Assegut a la vora de l'escullera la lluna reflexa la seva silueta en l'aigua transparent. La llum es barreja amb el foc impenitent que brolla des de les fogueres enceses amb cabirons, cadires i altres estris que van a consumir-se en la flama eterna. Una remor d'onades acompanyades del foc saluden el solstici.
A tot arreu es mostren unes ombres que es mouen al so de la nit; de la lluna; de l'estiu. Les ombres abracen la lluentor dels blavons escampats a la vora. Tots arreglats formant una filera com si anaren a saludar a la lluna. Ells resten immòbils, quiets, esperant que la filada desmunte la formació amb un crit autoritari, però el crit no arriba i es mantindran impassibles amb una perfecció platònica.
El fum de les fogueres ens confon. No, no som a Londres!!!. Mirem el terra i els blavons encara conserven la posició, no semblen estranyar el fum. Estan acostumats. Porten molts anys rebolcant-se amb ell, l'esperen per abraçar-lo, esprémer-lo i gaudir plegats. Saben que no tornarà a passar fins al proper any i volen aprofitar el moment. És una unió que costa de desembolicar ja que el fragor és tan fort que sembla que una nit siga un instant. Aquell instant que arriba en forma d'olors de coca de tomaca, de sardines torrades i de la inconfusible dolçor del meló d'Alger.
Les onades després del clímax, comencen a desaparèixer, el fum comença a retirar-se a la seva guarida, engolit per un foc que espera a que torne eixa lluna, tan brillant i engalanada com la que s'acosta en la Nit de Sant Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada