Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 d’octubre de 2014

4a Temporada. Relat 4

Des de ben menuts s'havien passat tota la vida treballant unes terres que havien anat passant de generació en generació. Aquestes els havien fet viure bé durant un munt d'anys i ara, després de la mort dels pares, Joan i el seu germà havien rebut, cadascú, la meitat de l'herència.
Eren terres de marjal que estaven molt a prop de les platges que primer havien rebut, amb carro i cavall, als veïns de poblacions properes, per posteriorment haver vist desfilar les primeres rosses de cabells llargs amb biquinis que pràcticament no tapaven res. Però que les europees lleugeres de roba sovintejaren els terrenys d'horta humits no minvava el treball i les bones collites, suficients per alimentar a tota una família.
Les terres els donaven fruites i verdures durant tot l'estiu i taronges de varietats diverses durant l'hivern, al mateix temps els donaven una quantitat important de diners que permetia fer una nova inversió i augmentar les plantacions i directament les collites.
Llavors la mar, a pocs metres d'on ells suaven sota els rajos de sol, era un monument idíl·lic i tranquil, sols alterat de manera puntual durant els mesos d'estiu.
Però va arribar un moment en que la maleïda globalització els va fer canviar el mode de treballar i de repensar el futur. Així les terres, en principi separades per l'herència, però que mai ho havien estat físicament perquè tots dos germans continuaven treballant plegats, varen passar a valdre un munt de diners.
Ells no sabien massa bé que era el que passava, però semblava que aquelles marjals de naps, cols, tomaques, clementines i nàvels començaven a revaloritzar-se. Era veritat que els preus de les fruites i de les verdures no havien sigut mai massa elevats però amb el que guanyaven podien subsistir sobradament.
Per part d'uns veïns del poble es varen assabentar que uns inversors estrangers volien crear unes urbanitzacions on, segons deien, havien de vindre un munt de russos, anglesos i alemanys a quedar-se a viure tot l'any i que, a més, comprarien les cases a preu d'or. En definitiva, passaria a ser una platja per a rics i de pas aquests portarien la riquesa a tots els llauradors.
Fins que un dia, mentre estaven plantant cols, varen vore arribar un cotxe molt luxós del que va baixar un home amb vestit i corbata i fumant un puro d'allò més llarg. Es va presentar com a un promotor que volia construir en les terres dels dos germans multiplicant-los per mil el valor del terreny. Aquests es varen quedar amb els ulls com a plats i no donaven crèdit a aquella oferta. Era l'oportunitat de la seva vida i amb aquells diners podrien viure perfectament quatre o cinc generacions. Però varen voler ser prudents i Joan, el major, va dir que ho havien de parlar i que tornara en un parell de dies.
Ja en casa, amb el neguit al cos durant tot el dia, varen debatre el tema. Joan no ho tenia clar, però el seu germà sí. Aquest volia vendre-ho. Argumentava que el treball del camp era molt sacrificat, que no mereixia la pena estar tota la vida igual, que anaven a ser rics de la nit al matí, però Joan no les tenia totes amb ell. Així que ho varen fer saber a les seues dones. Les dues varen dir que estaven d'acord en vendre-ho.
Joan no en sabia que fer i finalment va decidir que no vendria la seua part. Ell era feliç al camp, era el que havia fet tota la vida i no volia cap feina que no fora aquella. No li feia falta cap cotxe nou, ni cap casa d'estiu perquè tenia terreny suficient per obrar-se'n una.
Finalment Joan no ho va vendre i el seu germà si (ell i un munt de veïns) cosa que li va portar un munt de maldecaps: la separació de la dona, barallar-se amb el seu germà i el menyspreu de tots els que anaven amb un descapotable.
Però quan encara no havien passat deu anys el seu germà ja s'ho havia gastat quasi tot i no li quedava res. Dels diners que li havien donat havia comprat tres cotxes de luxe i un xalet amb un terreny immens, s'havia afeccionat a la hípica i tenia cinc cavalls i a més a casa no entrava ni un cèntim. Però ell no va ser l'únic ja que gairebé tothom estava com ell.

Però Joan continuava com sempre. Tenia el seu terreny, la seua feina i la felicitat que els diners havien fet perdre a molts dels seus amics. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada