Crec que era setembre però no sé quin dia. Ho recorde perquè quan veníem d'aquell viatge, el qual ens havia portat a gaudir d'aquella època de relax tan necessitada, varem veure el fum d'un coet que dibuixava les formes dels déus de l'olimp. Aquelles formes ens anunciaven quelcom que nosaltres no podíem entendre i és que el nostre cervell encara estava lent, s'havia quedat aturat en aquells paratges que acabàvem de contemplar. Allí el temps no corria, el rellotge havia detingut les sagetes i per primera vegada el temps s'havia convertit en el nostre millor aliat.
Aquell temps que passa inexorable cada dia, cada hora, cada minut o cada segon el teníem controlat. La vida ens regalava el bé més preuat de la humanitat i nosaltres ho havíem d'aprofitar, i això feia que el cervell encara no funcionara al ritme vital.
De dia la calima era intensa però les nits començaven a deixar pas a una brisa suau que entrava pels finestrals oberts de bat a bat. D'on veníem no sentíem fred ni calor ni tan sols el pas del temps, però l'arribada al poble començava a despertar-nos de la letargia. Va ser llavors quan des del cotxe varem veure el fum, ara jugava amb el campanar l'agafava i el soltava com si foren dos enamorats. Semblava una relació d'amor i odi, ja que per moments el campanar es deixava abraçar i en altres es girava d'esquena.
Quan varem arribar a l'entrada del poble varem sentir, ja amb el cervell despert, un esclat de sensacions que ens varen recordar on estàvem i que passava. Va ser llavor quan ens va atrapar l'olor de les faves cuites en el perol de fang i de les trenelles lligades als cadafals, aquells sons i càntics que feien bullir com una olla a pressió la plaça de l'ajuntament. Evidentment aquell coet convertit en fum era el del bou del berenar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada