Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 1 de juliol de 2011

Relats curts IV


Era un dia d'aquells hiverns, en el que ens abrigàvem amb aquelles trenkes de botons d'ós. Llavors tothom es posava la roba mes gruixuda per tal d'anar a fer la visita als nostres difunts passejant sota el vent gelat que arrapava pel camí dels pinets. Era un dia típic d'hivern. D'un hivern dels d'abans, que començaven a treure el nas a principis de novembre. Tan freds que la gelor ens la posàvem pel matí i ens la llevàvem per la nit quant ens gitàvem. El nostre alè i el del nostre acompanyant al llit, el que en tenia de llit o d'acompanyant, treballaven com una màquina de vapor de la primera revolució industrial i conformàvem una cova sota aquelles mantes on el baf començava a convertir-se en quelcom suau que ens feia caure en un somni tan dolç que semblava que el fred haguera passat a millor vida.

Llavors encara ens recorria un fred diferent que ens arribava fins l'ànima. Era aquell fred que ens produïa la visió d'aquell home menut amb bigot, el qual signava sentències de mort encoratjat pels “hooligans” que ho celebraven com si haguera fet un gol Zarra o Claramunt.

L'escola ens abstreia de tot allò, el fred, el bigot i fins i tot el record dels mateixos pantalons calçats durant tota la setmana. Però hi havia quelcom que ens glaçava de veritat i era aquella garrofera que projectava una ombra en forma de dalla, la qual ens la trobàvem en el camí de l'escola. Aquella dalla es mostrava clara i impenetrable, impossible de superar. Nosaltres, sense complexos, amb aquella edat que ens eximeix de la por i de la raó agafàvem embranzida i saltàvem la dalla.

Encara perdura en la memòria de molts companys certs passatges que ens semblen imperdurables. No, no era l'home del bigot, ni el fred, era aquella dalla que s'engronsava al mig del camí de la mà impertorbable de la mort.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada