-se'n a dormir. S'havia passat tot el dia a casa. No havia anat a cap lloc i mantenia el contacte amb el món exterior mitjançant les pantalles que li abocaven la informació de tot el que passava a fóra de les quatre parets.

Feia fred i havia encès la llar de foc amb els troncs que tenia arreglats al soterrani de casa. Era de les poques coses que feia a gust. Encenia el foc i aquest l'acompanyava durant tot el dia.

Estava aturat des de feia dos anys. Llavors l'empresa en la què havia treballat com a comptable havia fet fallida i havia deixat a tots els treballadors al carrer. Cap dels propietaris havia anat a donar la cara. Així un dilluns al matí quan varen anar a treballar es varen trobar amb la porta tancada sense que ningú els donara cap explicació.

Després d'un llarg peregrinatge pels despatxos d'advocats i de sindicats varen arribar a la conclusió de que no tenien res a fer. S'havien quedat al carrer, sense feina i sense la indemnització que els corresponia pels anys de treball. Sols els quedava l'esperança de que el fons de l'Estat els donara una quantitat econòmica, que era una misèria, i que a més no sabien quan la cobrarien.

Estava sol, desesperat i deprimit. En els darrers anys estava sense feina, sense dona, la qual s'havia separat d'ell feia un any i mig, i sense fills, els quals havien decidit marxar amb la mare.

Ara s'adonava que tots els esforços i els anys de treball a l'empresa li passaven factura. Tantes i tantes hores treballant l'havien allunyat de la família. S'havia deixat la pell pel treball i els seus caps així li ho havien recompensat.

Ara que es trobava sol a casa pensava que amb cinquanta-cinc anys era massa vell per trobar una feina. Però si això ho haguera pensat abans ara li quedarien la dona i els fills. Una raó per viure.