3a Temporada. Relat 27

Quan ens pregunten pel carrer per l'edat que tenim sempre tenim dubtes a l'hora de respondre. Se'ns fa difícil el recompte i ja no sabem ben bé si en tenim quaranta-u, quaranta-dos, tres o uns quants més. Els dies han passat de pressa i hem passat de complir quaranta a complir-ne cinquanta o seixanta. Ja no són sols els dies els que passen ràpidament, ho són les setmanes, els mesos i els anys.

Però el temps, que ara passa tan ràpid, no tenia la mateixa velocitat quan érem joves. Llavors el temps no avançava i l'arribada als anhelats dihuit anys es feia eterna. Cada any durava com ara en duren cinc i les fulles dels calendaris queien tan lentes com les fulles que cobreixen els boscos en la tardor.

Però quan realment ens adonem de l'edat és quan una persona d'una edat semblant a la nostra desapareix. És en eixe moment quan fem un recompte mental i calculem de manera ràpida els anys que tenim i de sobte ens ve una sèrie de dubtes per als que no tenim resposta, Som joves per morir? O ja som prou vells? Tenim l'edat que marca el nostre rellotge biològic o realment semblem més joves? Però tots aquests dubtes acaben responent-se per si sols.

Així podem dir que l'edat és un número, no significa que som més o menys vells, sinó que cadascú en el seu subconscient té l'edat que vol tenir. Per això les pèrdues sempre ens semblen massa ràpides.

Totes aquestes coses que se'ns passen de tant en tant pel cap no deurien de ser un impediment per poder gaudir de la vida, dels amics o de la natura. Nosaltres no podem fer res contra aquest maleït rellotge que no para mai. Aquest enemic de la joventut, de la societat, de la vida. Ell, amb un moviment silenciós va avançant sense pressa però sense pausa i cada moment que passa és un moment de vida que consumim, per la qual cosa no deuríem de pensar en el futur.

Cal tenir en compte que la major part de les vegades el futur va en contra nostra, així quan desitgem que un hora, un dia o un mes passen ràpids estem fent que la nostra vida també avance. Per la qual cosa deuríem de pensar en el present, desitjar que les fulles del calendari quedaren aturades per sempre i que la felicitat i el plaer foren eterns. Que guanyem desitjant que passe el temps ràpid? No seria preferible que el rellotge aturara les seues sagetes?

 Com tot açò és, de moment, quelcom impossible, gaudim del temps, dels moments agradables que ens dona aquesta, de vegades, maleïda vida. Aprofitem les vacances de les que gaudirem aquest estiu, observem des de les terrasses les postes de sol amb una cervesa a la mà i compartim tertúlies amb amics i companys d'estiu mentre pensem com aturar el temps per sempre.

3a Temporada. Relat 26

Feia temps que la relació entre pare i fill havia anat refredant-se. Aquesta no havia sigut mai bona però després de la mort de la mare les coses van començar a anar pitjor entre ells. Sempre que es veien acabaven discutint per qualsevol cosa i pràcticament no es posaven mai d'acord en cap de les coses que havien de solucionar.

La economia tampoc anava gens bé. El pare, antic treballador d'una fàbrica de taulells acomiadat recentment, havia treballat com a encarregat de planta durant vint-i-cinc anys i de la nit al matí amb l'excusa d'una reestructuració per culpa de la crisi l'havien deixat a l'atur en el pitjor moment de la seua vida, doncs tenia cinquanta-set anys.

Però al fill no li anaven millor les coses. També estava aturat i la perspectiva de futur era molt dolenta. Ell no havia volgut escoltar els consells de son pare (sempre en una guerra contínua) i de ben jove, sols acabar l'educació obligatòria, es va posar a treballar en una empresa de ferros que subministraven materials per a la construcció de pisos i d'estructures de naus industrials. Aquesta, després d'haver passat uns anys en que els diners entraven a muntons, va haver de tancar les portes quan la construcció va caure en picat.

Així que pare i fill es trobaven compartint una casa, per sort en propietat, i malvivint amb les ajudes que els donava el govern. La situació era molt tensa entre ells i la falta de recursos econòmics i la perspectiva d'un futur negre no ajudava a la convivència entre ells.

En la darrera discussió que varen tenir mentre sopaven, el fill es va aixecar de la taula i va marxar després de pegar una puntada de peu a la porta. El pare el va cridar per l'escala i li va dir que no marxara, però ell va fugir com si el perseguira el dimoni.

