3a Temporada. Relat 16

 El centre de dia estava situat als afores del poble. Era un lloc encantador amb unes cristalleres grans que feien que el sol entrara dintre i des de bon matí donara calor als pacients. Des dels grans finestrals es podia vore el jardí que rodejava l'edifici. Aquest es trobava ple d'arbres que treien les primeres fulles i de plantes que florien donant la benvinguda a la primavera.

Hi havia pacients de dos tipus: uns estaven de continu a la residència, es a dir passaven el dia i la nit, i altres anaven a passar unes hores mentre els familiars estaven treballant i no es podien fer càrrec d'ells. Allí passaven els dies jugant a cartes, mirant la televisió i xarrant de la joventut vivia que quedava tan lluny en el temps i en el espai. Sempre recordaven els balls a les revetlles, amb les mans furtives que regiraven per baix de la roba, els passejos pels carrers deserts de cotxes amb la vigilància intensiva de les mares. Eren records que sovintejaven en totes les tertúlies vespertines que es portaven a terme en el centre.

Des que s'havia posat en funcionament permaneixia ingressada Teresa. Era una pacient que havia acudit al centre pel seu compte. No tenia família, era major i va vendre la casa que tenia per poder pagar-se una retirada en un lloc on podria ser magníficament cuidada i sense molestar als nebots llunyans que li quedaven. A poc a poc havia anat perdent salut, tenia principis d'Alzheimer i les cames ja no li funcionaven com abans. S'ajudava d'un bastó de fusta i havia d'anar acompanyada d'una infermera per eixir al pati o per anar al servei.

Manel era un altre dels pacients. Havia ingressat en el centre feia tres anys i des del primer moment havia fet molta amistat amb Teresa. Compartien tertúlies, programes de televisió i passejades pel pati. Però la salut deteriorada de Teresa va fer que Manel entrara en un estat depressiu que el feia infeliç. Havien compartit moltes estones junts i ara Teresa no podia seguir una conversa ni podia valdre's per ella sola. Ell tractava d'ajudar-la en tot el que podia: li donava el menjar amb la cullera, la passejava del braç o amb un carro de rodes i li deia coses gracioses que ella, de vegades, era incapaç d'entendre.

La malaltia va anar fent-se més greu i Teresa ja no podia parlar, ni menjar... Era com un vegetal. Manel estava molt trist de vore com una persona amb tanta alegria havia arribat a ser com una planta. A més tenia dolors i patia molt. Allò no era vida.

Un dia Manel va decidir que allò havia d'acabar, no podia ser que un esser humà acabara els dies d'aquella manera tan cruel. Va anar a la farmaciola i va treure diferents pots de barbitúrics que va des-fer i els va barrejar en un poc de suc. Va entrar per la nit a l'habitació de Teresa i li va fer beure el preparat. Al cap d'uns minuts un somriure plàcid apareixia en el rostre de Teresa. Havia mort, però per fi havia deixat de patir.