4a Temporada. Relat 5

Els records no s'acaben mai, aquests, immòbils, sempre estan en la memòria. Alguns els utilitzem perquè són els que més plaer ens han donat, mentre que d'altres estan amagats. Són com aquelles persones a qui ningú els vol i estan ajupits en un racó per tal de passar desapercebuts.

També hi ha d'altres que són com els virus d'un ordinador. Estan latents, quiets, com si no hi foren. Estan sempre esperant el seu moment i llavors quan sembla que no existien, que havien mort o que havien quedat en l'oblit, tornen a aparèixer i llavors recordem que encara eren vius.

Aquests darrers records són els que s'han anat adquirint des de la més tendra infantesa. Alguns d'ells, fins i tot, no seriem capaços de saber ni de quan són, ni el temps que estaven esperant per despertar.

Tot això ho gestiona aquest element viu i tan desconegut com és el cervell. Aquest funciona com una mena de disc dur en el que hi ha un munt d'informació tota ordenada en carpetes, sectors i particions, però més llest i molt més intel·ligent que l'artificial. Ell és capaç de trobar en cadascun dels seus «calaixos» i «prestatgeries» el que necessitem en cada moment i ens proporciona tota la informació que li demandem sense fer-nos esperar ni un segon.

Per sort tots en tenim un. Pot ser més gran o més xicotet, el podem utilitzar més o menys però està sempre a la nostra disposició. Fins i tot en tenen els grills, les formigues o els canaris.

Mentre estic davant de l'ordinador picant les tecles negres disposades d'una manera específica a la que tots ens hem acostumat, escolte un tren que fa uns xiulets mentre s'apropa pel camí de ferro format per dues línies paral·leles que continuen fins al fi dels temps sense que s'unisquen mai. El cavall de ferro es desplaça per damunt d'elles sense que arribe el moment en que aquestes acaben. Elles continuen sempre, de manera sinuosa contorsionant-se i travessant camps de tarongers que comencen a donar els seus fruits i altres que descansen per tornar a l'estiu a omplir-se d'una immensa verdor de cebes, enciams o pebreres.

Però aquest tren que passa ràpidament per davant dels meus ulls fa que el record latent que romania quiet i mut en el meu cervell em faça recordar l'olor de les estacions i de les màquines antigues que circulaven des del poble fins la ciutat. D'aquells seients de vellut rojos que quedaven marcats d'un color amarronat a la part on recolzàvem els caps. De l'olor a cigarreta impregnat en els vagons. De les tertúlies en veu alta en les que participava mig passatge sense que gairebé ningú d'ells es coneguera.

Records que contrasten amb els nous trens on ens informen de la propera estació, que tenen un olor asèptic, uns seients de plàstic i d'un color indefinit i en els que ningú parla, o sí, però que ho fan davant d'una pantalla i amb els dits.