El pare ja no aguantava més la situació: no trobava cap feina, el seu fill tampoc i la situació personal no millorava entre ells. Es va començar a trobar malament i notava que li faltava l'aire, llavors va intentar telefonar al fill i aquest no li'l va agafar. Tal com va poder va tornar a telefonar i va demanar una ambulància.

Havia sofert un infart i es trobava molt greu a la unitat de vigilància intensiva. El fill no havia tornat a casa i tampoc agafava les trucades que li feien des de l'hospital. Així la vida del pare es va anar apagant a poc a poc amb una gran desil·lusió per no poder veure al seu fill. L'home va morir al cap de dos dies i els metges van dir que havia mort més de tristesa que de malaltia.

Al cap de dos dies d'haver mort, el fill va passar per casa i en no trobar a son pare es va preocupar, va telefonar a la policia i als hospitals i finalment es va assabentar de la greu notícia. Assegut en casa totalment abatut, de sobte li va sonar el telèfon. Era un número desconegut i va despenjar. Una veu des del més enllà va dir: “Perdona'm fill” i es va tallar la trucada.

3a Temporada. Relat 25

Des de feia anys les coses no anaven bé entre ells. Existia una violència verbal per part d'ell que es feia insuportable. Però ella l'estimava i no volia adonar-se que aquella relació no tenia futur. Eren baralles, rere baralles. Crits i menyspreus per part d'ell que ella es negava a reconèixer. Si bé era cert que ell no li havia posat mai la mà damunt era una cosa que podia passar qualsevol dia.

Els veïns del vell i descolorit bloc de pisos on vivien escoltaven cada dia com ell li cridava i l'amenaça, inclús alguns d'ells s'havien de tapar les orelles per no escoltar aquella tortura. Però ella semblava feliç, no se li notava cap mena de sofriment a més quan alguna persona del veïnat li preguntava si estava bé ella sempre deia que si. Argumentava que aquestes discussions es produïen en totes les parelles i que eren una cosa normal.

Una nit el silenci regnava en l'edifici. Tots els seus habitants dormien plàcidament i encara que semblara estrany, per primera vegada en molt temps, no s'escoltaven crits ni baralles.

El dia següent més d'un pensava que no deurien d'haver estat a casa per què allò no era normal. Algunes veïnes fins i tot ho comentaven des de bon matí i fins i tot alguna d'elles tenia l'esperança que allò s'haguera arreglat. Fins que aquests comentaris es varen veure interromputs per un cotxe de la policia i dos agents uniformats que varen baixar d'ell.

L'esperança es va convertir en pànic. Pensaven que podia haver passat el pitjor. Així, després de veure que els policies entraven en el pis de les baralles, varen esperar esdeveniments. Els policies no varen trigar gaire en eixir i abans de que elles els pogueren preguntar que havia passat, ells els varen dir que volien fer-los unes quantes preguntes.

Els varen preguntar quan era la última vegada que havien vist a la dona, si hi havia problemes entre la parella a més d'unes quantes preguntes sense massa importància. Elles varen respondre a cadascuna de les qüestions per finalment preguntar pel que havia passat. El policia més alt va respondre molt breument que havia desaparegut i varen marxar.

Va passar el temps però no se'n sabia res de la desaparició i llavors va passar a engreixar la llista de les persones desaparegudes. Al bloc de pisos es varen oblidar d'ella amb les opinions diferents dels que pensaven que havia fugit d'ell i dels altres que pensaven que l'havia assassinada.

Però no va ser fins després de dos anys que en una platja propera va aparèixer un cos que pertanyia a la desapareguda. Era evident que havia sigut assassinada i que havia tornat esperant la condemna de l'assassí.

3a Temporada. Relat 24

Era la primera nit que passaven junts. Havien fet una escapada d'un cap de setmana a una cabana semiamagada del bosc que era propietat d'uns amics. No li faltava de res la casa estava preparada per passar xicotetes temporades, ben cuidada i ben arreglada.
Amb el menjar i la beguda que havien portat podien passar gairebé una setmana, però com no tenien massa experiència en aquesta mena d'eixides anaven preparats més que de sobra. Així amb el menjar que portaven varen fer un àpat davant de la llar de foc que cremava troncs d'alzina vella. Varen menjar pernil, formatges i varen torrar embotits que portaven de casa. També van encetar una ampolla de vi negre fabricat en el poble i després de prendre's un cafè negre i fort es varen quedar abraçats i nus contemplant el foc que feia esclafir les branques amb unes flames de colors blaus i ataronjats.
Va ser una nit llarga, d'amor i de plaer. Era la primera nit que compartien un llit i tota una nit sencera per ells.

