En
l'època en que vivim, com totes les coses, les males notícies també
apareixen de manera telemàtica. Així, mentre Dolors estava a casa
mirant un programa de televisió d'aquells en els que amants,
ex-amants, separats, mal casats o personatges en busca de notorietat
es tiren els trastos al cap mentre paren la mà per endur-se els
diners, el telèfon mòbil sonava i mostrava a la pantalla un número que apareixia com a "ocult".
La
notícia la va deixar atordida, sense saber que fer ni com
reaccionar. No sabia a qui avisar. Fins que passats uns cinc minuts,
que a ella li varen semblar dues hores, va telefonar a la seua
cunyada i li va transmetre la notícia: "el teu germà ha tingut
un accident amb el cotxe i ha mort". Li va dir el seu germà. No
es va atrevir a pronunciar la frase que haguera sigut més addient
"el meu marit ha mort en un accident".
Va
agafar el cotxe i va anar a l'hospital. Havia de fer el reconeixement
del cadàver. Ho va fer sota la influència dels tranquil·litzants
que s'havia pres abans d'eixir de casa. I aquesta dependència la va mantenir durant els
tres dies que van durar els tràmits de l'autòpsia, els papers del
centre hospitalari, l'ajuntament i el jutjat.
Una
vegada tot arreglat amb l'urna amb les cendres a sobre del moble de
menjador, es va recloure a casa.
No havien tingut fills, havien sigut
feliços els anys de festeig i els que després havien viscut junts.
Ella s'havia acostumat tant a ell que no feia res per iniciativa
pròpia. No havia treballat perquè amb l'empresa de l'home tenien
diners per viure acomodadament. No s'havia preocupat mai per saber
els diners que tenien perquè en tenia suficients per anar totes les
setmanes a comprar a les millors botigues, a la perruqueria, al
gimnàs i a un centre de bellesa.
Ara
se'n havia anat tot en orris. La vida ja no tenia sentit. Tenia molts
diners, però no tenia ganes de viure. Tot això la va portar a un
intent de suïcidi que la va tindre ingressada amb tractament
psicològic durant tres mesos. Fins que va eixir de l'hospital donada
d'alta.
Aquell
dia, en eixir de l'hospital psiquiàtric, es va quedar a la porta
contemplant els carrers plens de gent i el sol que lluïa brillant en
un cel primaverenc que invitava a la vida. Llavors va demanar un
taxi. El taxista li va preguntar on anaven i després de dubtar
durant uns segon li va dir que al centre comercial. Necessitava una
altra oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada