Relats curts VII

Devia ser a principis de la primavera, era un dia assolellat però quan havíem eixit de casa a les set del matí ens havíem posat un impermeable per si de cas el sol no ens escalfava prou en aquella llarga passejada que anàvem a fer diumenge al matí.

Quan començàvem a pujar per la senda que ens havien indicat de seguida varem sentir les abraçades dels esbarzers els quals deixaven rastres en les nostres cames peludes que llavors ja anaven agafant un color de cafè amb llet degut al sol que ens torrava en les llargues solanes del camí.

Com sempre, anàvem ben preparats i ens havíem repartit la tasca alhora de portar els estris per esmorzar en la muntanya. Dúiem de tot, cacaus, vi, fruïts secs i cadascú el nostre entrepà. Alló era el que més ens agradava, i sempre comentàvem que els esmorzars a la muntanya no es podien pagar amb diners.

Per altra banda, era un dia estrany la senda ens indicava que aquell camí que per nosaltres era desconegut ens podia portar a un lloc on ens aguardava quelcom impensable.

Igual que fèiem cada diumenge quan eixíem a descobrir noves muntanyes ens plantejàvem un descobriment encara impossible de desxifrar, no sabíem si trobaríem el cim o si pel contrari donarien voltes per acabar perdent-nos per aquells camins traïdors. Però ja estàvem acostumats a trobar-nos en cadascuna de les excursions tantes i tantes sorpreses.

Els ocells sempre ens acompanyaven en cada excursió, llavors el cervell deixava de funcionar i sols eren les cames les que tenien vida. Les llargues caminades tenien la virtut de fer-nos desconnectar dels mals que ens assetjaven en les nostres vides quotidianes i sota el silenci sepulcral de les muntanyes les nostres ments es posaven en “stanby” i rebien la teràpia adient per quedar-nos nous després de la dutxa.

Però el dia era estrany ja que els ocells no ens acompanyaven. Tots sabíem que allò no era normal, encara que cap de nosaltres no deia res i preferia continuar amb la teràpia antiestres en la que estàvem immersos.

No va ser fins al cim quan varem descobrir quelcom que no imaginàvem. Ja sabíem perquè aquell dia era tan estrany i perquè els ocells havien deixat de cantar i és que de sobte ens varem trobar amb els cadàvers d'aquells revolucionaris que darrere de la trinxera havien sigut abatuts feia un munt d'anys.