Es varen començar a moure quan va eixir el sol, no sabien ni quina hora era ni tampoc els importava, i mentre es desempallegaven l'un de l'altre obrien els ulls contemplant els primers raigs de sol que es filtraven per la blanca cortina que penjava inquieta en l'habitació.

Varen preparar un desdejuni a base de suc de taronja que portaven fet de casa i varen torrar pa damunt de les darreres brases que quedaven del foc de la nit anterior. Llavors mentre s'acabava d'escalfar el pa, ell va anar a pel telèfon buscant alguna trucada perduda, algun missatge de text o algun uasap, però no en tenia cap. En principi li va sobtar perquè estava bastant enganxat al telèfon i el més normal és que en una nit tinguera un munt d'icones a la pantalla indicant-li que un munt de gent havia volgut contactar amb ell, però res de res.

“Què estrany!", va pensar. Encara que més estrany era que no tenia ni una ratlla de cobertura. Va eixir fora de la cabana però tampoc. Li va preguntar si ella en tenia i no, tampoc en tenia.

Llavors mentre parlaven de la cobertura i feien posturetes amb el mòbil per veure si en trobaven van decidir agafar el cotxe i anar al poble més proper per veure si allí hi havia. Però en arribar varen trobar el poble desert. No hi havia ningú. Les tendes, bars i cases particulars tenien les portes obertes i estaven buides. Alguna cosa devia haver passat. Així que van marxar cap al següent poble i varen vore el mateix. I al següent i a dos més. I tot igual, sense gent, sense cobertura i la ràdio del cotxe sense funcionar. Llavors al cim d'una muntanya varen vore una mena de nau espacial gegant i varen decidir amagar-se al bosc. No sabien ben bé que és el que havia passat però semblava que estaven sols en el món. 

3a Temporada. Relat 23

Totes les bruixes vivien en una casa del centre de la ciutat. Eren dones que havien practicat la bruixeria des del segle dihuit i sobrevivien gràcies al pacte de sang que havien fet amb el bruixot.

Cap persona que tractara amb elles sabia que ho eren perquè feien vida normal: unes eren administratives, altres mestres, en fi practicaven feines com qualsevol dels mortals. Totes tenien una rutina diària i no treien els seus dots de bruixa si no era necessari. I si ho feien s'asseguraven que no hi haguera cap testimoni ni deixar cap rastre.

Practicaven la bruixeria en la intimitat per no aixecar sospites i cada poc canviaven de vivenda per a que ningú poguera esbrinar el seu veritable passat. Així no se'ls permetia mantindre relacions llargues, ni casar-se, ni tindre fills. Formaven una congregació i no podien desvetllar cap de les seues activitats com a bruixes. Mantenien contacte amb bruixes d'altres territoris amb les que compartien ritus i vivències. Tal era el seu secretisme que mai havien pogut trobar cap de les membres en activitats sospitoses.

Però els problemes varen vindre quan Margaret, una bruixa amb molt de poder dins de la congregació va voler fer-se amb el control. Va contactar amb el bruixot major que era el que tenia la potestat de nomenar a les caps de les congregacions i li va dir que volia ser la que governara el grup de bruixes al que ella pertanyia, és a dir volia tindre el màxim poder i reivindicar-se com a bruixa superior. El bruixot li va dir que li havia d'entregar la seua ànima i ella va accedir.

El bruixot va començar amb el ritual que consistia en unir els llavis i absorbir l'ànima de la bruixa però, a poc a poc, va anar perdent el control fins que va caure al terra. “Que m'has fet” li va dir mentre es rebolcava endolorit. “La teua ànima ja és meua i ara domine el món” va dir 

3a Temporada. Relat curt 22

La naturalesa és molt sàvia. Es diria que té vida pròpia i fins i tot que és més llesta que els humans. Mentre la naturalesa es defensa dels atacs rebuts per part dels éssers humans, aquests últims fan l'impossible per acabar amb la seua espècie. Com es pot arribar a este punt d'inutilitat? Com és possible que no intentem defensar la nostra espècie tal com fan la resta d'éssers vius?

Els humans no tenim cap mirament pel que passa en el nostre entorn. Sols ens preocupem per una vida més rica, econòmicament, que els altres. Estem plens d'enveges, de sofriments inútils, de guerres innecessàries i d'accions sense sentit. No cuidem, ni respectem el que és nostre. Maltractem la fauna i la natura i tampoc som respectuosos amb el medi ambient

Però la naturalesa sap fer una metamorfosi i anar canviant segons el temps i el moment. Així podem contemplar els boscos verd i florits a la primavera i sense fulles com passen a estar mig adormits durant la tardor. Els rius brollen després del desgel amb una escuma clara i neta en acabar l'hivern, per després baixar més tranquils cap a mars blaves i intranquil·les i cap a oceans més braus i valents.

Tots aquests elements que tenim al nostre entorn ens envolten d'una bellesa i una saviesa que no arribem a valorar. És clar, tots aquests elements no ens fan ser més rics, ni tindre més diners ni de disposar d'un estatus que puga esdevenir en l'enveja dels nostres veïns i coneguts.

És moment de deixar enrere tot el que és material, cal oblidar-nos de la immediatesa que ens fa anar de cap. Ens hauríem de fixar més en el nostre medi ambient, aprendre a valorar els ecosistemes que ens envolten i gaudir del plaer de que ens dona el tranquil mar que a l'hivern mulla amb onades menudes els blavons de la vora o els boscos verds i marrons que ens acompanyen en els passejos per les muntanyes del nostre voltant.

3a Temporada. Relats curts 21

El matrimoni format per Carme i Ramon i el que unia a Teresa i Mateu havien sigut veïns tota la vida. Vivien paret contra paret i la seua relació era més que de veïns, es consideraven com a família. Compartien sopars, festes, vida i il·lusions.

Totes dues parelles havien tingut un fill, l'un era un xiquet i l'altra era una xiqueta, que es portaven dos anys, però no havien tingut la mena de fills que desitjaven. La xiqueta havia nascut amb molts problemes i havien acabat detectant-li un Síndrome de Down. Per l'altra part el xiquet tenia un problema psicològic lleu que el feia tindre un retràs a més de mental també físic.

Els pares es varen prendre molt malament que els seus fills tingueren problemes i després de portar-los a l'escola fins que varen complir els catorze anys ja no varen voler que continuaren estudiant en un centre d'educació especial.

Eren persones que havien viscut al poble tota la vida, no tenien estudis i la problemàtica amb els fills els havia fet tancar-se cada vegada més al món exterior. Sols es relacionaven entre ells, tret de la vida laboral, i en aquest clima de desesperança amb el que vivien els dos matrimonis havien fet partícips als seus fills.

Malauradament els xiquets no varen poder aprendre més ni compartir inquietuds amb altres alumnes amb mancances. Malgrat les indicacions per part dels professors de l'escola per a que els portaren a un col·legi d'educació especial els pares no varen voler, així varen quedar reclosos a la vida del poble sense cap mena d'oportunitats ni de vida pròpia.
Però els xiquets varen anar creixent i varen anar evolucionant, encara que de manera menys avançada que els seus coetanis, físicament i psicològicament. Ja s'havien fet grans i començaven a tenir inquietuds, cosa que feia que experimentaren amb els seu cos. Somiaven amb enamoraments, besos furtius, amb cossos despullats i amb el sexe.
Va arribar un moment que totes aquestes inquietuds varen fer que entre ells apareguera una atracció lògica entre els éssers humans de sexes diferent. Varen començar amb els primers besos, les primeres carícies. Imitaven als actors de cinema que veien a la pantalla de la televisió. Ho feien d'amagat a les golfes de la casa de Carme i de Ramon. Un dia mentre les dues famílies estaven dinant els xiquets, ja no tan xiquets, els varen dir que volien donar-los una notícia. Els pares no sabien que podia ser i esperaven alguna mena de proposició infantil, però no va ser així, varen dir als seus pares que volien casar-se i viure junts. El dinar va acabar de cop i cadascú se'n va anar a sa casa.

Van passar els dies i els pares no en parlaven d'allò. El tema era tabú. Aquests xiquets no es podien enamorar. No eren com els altres. No podien compartir vida en comú i el que més els preocupava era el que dirien al poble d'aquesta estranya relació. La solució va ser apartar al seus fills l'un de l'altre.

Però ells es continuaven veien d'amagat. S'estimaven. Pensaven que mereixien una oportunitat com una parella qualsevol, però en vista de que no tenien res a fer varen decidir prendre un pas endavant. Així varen quedar un diumenge, que els pares estaven en missa, en vore's de nou a les golfes. Es varen despullar a poc a poc. Es varen acariciar. Es varen estimar i varen fer l'amor abraçats a sobre d'un matalàs vell. Tenien clar que no podien continuar vivint la vida que els esperava amb seus pares, així que varen prendre un còctel de barbitúrics i es varen suïcidar. Com que no tenien res a fer en el món dels humans almenys marxarien junts per sempre.